divendres, 29 d’abril de 2011

Dilluns 2 de maig, a l'Espai Mallorca de Barcelona, celebrem Blai Bonet i les segones embestides d'El mar

DILLUNS, 2 DE MAIG, a les 20.30
a L'ESPAI MALLORCA (c/ DEL CARME, 55) 


Els del Club Editor, i tothom que ho vulgui, celebrarem un vespre bonetià amb Pep Tosar, Joan Fullana, Agustí Villaronga, Isona Passola i Maria Bohigas. I per què? En honor d'El Mar, que sembla ser que ha exhaurit l'edició i va per la segona; en honor de La casa en obres que en Pep Tosar reestrena al Círcol Maldà, el dijous dia 5); i en honor de l'Agustí Villaronga, que té reeditats tots els films.


dijous, 28 d’abril de 2011

L'any que una escriptora de Puig-reig va fer ombra a Falcones i Ruiz Zafón

La Diada de sant Jordi d'enguany vam poder llegir un especial del diari Avui que repassava, any per any, les diverses notícies que van marcar el panorama literari català del seu moment. I quina va ser la notícia més destacada de l'any 2009?

Olor de Colònia de Sílvia Alcàntara

Poques vegades passa, això d’arribar i moldre, de fer el cim de l’èxit amb la primera novel·la. Però passa i no sempre pels mateixos motius. De fet, els motius exactes són desconeguts, com la fórmula de la Coca-Cola. Ens hi podem aproximar, però mai tindrem la resposta irrefutable. Casos com ara els de Carlos Ruiz Zafón amb L’ombra del vent, Martí Gironell amb El pont dels jueus, Albert Sánchez Piñol amb La pell freda, Ildefonso Falcones amb L’església del mar, Najat El Hachmi amb L’últim patriarca... La llista també compta amb Sílvia Alcàntara, que té mèrits afegits, com ara que ha publicat fa poc una segona novel·la, La casa cantonera (Edicions de 1984) i potser és encara millor que Olor de Colònia i, en tot cas, no es pot considerar de cap manera una Olor de Colònia 2. A més, haver-se estrenat com ho va fer, quan tenia 65 anys, amb fermesa i convicció, no està a l’abast de qualsevol. Sílvia Alcàntara reparteix el temps a atendre les seves tres nétes, escriure noves obres i impartir classes d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc. Li queda corda per temps, i ens n’alegrem. Olor de Colònia, ha estat un èxit de vendes progressiu, però constant, i va rebre guardons com ara el Qwerty de BTV, el Joaquim Amat-Piniella i el Regió7 de Cultura. També va ser finalista del premi Llibreter de narrativa. 

La novel·la recrea la vida d’Alcàntara en una colònia tèxtil de la dècada del 1950. Una ficció, però que ens parla d’un ambient viscut. Està explicada d’una manera lineal i se’ns amaguen alguns secrets amb mestria, de manera que es manté la tensió al llarg de totes les pàgines. L’autora ens trasllada a un univers tancat. Ens situa en una atmosfera asfixiant amb uns personatges grisos que no poden decidir sobre el seu futur, tenallats per un present opressiu. Als amos de la fàbrica se’ls havia de demanar permís per a tot, perquè es comportaven com si fossin Déu. La colònia era una petita societat jerarquitzada, un mirall de la societat espanyola de l’època, plena de por i patiments.

Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera?
En el meu cas, com que va ser la primera ho va representar tot: ser reconeguda, ser llegida, ser escoltada. Tot això als 65 anys. Va ser molt i molt important.

Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
En la meva obra, tot i que no és gaire extensa, representa un inici fantàstic molt difícil de superar.

