dimecres, 9 de gener de 2013

«La memòria que ens habita», un article de Teresa Costa Agramunt sobre «Sense alè», de Josefa Contijoch [L'eco de Sitges]



LA MEMÒRIA QUE ENS HABITA

      

Partint d’un fet traumàtic, la mort violenta d’una amiga, a Sense Alè (Edicions de 1984), Josefa Contijoch inicia un viatge retrospectiu sobre aquest fet alhora que va teixint un balanç de vida.

     Estem habitats per memòries, les unes més agradables que altres, les unes més dinàmiques que altres, algunes més problemàtiques que altres. Som com maletes plenes de roba més o menys ben plegada a dins, i anem on anem les memòries van amb nosaltres. Algunes memòries són una ferida oberta. Tot i el dolor, és per aquesta ferida-obertura per on emergeix la consciència que té el poder de sanar-la tal vegada escrivint aquesta ferida. Un daltabaix pot enviar-te a un Hades emocional. Però a vegades partint d’aquest mateix sotrac anímic es troba el fil que cus una trajectòria vital que assumeix els aprenentatges necessaris.

     La memòria no és fidel als fets, la memòria és una creació. Així, en el relat que constitueix Sense alè es troben diferents versions del drama que s’emporta l’amiga a la capsa dels records. La commoció d’aquest fet luctuós va deixar paralitzada momentàniament la narradora de Sense alè. Ara, gairebé quaranta anys després i sense gaires dades concretes, tan sols una petita nota al diari, la narradora recrea amb diferents estils narratius com podia haver anat el tràgic succés. Entremig dels relats d’imaginació lliure, i prenent com a base les diferents memòries, Contijoch va desgranant el seu camí personal paral.lel a tota una generació, la generació dels anys setanta. Es miri com es miri, aquesta és una generació amb pes específic en la biografia de tota una època que, a casa nostra, en el terreny social i polític va des de l’antifranquisme passant per la transició que va acabar adormint els ideals, fins arribar als nostres dies agitats, tot i que comencen a veure’s alguns llums al fons del corredor.

     Les memòries de Contijoch es despleguen en una àmplia perspectiva cultural en la qual la gent de la seva generació –any més, any menys- ens podem reconèixer. Sense alè es constitueix en el relat testimonial d’un temps que passa per la revolució mental del maig francès, la poètica de Dylan, les atmosferes gràvides de Bergman, l’habitació pròpia de Woolf.

     A Sense alè, on l’espai emocional en procès de maduració també hi té una justa presència (recordi’s l’agent provocador: la mort d’una amiga), es fa evident un judici de valors. No pot ser altrament a l’hora de fer balanç d’una vida marcada també per camins cap a la independència personal de les dones, la seva emergència d’un imaginari cultural misogin. Aquest camí té un preu alt com es posa de manifest a Sense alè. Entre els homenatges que es desprenen del text (la memòria com a acte d’amor sempre reclama justícia i es prodiga en el reconeixement) hi ha un record per a Maria-Mercè Marçal, que d’una manera personal i col.lectiva habita la memòria de tantes de nosaltres en aquest camí encara en procès.

     A Sense alè, un experiment literari d’alt voltatge creatiu tant en el fons com en la forma, som convidats a visitar els llums i contrallums d’una biografia personal trenada amb la història col.lectiva. Som amb els altres i les memòries que ens habitan ens donen un sentit pluridimensional, encara que cadascú només en vegi unes determinades dimensions. Crec haver entès que Sense alè s’ha escrit per ampliar els propis límits. Allò escrit, a més de salvífic, proporciona aquesta facultat especular i transcendent de la visió.

Teresa Costa-Gramunt   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada