Fragments escollits

Aquí hi trobareu fragments dels nostres llibres que, per la seva bellesa o perquè poden reflectir la seva ànima, volem compartir amb vosaltres.

3. Fragment il·lustratiu de la nota editorial que encapçala el llibre El desgavell, de Ferran Planes. La nota editorial la signa, òbviament, la seva editora, Maria Bohigas. La nota, tal i com la va publicar en avançament editorial el diari Avui, és aquesta:

Club Editor reedita ‘El desgavell’, de Ferran Planes (1914-1984), “un autor desconegut entre la gent de lletres, un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya”, cosa que va fer el 1969, amb aquest llibre. Una crònica de la República, de la guerra i de l’exili que va ser censurada i que ara se’ns ofereix després d’haver “restituït els passatges mutilats per la censura”, com explica Maria Bohigas en aquesta nota editorial que encapçala la reedició

El desgavell va publicar-se per primera vegada el març del 1969, en ple estat d’excepció –un estat d’excepció decretat quasi en exacta efemèride del dia 24 en què els tancs de Franco entraren a Barcelona: una manera ferma de celebrar els trenta anys davant de manifestacions estudiantils acompanyades d’algun «suïcidi», davant de peticions contra els maltractaments policials, davant de reclamacions dels col·legis d’advocats perquè es reformés el Codi Penal i es promulgués un estatut dels presoners polítics. Que un tal llibre sortís en un tal moment no deixa de sorprendre i explica, almenys en part, el rebombori que va moure. La ressenya publicada a la Revista Europa el mes d’abril ho assenyala tan explícitament com pot: «Hem de confessar que aquest relat ens ha desorientat des de la lectura de les primeres planes. És possible expressar-se com ho fa l’autor en unes determinades coordenades sociopolítiques? El fet de la publicació ho demostra a bastament».

Aquell mateix Sant Jordi del 1969 en què El desgavell assolia el número cinc dels llibres més venuts –darrere la Bíblia de la Bernat Metge–, sortia també la versió castellana d’Incerta glòria de Joan Sales, traduïda per Carlos Pujol i publicada per Planeta, amb totes les ampliacions volgudes per l’autor. Sales escrivia a Rodoreda, el 21 de març d’aquell 1969: «Incerta glòria ha arribat totalment aprovat de censura en castellà, cosa que cal atribuir a la influència d’en Lara. Jo vaig quedar veient visions com sigui que s’hi diuen coses molt gruixudes; em penso que ni s’ho van llegir. El que pot la influència en aquest país no té fi ni compte; però nosaltres, com és natural, amb un règim com aquest no tindrem mai influència (ni ganes, ecs). Ara, que va molt bé que en tingui un altre; en aquest cas, que hagin aprovat íntegrament l’edició castellana d’en Lara ens permet a nosaltres llançar també íntegrament la catalana, que cregueume que ja en començava a tenir ganes. És com un pes que em trec del damunt».

No va ser ben bé així per a Ferran Planes. La censura operava i continuaria operant, encara que festegés l’eufemisme: d’ençà de la Ley de Prensa e Imprenta del 18 de març del 1966, se’n deia consulta voluntaria i consistia a sotmetre «voluntàriament» el text per poder-hi aplicar abans d’imprimir-lo les «recomanacions» (vulgarment, tatxadures) dictades pel lector. El mecanoscrit d’El desgavell s’havia sotmès per primera vegada a censura el juny del 1968; hi havia sofert els talls de precepte, s’havia sotmès de nou a consulta el febrer del 1969 i havia estat autoritzat finalment l’11 de març, amb aquest comentari del lector núm. 17: «Libro autorizado con numerosas tachaduras en 1968. Se han efectuado escrupulosamente todas las tachaduras aconsejadas. Autorizable».

Reeditar El desgavell –com passa amb la quasi totalitat de les obres publicades en català durant el franquisme i recuperades avui– planteja el problema de la integritat del text. A primera vista, sembla que n’hi hauria prou de sol·licitar a l’arxiu d’Alcalá de Henares còpia de l’expedient i de reinserir en el text els fragments amputats. Un cop fetes aquestes diligències, la bona intenció de l’editor topa amb una realitat complexa: i és que moltes de les variacions entre el mecanoscrit i el text imprès, ja siguin talls o canvis, no vénen pas dictades pel censor. Acarar el mecanoscrit de Ferran Planes amb el llibre publicat per la Biblioteca Selecta fa veure de manera cridanera que no és pas amb una sola censura que se les havia aquella obra, sinó amb unes quantes censures –o més aviat, amb la complexa geologia de les societats sota censura. Problema mai aprofundit per la filologia nostrada: ¿com actua el censor sobre l’escriptor en el moment d’escriure? ¿Què implica aquesta intromissió, i fins a quin punt determina la forma –l’estratègia literària– que adopta l’escrit? D’altra banda, ¿com actua aquest altre condicionant que és el públic quan practica per força el silenci? ¿Quin tribut paga el text, no sols al censor sinó a la societat que el circumda?

