«La memòria que ens habita», un article de Teresa Costa Agramunt sobre «Sense alè», de Josefa Contijoch [L'eco de Sitges]

LA MEMÒRIA QUE ENS HABITA

      

Partint d’un fet traumàtic, la mort violenta d’una amiga, a Sense Alè (Edicions de 1984), Josefa Contijoch inicia un viatge retrospectiu sobre aquest fet alhora que va teixint un balanç de vida.

     Estem habitats per memòries, les unes més agradables que altres, les unes més dinàmiques que altres, algunes més problemàtiques que altres. Som com maletes plenes de roba més o menys ben plegada a dins, i anem on anem les memòries van amb nosaltres. Algunes memòries són una ferida oberta. Tot i el dolor, és per aquesta ferida-obertura per on emergeix la consciència que té el poder de sanar-la tal vegada escrivint aquesta ferida. Un daltabaix pot enviar-te a un Hades emocional. Però a vegades partint d’aquest mateix sotrac anímic es troba el fil que cus una trajectòria vital que assumeix els aprenentatges necessaris.

     La memòria no és fidel als fets, la memòria és una creació. Així, en el relat que constitueix Sense alè es troben diferents versions del drama que s’emporta l’amiga a la capsa dels records. La commoció d’aquest fet luctuós va deixar paralitzada momentàniament la narradora de Sense alè. Ara, gairebé quaranta anys després i sense gaires dades concretes, tan sols una petita nota al diari, la narradora recrea amb diferents estils narratius com podia haver anat el tràgic succés. Entremig dels relats d’imaginació lliure, i prenent com a base les diferents memòries, Contijoch va desgranant el seu camí personal paral.lel a tota una generació, la generació dels anys setanta. Es miri com es miri, aquesta és una generació amb pes específic en la biografia de tota una època que, a casa nostra, en el terreny social i polític va des de l’antifranquisme passant per la transició que va acabar adormint els ideals, fins arribar als nostres dies agitats, tot i que comencen a veure’s alguns llums al fons del corredor.

     Les memòries de Contijoch es despleguen en una àmplia perspectiva cultural en la qual la gent de la seva generació –any més, any menys- ens podem reconèixer. Sense alè es constitueix en el relat testimonial d’un temps que passa per la revolució mental del maig francès, la poètica de Dylan, les atmosferes gràvides de Bergman, l’habitació pròpia de Woolf.

     A Sense alè, on l’espai emocional en procès de maduració també hi té una justa presència (recordi’s l’agent provocador: la mort d’una amiga), es fa evident un judici de valors. No pot ser altrament a l’hora de fer balanç d’una vida marcada també per camins cap a la independència personal de les dones, la seva emergència d’un imaginari cultural misogin. Aquest camí té un preu alt com es posa de manifest a Sense alè. Entre els homenatges que es desprenen del text (la memòria com a acte d’amor sempre reclama justícia i es prodiga en el reconeixement) hi ha un record per a Maria-Mercè Marçal, que d’una manera personal i col.lectiva habita la memòria de tantes de nosaltres en aquest camí encara en procès.

     A Sense alè, un experiment literari d’alt voltatge creatiu tant en el fons com en la forma, som convidats a visitar els llums i contrallums d’una biografia personal trenada amb la història col.lectiva. Som amb els altres i les memòries que ens habitan ens donen un sentit pluridimensional, encara que cadascú només en vegi unes determinades dimensions. Crec haver entès que Sense alè s’ha escrit per ampliar els propis límits. Allò escrit, a més de salvífic, proporciona aquesta facultat especular i transcendent de la visió.

Teresa Costa-Gramunt   

«Edificar sobre les runes», l'article de Simona Skrabec sobre «Sense alè», de Josefa Contijoch. [diari ARA]

El cicle Drames de Princeses d’Elfriede Jelinek posa sota la lupa algunes de les dones més fortes, o d’una bellesa més incontestable, que s’han convertit en icones de la modernitat. Així, l’escriptora austríaca fa pujar a dalt de l’escenari Jackie Kennedy en un conjunt de Chanel, i arrossega rere seu –com els sirgadors del Volga– tots els seus morts: Jack, Bobby, Ari i els fills no nats... La vida de Jackie Kennedy/Onassis va estar marcada per una sèrie d’avortaments espontanis que van ser amagats sota els vestits impecables i les mànigues tres quarts, que desviaven hàbilment la mirada de la seva cintura feta malbé.

