dijous, 12 d’agost del 2010

El subsòl de Finkielkraut, un article de Vicent Alonso

I aquí, l'opinió de Vicent Alonso sobre Un cor intel·ligent, que de ben segur és una opinió més autoritzada que no pas la meva. L'article va aparèixer el passat 17 de juny, a El País en la seva edició valenciana.

Ja és remarcable que, en les primeres línies del seu darrer llibre, Un cor intel·ligent (Edicions de 1984, 2010), un pensador com Alain Finkielkraut corregisca la súplica del rei Salomó a Jahvé perquè li concedira un cor intel·ligent, comprensiu, tot derivant-la cap a poders més terrenals. És a la literatura, i no a l’Etern, a qui, amb esperances de ser escoltats, hem de sol·licitar l’instrument amb què podrem donar compte dels problemes que ens preocupen. I no cal que m’entretinga gaire a donar raons d’aquesta singularitat.

Des de la filosofia, s’ha menyspreat tantes vegades la creació literària que tothom ja n’és sabedor, i no és imprescindible que a hores d’ara s’esmercen esforços a posar-hi els punts i les comes. Perquè, per a reblar el clau —hi ha escriptors bastant desinformats que haurien de prendre nota de la circumstància—, també des de la filosofia han aparegut gairebé sempre les veus més potents en defensa de la literatura com una activitat gens subsidiària quan es tracta de conéixer el món i les emocions a través de les quals l’home accedeix a parcel·les infranquejables des de l’ús exclusiu de la raó. Finkielkraut, doncs, que en diverses ocasions ha predicat que la filosofia no té el monopoli del pensament, posa els ulls en un material literari amb pes específic i d’autors poc sospitosos de no comptar entre els qui s’hi dediquen convençuts que fer literatura, que escriure sobre l’home i el món, comporta un compromís que excedeix el dictat generós de les muses, el deure cívic o la voluntat de repartir entreteniment.

A Kundera, Grossman, Haffner, Camus, Philip Roth, Conrad, Dostoievski, Henry James i Karen Blixen devem les obres que el pensador llegeix i analitza amb la intenció de col·laborar en el desxiframent d’enigmes massa humans per no sentir-los com a propis. És cert que el millor comentari sobre un llibre sempre és pitjor que el llibre en qüestió, però si un té la paciència de contrastar l’un i l’altre, d’assistir al diàleg entre el creador enèrgic i el comentarista sagaç, tindrà també l’oportunitat de comprovar en la pràctica que la literatura, com tot l’art, no paga la pena sense aquest col·loqui universal que algunes obres generen amb el temps. 

Observar, en conseqüència, de quina manera Finkielkraut s’introdueix per exemple dins dels amagatalls significatius de les Memòries del subsòl de Dostoievski és un plaer ben recomanable. No debades, el pensador francés —segons contava en una entrevista de fa algun temps— va descobrir la literatura tot llegint aquesta singular creació de Dostoievski que hauria de formar part de la llista de lectures obligatòries de les persones civilitzades. Reconec que el comentari m’ha semblat un pèl massa condensat, com si demanara oxigen, però d’una agudesa envejable. I estic convençut que més d’un lector d’aquestes singulars memòries se sentirà al·ludit quan observe que també Finkelkraut ha vist que el protagonista ni és un “herald contra l’imperialisme de la raó instrumental, ni un pertorbat”, sinó un home corrent, un antiheroi en qui qualsevol de nosaltres es podria reconéixer. Qui no ha estat un adorador fidel d’aquell “Palau de Vidre” dostoievskià, és a dir, de l’omnipotència de la ciència i de la raó? I qui de nosaltres no reconeixerà ara, com Finkielkraut afirma del mateix Dostoievski, que aquell “edifici espurnejant dels seus somnis” ha esdevingut “una gegantina presó correccional”? Finkielkraut s’esforça per construir un discurs analític que incorpore el text comentat perquè els lectors no troben a faltar l’obra analitzada. Ací, tanmateix, el seu esforç és més aviat estèril. Sense el de Dostoievski, el subsòl de Finkielkraut és prescindible. En conseqüència, cap lector hauria de dubtar sobre on acudir en primer lloc.

dimarts, 10 d’agost del 2010

El cor intel·ligent d'«Un cor intel·ligent»

Tinc una teoria personal sobre el títol del volum que devoro amb un plaer inenarrable aquests dies rúfols d'estiu, en la calma mortuòria d'aquesta oficina plena de llibres. Fins que no la vaig bastir, la teoria, no em feia la sensació que Un cor intel·ligent fos un títol massa afortunat, que no anunciava amb prou força les joies que el llibre contenia en el seu interior. En la meva opinió de becari, el títol hauria de contenir la pomposa sonoritat de mil trompetes lluents anunciant la potència d'una veritat revelada. És que jo, pobre diable, penso que un cor ho és tot excepte intel·ligent...  el cor és passió, el cor és traïció, és un òrgan no intel·ligent que ens fa anar a tots de cul, què volen que els digui. No obstant això, Un cor intel·ligent, d'Alain Finkielkraut.