La novel·la K. L. Reich ofereix caps de fil ben interessants per a qui vulgui capbussar-se en aquesta pregunta més vigent del que es podria pensar. Començada quan feia poc que Amat-Piniella havia sortit de Mauthausen i acabada ja el 1946, la primera versió de K. L. Reich era llavors impublicable a Espanya i tampoc no va ser publicada a Amèrica (per què cap col·lecció d’exiliats catalans no la va acollir, tot i els intents repetits d’Amat, és una altra pregunta que mereix reflexió). La inexistència forçada va durar disset anys i va tenir una conseqüència de pes: que l’autor va reprendre i revisar l’obra, no pas pensant només a salvar les prohibicions del Règim, sinó en funció de tot el que el pas dels anys havia canviat en ell, com a escriptor i com a home. En la versió que en donà al públic el 1963, desapareixen del text, per exemple, aquells passatges més acerbs contra el cap de la cèl·lula comunista al camp. Ara bé: l’esforç de trampejar amb el Règim no explica pas aquest tall, que afecta la visió dels conflictes entre les diverses faccions «roges» –el viu de la novel·la, que mostra com la guerra civil va perpetuar-se en un camp d’extermini–. També costa de creure que el censor fos aquí l’editor: Joan Sales no tenia pas fama llavors de filocomunista. Tanmateix, el primer esbós de K. L. Reich es presenta avui com la «versió no censurada» de l’obra a la col·lecció Educaula d’Edicions 62, destinada al públic escolar; i així l’han llegida els joves a qui es pretén fer «recobrar» la memòria històrica, assumint sense saber-ho el paper de l’hereu que equivoca el testament.

El camí literari que va emprendre Ferran Planes per poder transmetre la seva visió personal de l’època és un altre intent de mossegar fort sense estavellar-se contra els diversos estrats de censura. Ell mateix el formula en l’adreç que encapçala el seu llibre: «Em proposo, en les notes que segueixen aquesta presentació, fer una crònica del nostre temps entrevista a través d’alguns fragments de la meva vida. […] No us diré pas tota la veritat, però us prometo que res del que us contaré no serà mentida. Diuen que la veritat, si no és integral, és la pitjor de les mentides. Jo no m’ho acabo de creure». El desgavell és un exercici de contenció que, combinant un cert to amb uns certs fets viscuts, elabora una forma peculiar d’ironia que contraataca la impossibilitat d’opinar lliurement. L’entredit hi és essencial; l’anècdota hi és treballada fins a assolir la justesa d’un patró de conducta i la força d’una denúncia. A mesura que desgrana el relat com qui no hi dóna importància, aquest mètode permet d’esmicolar uns quants mites. Tenen a veure amb certes trajectòries personals d’una corba admirablement ascendent, a despit dels cataclismes polítics que van de la República al franquisme; tenen a veure amb accions comeses que, si es volen explicar bé, demanen un cert maquillatge de l’actor; tenen a veure amb noms de lloc i de persona que no poden ser escrits sense risc, o més aviat sense riscos, ja que, aquí també, l’amenaça ve de diversos fronts.
Risc per a la integritat física, perquè s’escriu no solament sota censura doctrinària sinó, i sobretot, sota un règim repressor per a qui tota informació sobre el passat polític d’una persona pot ser un argument de condemna. Risc d’esvalotar el galliner, com demostra la reacció d’un lector al Correo catalán del 25 d’abril del 1969: la lectura del llibre de Ferran Planes hauria causat en els veïns de Balsareny una «amarga y triste decepción». Risc de difamació: El desgavell va ser atacat judicialment per «injuria y calumnia», i, si bé la querella es va arxivar, van deixar-hi la pell la traducció castellana i la segona edició catalana que en volia fer la Selecta. Una petite phrase de l’adreç insinua poderosament què no va fer, i què hauria fet potser en altres circumstàncies, Planes: «Per arribar a la veritat sencera, hauria d’enverinar les meves paraules». De fet, la frase que la segueix no figura en el mecanoscrit de l’autor: «I, encara que el reeiximent sigui difícil, us asseguro que em mou la intenció de desafligir el record i asserenar-lo».