L’insòlit llibre de Josefa Contijoch podria portar el mateix títol que les dramoletten de Jelinek: La mort i la donzella. Contijoch sospesa constantment la brutal incursió de la mort en la vida d’uns éssers massa fràgils per admetre el punt final. Quin sentit haurà tingut tanta bellesa, tanta força, tanta il·lusió, si la mort pot irrompre i acabar amb tot?La futilitat de tot l’esforç la corrobora Anita Cerquetti, que va deixar de cantar perquè la seva veu la feia plorar, o Rodoreda, que va llogar un pis just al davant del pàrquing construït sobre les runes del seu Mirall trencat. La Monroe, tan “rotunda i femenina en la seva exuberant carnalitat, com devia sentir-se?”, es pregunta Contijoch, i la resposta a aquesta existència “disminuïda i intimidada per tanta bellesa” la podríem trobar en la informació seca de Jelinek que els cabells tenyits de la diva no deixaven, literalment, tancar la tapa del taüt i sobresortien, una vegada i altra, com a última rebel·lió.

El que emparenta Contijoch amb la premi Nobel del 2004 no és només la necessitat de sospesar el preu de la modernitat, sinó sobretot la mirada gèlida d’una observadora que es declara incapaç de sentir empatia amb res i amb ningú. A Sense alè la mort d’una jove el 1974 fa de fil conductor greu i inquietant: l’escena de la mort es repeteix una vegada rere l’altra amb variacions, la notícia és posada en boca dels narradors més diversos i el desenllaç implica aquí la nuesa de la violència de gènere i allà un complot de la geopolítica més fosca. Per què va morir? A part d’aquesta pregunta concreta cal mantenir viu el record d’una primavera que s’enduia els joves: morien en un nombre massa elevat, però les morts eren amagades sota causes tòpiques per no haver de parlar ni del desencís ni de la repressió. Al costat d’aquest entramat, l’autora narra la pròpia vida amb el mateix escepticisme.

El Maig del 68 finalment no li devia ser cap trasbals si ella va poder anar a París en tren com en qualsevol altre moment. I de tornada escriu:“Ens vam fer portar a la plana deVic amb taxi, perquè estàvem molt cansades i nosaltres érem d’aquesta mena”. I també reconeix com llançaven els llibres prohibits per la borda, just abans de creuar la frontera, en un acte que les delatava com unes “diletants de la subversió casolana”.Ser transgressores era només un joc, sense acabar de comprendre on era el guany.

El títol del llibre fa referència a la pel·lícula de Godard, però la història en el fons s’acosta molt més a La més forta de Strindberg, que Ingmar Bergman va reinterpretar en la inquietant Persona (1966). Contijoch potser no aconsegueix crear el joc de miralls que cal perquè la vida esplendorosa d’un ídol s’acabi entremesclant obsessivament amb la de l’observadora. Però el resultat de l’anàlisi sí que és el mateix: elles eren lesmésfortes, eren els “personatgesdetonadors, dinamitzadors” que donaven sentit a tot plegat. La vida a l’ombra, encanvi, desperta la necessitat de “tornar-se escèptica” com a antídot efectiu per “evitar disgustos”.

SIMONA SKRABEC / Diari Ara, Ara Llegim, dissabte 15 de desembre

«D’un temps que serà el nostre, d’un país que mai no hem fet...»

Sense alè, de Josefa Contijoch, una colpidora obra d'autoficció

Sense alè

Josefa Contijoch

isbn 978-84-92440-86-3

Mirmanda, 96

186 pàgines

16,00 euros

De vegades un sotrac emocional pot enfonsar-te. Altres vegades pot generar l’energia necessària per fer balanç d’una vida. És el que li passa a l’autora amb el fet de la mort violenta de l’amiga. La commoció és tan forta que necessita buscar, indagar, restituir, fer justícia. Però no té cap instrument per fer-ho. Ella només sap escriure.

Sense alè constata que la imaginació és lliure i dubtós el funcionament de la memòria; no obstant això, la traïció, de ser-hi, és involuntària i, en qualsevol cas, projectiva. La traïció —o la contradicció— no és pas el contrari de l’amor: és el mateix amor.

Sense alè és un llibre fronterer, en el fons i en la forma. Es confonen els límits entre prosa i poesia, i no se li pot dir novel·la perquè la ficció desapareix per donar entrada a determinats records d’un temps i d’un país que ja sembla remot.

La independència de les dones té un preu massa alt. L’honestedat de pensament també. I una generació sencera pot quedar atrapada per la covardia dels que l’han precedit. L’autora aboca apassionadament sentiments, fets, història com un patac d’aigua. Efectivament, sense alè.

Josefa Contijoch Pratdesaba, poeta, narradora, assagista i traductora nascuda a Manlleu (plana de Vic), el 20 de gener de «l’any de l’aiguat». Filla d’una família d’impressors i llibreters, ha publicat, entre d’altres: en poesia, Ales intactes (1996), Les lentes il·lusions (2001), Congesta (2007) i Ganiveta: antologia poètica 1964-2011 (2012); en narrativa: Potala (1986), No em dic Raquel (1989), La dona liquada (1990), Rímmel (1994) i Els dies infinits (2001).