Mirin, jo fa temps que maldo per construir una novel·la. Sí. Un dia vaig escriure que estava content perquè ja tenia els ossos i els tendons i alguns músculs de la punyetera novel·la, però que patia perquè sabia que encara no n'havia trobat el cor. I quin és el cor d'una novel·la? Ah, si jo ho sabés tan bé com Finkielkraut ja no parlaria de la meva novel·la com una hipòtesis o com un desig, sinó com una realitat palpable entaforada en un calaix a l'espera de la gràcia i la inconsciència d'algun editor.

Ara sé, després d'haver llegit gairebé tot el llibre, que el cor de la novel·la, el cor d'una gran novel·la, ha de contenir per sobre de tot intel·ligència. Suposo que el cor de la novel·la és allò intangible que fa que una novel·la parli de tots nosaltres i que no es quedi circumscrita només a la feblesa o la potència d'un argument o a les vicissituds dels seus protagonistes.

Un cor intel·ligent reuneix deu assajos sobre llibres que el filòsofs francès ha llegit amb tota la serietat, amb tota l'atenció que vol el desxiframent dels enigmes del món. I quines són aquestes novel·les que contenen algunes respostes als enigmes de l'ànima humana? Aquestes: La broma, de Milan Kundera, Tot flueix de Vassili Grosmann, Història d'un alemany de Sebastian Haffner, El primer home de Camus, La marca de l'home de Phillip Roth, Lord Jim de Joseph Conrad, Memòries del subsòl de Dostoievski, Washington Square de Henry James i El festí de Babette de Karen Blixen.

D'aquests llibres, jo només n'he llegit Memòries del subsòl i El primer home, malgrat que conec altres obres de Kundera, de Grosmann i Henry James. Un avís per a navegants: si tenen un especial interès en llegir-se les obres  què analitza Finkielkraut en Un cor intel·ligent, han de saber què és un spoiler, malgrat que la meva modesta opinió és que no importa si Finkielkraut revela esdeveniments essencials de l'argument de les novel·les, perquè del que es tracta és de reflexionar sobre els enigmes, contradiccions i ombres de la nostra ànima, que sobrepassen l'àmbit de la novel·la per oferir-nos una mirada al món. Deixin que parli una mica sobre un dels assajos que més m'han impressionat d'Un cor intel·ligent: Els orfes del temps, Lectura de «Tot flueix», de Vassili Grossman. Demà passat prometo penjar la reflexió de Vicent Alonso sobre un altre dels assajos d'aquest llibre, el que parla sobre Memòries del subsòl.

Vaig descobrir Grossman llegint Vida i destí, la qual em va impressionar des del començament. Àvid de coneixements sobre la vida de Grossman, vaig llegir-me paral·lelament Sobre vida y destino (Grossman, Todorov i Etkin, editat per Galaxia Gutemberg). Horroritzat, vaig comprovar que Grossman havia viscut, com no podia ser d'altra manera, la repressió  i el segrest de la seva obra per part de les autoritats soviètiques. Fins ara, tot va bé: Grossman era encara un heroi, per aquell lector que era jo. Ah, però la naturalesa humana davant el poder d'un estat totalitari que converteix tothom en alguna tipologia de Judes! Grossman va viure en les seves carns la repressió però també va signar cartes que condemnaven conspiracions i reclamaven penes de mort (que era precisament el que s'esperava de la gent de bé en la brutal lògica repressora soviètica)!  Grossman té, doncs, el seu lloc en la gran tipologia dels Judes, diu Finkielkraut. I tanmateix, va ser capaç d'escriure una magna novel·la com es Vida i destí, el manuscrit de la qual va ser immediatament confiscat. D'ençà que vaig saber que Grossman també va jugar a delatar i a condemnar, que se'm va gelar una mica l'esperit. El meu cor, ho reconec, no va ser prou intel·ligent per entendre el cor de la novel·la... perquè, en paraules de Finkielkraut:

[...] ¿qui, entre els fills consentits de la Història que som, no ha sentit mai l'alè tendre del conformisme ideològic, qui no ha preferit signar una crida ciutadana contra l'exclusió, la discriminació, l'homofòbia, la misogínia, la intolerància i el racisme, abans que haver de caure a l'infern, ni que sigui simbòlic, de la reacció amb els carques i la genteta? Qualsevol planta cara a "l'ànima omnipotent que us amanyaga i us tusta l'espatlla"...

