dimecres, 27 d’octubre del 2010

Unes pinzellades d'Alice Munro, de la mà d'Ada Castells



Alice Munro, riallera.

El Club Editor treu Massa felicitat, de la contista Alice Munro, i així per primer cop tenim l’ocasió de llegir-la en català, en traducció de Dolors Udina. Ara Munro comença a ser reconeguda com es mereix, ja que va obtenir el Man Booker l’any passat i al novembre surt a Lumen en castellà. Abans, però, ha hagut de patir l’ostracisme típic dels autors, més ben dit, de les autores de contes amb exigencia de novel·listes i refinament de poetes.

*
Em sobta que se li reconegui aquest sacrifici en la petita biografia del llibre: “Ha experimentat tot el que significa renunciar a la vida pròpia per mor de la vida familiar: durant molts anys va abandonar la carrera literària”. Una remarcable trepitjada a l’ull de poll de tots els misògins que, més o menys dissimulats, campen pel món literari, desconeixent que les dones hem de fer tries que a ells ni se’ls plantegen.

*

La Munro va aparcar la ploma i ara recull els fruits d’una carrera pausada i pacient, feta, atenció, a cop de relats curts, cosa que ja té mèrit. Va néixer el 1931 i només ha escrit una novel·la. La resta, contes, amb aquella patxoca de qui sap que domina el gènere. De fet, el jurat del Booker va destacar que en els seus relats hi confereix "la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l'obra de tota una vida". Val a dir que també tenia certa mala llet, el jurat, del del punt de vista dels esforçats novel·listes, esclar.

*

El cas és que ja ha arribat a les llibreries aquests deu relats en què l'abisme es torna un pol d'atracció i de temor. Munro voreja els límits? I esclar: és dona, de la tercera edat, de poble i contista, tota una supervivent que amb el llibre anterior va dir que no tornaria a escriure com si s'hagués convertit en una Bartlevy vilamatiana. Per sort, no se'n va sortir i hi ha tornat.

-Ada Castells, 20-26 d'octubre, 2010, Time Out


***

Escolteu aquesta gran escriptora  parlant de Massa felicitat. [en anglès]

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Alice Munro, per primer cop en català! Novetat a cal Club Editor.

Massa felicitat
Alice Munro


Traduït de l’anglès per Dolors Udina
El Club dels Novel·listes, 29



Una família passeja un dissabte a la tarda per un bosc on la copa dels arbres dissimula coves traïdores. El fill gran cau en una d’elles, i tota la seva vida queda afectada pel descobriment d’aquesta veritat: sota la superfície llisa dels esdeveniments hi ha esquerdes que ens atreuen. Els personatges d’aquesta col·lecció de deu contes experimenten tots la caiguda en una gran esquerda. Alguns la busquen perquè refusen d’obeir les convencions. D’altres hi cauen sense voler. Tots, a la seva manera, se surten del camí. Sigui amb gestos mínims o de manera salvatge. I a través d’aquestes vides, el que Alice Munro desperta en nosaltres és el vertigen —la por i la seducció— del daltabaix.

“Alice Munro dóna a cada un dels seus contes la fondària, la intel·ligència i la precisió que molts novel·listes aboquen en l’obra de tota una vida.” Jurat del premi Man Booker International 2009

Alice Munro, nascuda el 1931 en una zona rural de la província d’Ontàrio, és l’autora d’onze col·leccions de contes i d’una novel·la. Ha experimentat tot el que significa renunciar a la vida pròpia per mor de la vida familiar: durant molts anys va abandonar la carrera literària. D’ençà de la seva represa, cada llibre que ha publicat confirma el valor extraordinari d’una obra que molts pressenten com a mereixedora del Nobel, i que s’ha construït gairebé tota en forma de relats: “Veig la vida com peces separades que no acaben d’encaixar mai”.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Per triar i remenar

Amigues i amics,

1. Sobre la darrera novetat a cal Edicions de 1984: Aquí trobareu un nou article obstinat, aquest cop, l'entrevista de Valèria Gallard a Josep Maria Muñoz Pujol, autor de Tots els camins duen al llit de Venus.

***
Sobre Els Onze, de Pierre Michon, aquest cop a cal Club Editors:

2. Aquí podeu llegir el magnífic apunt que El Llibreter va dedicar-li. No us el perdeu!

3. I encara més: us deixem amb L'hora del Lector. A partir del minut 49:20 podreu escoltar i veure en Xavier Antich parlant d'aquest primer Michon publicat en català.

divendres, 1 d’octubre del 2010

Novetats a cal Edicions de 1984: Tots els camins duen al llit de Venus


Tots els camins duen al llit de Venus
—Història d'Abelard i Heloïsa—
Josep M. Muñoz Pujol
[més informació]

Aquesta és la història d’un amor torturat per prejudicis morals i per enveja; una història pertorbadora que Lluís Nicolau d’Olwer va qualificar com l’aventura humana més significativa del segle xii, en el moment en què neix Europa.

Rere el suggestiu marc de la passió dels dos amants, hi havia el tumultuós mar de fons de les idees que es ventilaven en les florents i nombroses escoles que es creaven al voltant dels abats insignes i de les poderoses seus episcopals. En aquell temps, Europa es movia en la cruïlla de bastir una nova escala de valors basada en quatre veritats inamovibles del cristianisme per tal de mantenir-se unida contra la barbàrie germànica i la de l’islam.

Abelard sospitava que darrere les parafernàlies eclesiàstiques s’amagava una falsificació «legal». La seva capacitat intel·lectual i la seva audàcia li feien prendre distància, i el seu mètode dialèctic l’enfrontava amb les ments més perverses i reaccionàries del moment.

L’amor d’Abelard i Heloïsa constitueix un paradigma de l’època. Malgrat que va ser violentament blasmat, Heloïsa no va renunciar mai ni a estimar ni a la força d’aquell amor carnal. Per a ella, el penediment no existeix i la seva figura es dibuixa al llarg del llibre amb un traç tant potent com el d’Abelard.


Josep Maria Muñoz Pujol (Barcelona, 1924) és dramaturg i doctor en Medicina. Des del 1955 ha escrit, estrenat i publicat una desena d’obres de teatre. És autor de la novel·la Dies de la raó perduda (1998), amb el rerefons de la guerra civil, i d’un relat sobre la tancada d’intel·lectuals a Montserrat el 1970: La gran tancada (1999). Ha publicat tres biografies: El falcó de Sueca (2002), sobre la figura de Joan Fuster, Agustí Duran i Sanpere: Temps i memòria (2004) i Lluís Nicolau d’Olwer (2007). Amb El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990) (2009) guanya el premi Ciutat de Barcelona 2009