La reconeix com la seva obra més reeixida?
Aquí tocaria dir allò que ja s’ha dit tant: que totes les obres són com filles meves i que me les estimo a totes igual. I una mica és veritat.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Un nou article obstinat sobre "Sol a Berlín", de Hans Fallada

Bona tarda! L'article obstinat que us presentem avui és de fa alguns anys, sí, però quan va ser publicat, Sol a Berlín en la seva versió catalana no existia sinó en el cap d'algun editor. Avui, doncs, amb la feina feta, podem llegir l'article i després devorar el llibre. Som-hi, doncs! Berlín sota el nazisme, des de dins.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Novetat editorial al Club Editor: "Cap a Sibèria", de Per Petterson

Cap a Sibèria
Per Petterson

El Club dels Novel·listes, 34



(sortida simultània en castellà a Mondadori)



Cap a Sibèria voldria viatjar la narradora d’aquest llibre quan sigui lliure de decidir on va. Mentrestant, és de la mà del germà gran que explora i explica un món com una bombolla de vidre: a penes una llenca de terra limitada pel mar, un port on van i vénen vaixells, unes quantes tavernes, una rècua de parents més gèlids que l’hivern a Jutlàndia, una mare que canta himnes i un pare que no diu res. Perquè aquesta bombolla és la de la infància com sap recrear-la un Petterson, lector devot de Rodoreda: intensament receptiva, plena de secrets i profecies, de perills inventats que esdevenen reals, com aquests lleons de pedra que un dia es convertiran en soldats de carn i ossos —quan, l’abril del 1940, Dinamarca sigui ocupada per les tropes alemanyes. I és que aquí també la Història trenca la membrana de la infància, i comença llavors el gran viatge cap a la Sibèria de l’edat adulta.

Nascut el 1952, Per Petterson va treballar uns quants anys com a obrer, llibreter i traductor, abans de fer el seu debut literari el 1987. Viu en un mas del sud-est de Noruega. Ha escrit sis novel·les, una col·lecció de relats i un volum d’assaigs. Els seus llibres han estat traduïts a quaranta-quatre llengües, i aquesta és la segona novel·la que se’n publica en català, després de Maleeixo el riu del temps.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Un Article Obstinat sobre "Sol a Berlín", la novel·la de Hans Fallada

Els Articles Obstinats apareixen aquí i allà. Aquest ha aparegut entre les pàgines de la revista Presència, en el seu dossier especial de Sant Jordi. I comença així...

Més de seixanta anys després de la mort d’un escriptor alemany, un dels seus llibres es converteix en un esdeveniment internacional, en el títol més venut d’Amazon i en el volum que encapçala les llistes de llibres més venuts en vint països, i que ara els lectors catalans en poden llegir la versió original en primícia mundial. La seva descripció de la resistència de la gent humil davant del règim nazi emociona els lectors actuals. El fet que, juntament amb les figures més destacades de l’oposició alemanya al règim de Hitler, també hi hagués aquesta altra forma de resistència en una Alemanya que va pagar aquest període tan fosc de la seva història amb una condemna internacional de la complicitat col·lectiva amb el règim, és un descobriment molt adequat per al nou esperit de l’època.

SEGUI LLEGINT AQUEST ARTICLE AQUÍ!

dilluns, 18 d’abril de 2011

Novetats a cal Edicions de 1984: "Marcel Proust", de Maurici Serrahima

Marcel Proust
Maurici Serrahima
Perfils, 5
124 pàgines



Maurici Serrahima ens acosta a Proust, vida i obra entrelligades. L’admiració, la passió i la profunditat amb què s’hi endinsa ens permet entendre millor no tan sols el «temps perdut», sinó també la tècnica d’una escriptura que furga els replecs més profunds de la memòria per capturar-hi instants d’un món que ja no existeix.

Afectat com Proust per les crisis asmàtiques, Serrahima ens exposa la seva teoria dels talls amb la realitat i aborda la vida de l’escriptor amb empatia. Però el mèrit del seu assaig és que no substitueix la lectura de Proust per una reflexió més o menys brillant, sinó que aboca el lector precisament a llegir-lo: a descobrir l’arquitectura subtil d’una obra que va canviar definitivament la literatura.