Grossman, d'altra banda, no escriu per confessar-se, sinó per comprendre. I si hi ha cap lliçó que es desprengui del seu esbós d'una fenomenologia de la delació, no és pas que els Judes siguin culpables o innocents: és que els recursos de la tirania són infinits davant d'una llibertat humana ben fràgil [...]

Grossman es nega sempre més als redoblaments de tambor. El seu segle li ha ensenyat [...] que es pot crear una ànima d'esclau i que, lluny de les metafísiques orgulloses, la llibertat té l'obligació de ser modesta, és a dir, de preveure el perill de la pròpia caiguda i guardar-se'n.

Un cor intel·ligent, Alain Finkielkraut, trad. Maria Bohigas, Edicions de 1984

De l'individu (el lector i l'escriptor) davant la massa, de l'individu davant de les revolucions del segle XX, davant del nazisme, davant del políticament correcte que pot portar a la barbàrie, davant dels totalitarismes, davant els drames personals, davant les decisions que embruteixen i que poden semblar incomprensibles a aquesta generació de consentits  que no podem entendre les contradiccions de la Història perquè no les hem viscut amb prou intensitat i que tanmateix ens pensem amb el dret de jutjar el passat bo i condemnar-nos a repetir-lo, tal vegada aquest sigui el cor intel·ligent d'Un cor intel·ligent, l'esperit alliberador d'aquest llibre.

dilluns, 2 d’agost del 2010

El negre és el color de Grisélidis Réal

—Noi, et quedes a ciutat aquest agost?

I jo he dit que sí de mala gana, i he acceptat vigilar el local durant l'absència dels editors. M'han demanat si faria anar el blog, i he respost que potser sí. M'han advertit amistosament de no fer bestieses, de vigilar l'ortografia, i que procurés passar-m'ho bé. Oi tant que procuraré passar-m'ho bé, evitant fer bestieses en hores de feina, i sobre l'ortografia... empasso saliva; farem el que podrem.

La porta de l'editorial s'ha tancat i m'he quedat palplantat en silenci, al bell mig de la sala. Cap brunzit d'ordenador, cap soroll industrial de Poble Nou, cap cosa a vigilar perquè res no es mou. I m'he encès un cigarret, i el clic de l'encenedor ha ressonat majestuosament en el buit, i m'ha semblat que la sala era un panteó o un teatre grec... o més aviat una biblioteca buida I així com he encès el cigarret, se m'ha encès una idea en el meu cervell entumit de mes d'agost. Se m'ha acudit remenar les caixes que els editors guarden a les lleixes, capses plenes de títols que jo no conec i que de vegades em sembla que es riuen de mi. Quina dolça condemna, aquesta de passar-se el mes d'agost tancat en una editorial!

El primer llibre que trobo és El negre és un color, del qual els editors un dia en van dir, enjogassats en trobar un eslògan:
—Els diaris en diuen "sexe de pagament", elles en diuen una altra cosa, i elles, quan s'hi posen, escriuen com reines.

Escurant el cigarret m'he dit: seu a la primera cadira, i llegeix la primera pàgina de la novel·la de la revolucionària meuca Grisélidis Réal, qui escriu:

Aquesta història està escrita en memòria i a la glòria d'en Rodwell, el meu amant negre que viu a Chicago, a la Michigan Avenue, al barri negre.

—A Amèrica—diu en Rodwell—, ens maten l'ànima.

Que el teu cos visqui en pau i que el desfici estúpid i gelós dels blancs amb cara de micos el respecti enmig dels aldarulls.

Que el seu enorme sexe envellutat, que vaig tenir a les meves mans blanques, com un lliri negre que s'estremeix, faci xisclar d'amor les negres lluents i els faci endurir els pits com llunes de bronze.

Perquè caminaria descalça de cap a cap de la terra, sentiria amb delícia les espines clavant-se'm a la carn, i la sorra que crema i els cristalls de neu que tallen com ganivets, si encara pogués sentir dins meu la seva tija de foc endinsant-se'm a la panxa, tornado roent de l'amor negre.

Sí, ens vam estimar, ens vam drogar, ens vam fondre en els crits rogallosos del jazz.

Estic buida. La teva absència és per a mi la cosa més preuada. 
A la nit, la teva pell esdevé blava a la meva finestra i s'enfosqueix totalment, i tanca al meu damunt la seva cúpula que espurneja de suor d'or. 
Jo sóc tu. L'Única melodia que tinc als llavis és la del teu nom

Grisélidis Réal, El negre és un color, trad. Anna Maria Corredor

—Ah, qui tingués una amant com aquesta Grisélidis Réal, força desbocada de la natura, puta, pintora i escriptora!—m'esgargamello teatralment amarat de solitud i llibertat un matí d'agost. Després, com un nen petit, jugo a giravoltar sobre la cadira. Després segueixo llegint.



La fabulosa història de la tomba de Réal.