Maurici Serrahima (Barcelona, 1902–1979), advocat de professió, va ser un destacat catalanista, catòlic i republicà, amb una intensa carrera com a assagista, crític literari i memorialista. De la seva extensa obra destaquen Assaigs sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966), Marcel Proust (1971), l’imprescindible assaig sobre la prosa catalana contemporània Dotze mestres (1972), assaigs biogràfics de Joan Maragall (1966) i de Josep M. Capdevila (1974). Els seus dietaris, escrits a partir de 1940, ens permeten conèixer la vida cultural clandestina del país durant la postguerra.

dijous, 14 d’abril de 2011

Novedad editorial: Qui és Macià?, de Joaquim Aloy, i presentació a Manresa

Atenció! Avui, dia de la proclamació de la República, presentem Qui és Macià? a Manresa!

Clàudia Pujol, directora de la revista “Sàpiens”, presentarà el dijous dia 14, a Manresa, el llibre “Qui és Macià?”, de Joaquim Aloy.

Hi intervindran també Josep Cots (responsable d’Edicions de 1984); Josep Alert, de l’Associació Memòria i Història de Manresa; i l’autor del llibre, Joaquim Aloy.

Els actors Ivan Padilla i Laia Oliveras, dirigits per Fina Tapias, llegiran diferents fragments de l’obra. L’acte és organitzat per l’Associació Memòria i Història de Manresa i Edicions de 1984 i vol constituir també un record del president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià i Llussà, el dia que farà 80 anys que va proclamar la República Catalana.

Qui és Macià?
Joaquim Aloy
De Bat a Bat, 16
126 pàgines


Qui és Macià? explica d’una manera amena i divulgativa els episodis fonamentals de la vida de Francesc Macià, l’Avi: una història apassionant d’una personalitat clau de la història contemporània de Catalunya. Un home honest, fidel als seus ideals, audaç, carismàtic, modern, que va saber connectar amb la seva gent i es guanyà l’estima de tot un poble.

«A Catalunya estan units el problema social i el problema nacional, i no es pot resoldre l’un sense resoldre l’altre.»
Francesc Macià

Joaquim Aloy i Bosch (Manresa, 1956) és historiador i autor de diferents webs, publicacions, documentals i exposicions sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme. És un apassionat de la recerca. Fa poc temps, va trobar en un arxiu d’Amsterdam el manuscrit inèdit de Carme Ballester que narra la detenció i l’empresonament del president Lluís Companys.

És creador del portal telemàtic memoria.cat, que agrupa una vintena de webs, del qual és autor o coautor. Memoria.cat s’ha convertit en un referent de la memòria històrica per la quantitat i qualitat dels seus continguts i la seva voluntat divulgadora. L’any 2007, Aloy va rebre el Premi Bages de Cultura, concedit per Òmnium Cultural «pel seu treball de recerca, investigació i divulgació de temes relacionats amb la memòria històrica, així com la tasca de recuperació de personalitats i persones anònimes».

dilluns, 11 d’abril de 2011

Dimecres a l'Horiginal, cinc relacions amb El mar, de Blai Bonet

Aquest dimecres, a 2/4 de nou del vespre, a la Llibreria-Bar (H)original (C/Ferlandina, 29, davant del MACBA)...

... Xavier Lloveras, Xavier Pla, Jaume Pons Alorda, Lluís Maria Todó i Pau Vadell parlaran d'El mar, de Blai Bonet.


Es parlarà de la irradiació d'El mar, en altres obres que hi comuniquen i es llegirà algun fragment del mecanoscrit d'Alcalà de Henares, manuscrit d'El mar que Xavier Pla va trobar recentment als arxius de la censura franquista.


I per acabar-ho d'adobar, un nou article obstinat, aquest cop de Lluis Bonada reflexionant, precisament, sobre aquest original trobat a Alcalà de Henares.

Segur que serà una nit molt gran!

dijous, 7 d’abril de 2011

Un nou article obstinat, aquest cop, d'Andreu Gomila parlant d'El mar, de Blai Bonet.


"La literatura catalana conserva molts episodis estranys originats durant els obscurs temps del franquisme. I sobre la figura de Blai Bonet (Santanyí, 1926-1997) n'hi plana un que té a veure amb El mar, potser una de les quatre o cinc millors novel·les catalanes del segle XX: la denegació del premi Joanot Martorell (antecessor del Sant Jordi) del 1956 pel seu caràcter "escabrós". Un veredicte, sortit de la boca del cronista Rafael Tasis, que no va impedir que l'obra guanyés el premi l'any següent i..."

Així comença l'article que Andreu Gomila va dedicar a El mar de Blai Bonet, reeditat per Club Editor fa just uns dies. Llegiu l'article sencer AQUÍ!

dimecres, 6 d’abril de 2011

Jordi Llavina escriu un article obstinat sobre «La casa cantonera», de Sílvia Alcàntara

En Jordi Llavina comença el seu article del Presència així:

La segona novel·la de Sílvia Alcàntara gairebé comença com Camí de sirga, de Jesús Moncada: una casa de poble que està a punt de desaparèixer sota les màquines. La Vicenta, la «boja dels gossos», és l’última persona que hi ha viscut. Vint-i-cinc anys enrere, la seva filla gran, la Irene, va fugir del poble i no hi ha tornat més...

I aquí podeu saber com segueix.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Fem un Casasses? Novetat editorial a 1984: "Bes nagana", d'Enric Casasses

molta fatxenda en gasten
i el més petit de tots
en gasta més que els altres
[trad.]


Bes nagana
Enric Casasses
Poesia, 5
192 pàgines








БЕЗ НАГАНА (que en rus col·loquial vol dir SENSE PISTOLA) són poemes de tots colors i de tots estils, amb rima i sense rima, dècimes i romanços, cançons i formes lliures... fins i tot n’hi ha un que fa més de 800 versos: SOM A L’ERA, que parla de quan es va acabar el petroli a la terra. Els poemes van amb el mateix ordre com van ser escrits, tret d’un, AMUNT COM L’AIGUA, que va aparèixer quan el llibre ja era tancat i va exigir un lloc entre els 10 primers. N’hi ha que van il·lustrats. N’hi ha d’amor, de revolució, de sàtira, de pensament, de fantasia, de normals i corrents... Al final de tot hi ha un gap o cançó de fatxenda, la BALADA NOVA DE L’HAVER FET MARSO. Els epígrafs que obren els poemes fan un acompanyament que segons com es pot convertir en el protagonista de la pel·lícula. L’humor i la severitat, la lleugeresa i la fondària, el carinyo i la ferotgia van junts, no estan renyits. Les idees hi són importants, els sentiments més, i les sensacions encara més.

Enric Casasses neix a Barcelona. Aprèn el català de l’Escala. S’escapa a Montpeller i després a Nottingham. Viu a Berlín, a Menorca. Viatja a Mitxoacan, a Rússia, a Sardenya, a Ucraïna. A Suècia escriu un Univers endins i al pla de Barcelona una Tonalitat de l’infinit. A grans trets, és clar, que a petits la cosa és molt més fina i els camins van tornant-se corriols i els corriols passos de cabres. Escolta l’Àngel Carmona. Parla amb l’Orlando Guillén. Se n’ix a l’escenari de la manera més salvatge amb en Pascal Comelade. Diu poemes mentre Stella Hagemann pinta filosofies. Tradueix William Blake, Max Jacob. Edita Girbal Jaume, Vallmitjana, Verdaguer. Llegeix Llull, Giordano Bruno, els trobadors, Víctor Català, Epicur, Kenneth Patchen, Malévitx, Pompeu Fabra, La vorágine. I va fent, que qui sap si els romanins no ens necessiten.