En la nova edició que oferim avui, hem restituït tots els passatges mutilats per la censura, i en canvi hem mantingut les «claus» sota les quals s’amaguen determinades identitats reals. I és que la condició de testimoni directe que pugui tenir un autor no treu que elabora un relat a partir d’una certa vivència dels fets. Convé creuar-ne molts si el que busquem és una visió precisa, o sigui contradictòria, més que no la veritat, com féu François Maspéro quan el desfici de conèixer en detall els darrers dies del seu pare al camp de Buchenwald el va dur a llegir tot el que n’havien escrit testimonis de primera mà: cap fragment d’aquells records diversos no encaixava amb els altres. «Vaig aprendre molt d’hora a malfiar-me dels supervivents i del seu testimoniatge», escriu aquest fill de pares deportats.

Com a «editors responsables» –la fórmula legal feia riure Balzac–, no podem sinó convidar el públic a llegir Seixanta anys d’anar pel món d’Eugeni Xammar, que tampoc no s’està de pintar la picaresca que comporta tot exili; o les Cartes des dels camps de Pere Vives i K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, companys de captiveri de Ferran Planes. Totes aquestes obres comparteixen unes circumstàncies històriques, de vegades una intenció, no pas sempre la mateixa exposició. D’aquests vaivens i dels profunds harmònics que creen, en podem treure una noció de la complexitat dels fets –i de l’esborronadora simplicitat a què massa sovint se’ls redueix.


2. Fragment d'Amb l'esperança entre les dents, de John Berger. Traducció de Montse Basté. Edicions de 1984.

Com conviuen vius i morts? Fins que el capitalisme no va deshumanitzar la societat, tots els vius esperaven l’experiència dels morts. Era el seu darrer futur. Tot sols els vius eren incomplets. Per tant, els vius i els morts eren interdependents. Sempre. Tanmateix, una forma singular d’egoisme modern ha trencat aquesta interdependència. Amb resultats desastrosos per als vius, que consideren els morts com a eliminats.












1. Fragment de l'assaig «La còlera no sempre funesta», d'Alfabets. Assaigs de literatura. Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984.




[...] Igual que totes les passions, la ira òbviament està molt present en la literatura. És un tema, un objecte de la representació literària, i sobretot és una manera de viure i representar el món per part dels escriptors, una manera de ser. És impossible fer un catàleg de les descripcions poètiques de la còlera: el furor d’Aquil·leu, l’explosió salvatge de dolor i disgust del rei Lear, l’esclat incontenible del tranquil Pierre Bezukhov i tantes altres pàgines immortals de la literatura, radiografia i electrocardiograma de totes les afeccions de la mortalitat humana.

Per a molts escriptors, la còlera no és simplement un tema, com la gelosia d’Otel·lo o la indolència d’Oblómov, que no necessàriament signifiquen que Shakespeare fos gelós o que Gonxarov fos accidiós. Hi ha escriptors per als quals la còlera és la seva mateixa mirada que es posa sobre el món o el retrata. Els grans escriptors satírics veuen, representen o agredeixen la realitat amb els ulleres de la còlera, i la deformen, però gràcies a aquesta alteració n’aferren una veritat insòlita. Els escriptors satírics són els vindicadors de la natura —sobretot de la humana— ultratjada, reprimida, alterada o falsificada. La ira de Juvenal, de Swift, de Karl Kraus o de Gadda, per posar només uns quants exemples; escriptors que vindiquen les ofenses que han suportat els homes a mans d’ells mateixos o d’altres homes. La còlera està molt relacionada amb la venjança. L’escriptor satíric vindica una presumpta puresa original corrompuda, i així obliga qui l’ha violentat —i així s’ha fet violència a ell mateix— a prendre consciència d’aquesta violència destructora i autodestructora, a adonar-se que ha falsificat la vida i que ha viscut d’una manera falsa en un món fals; a advertir el malestar, el disgust, la minoració, la impotència de la seva condició.

Igual que tota còlera i que tota venjança, aquest furor per força és tendenciós i sectari; només veu el mal que vol atacar i ignora la resta. Des d’aquest punt de vista, l’escriptor colèrico-satíric sovint és injust i sovint s’equivoca, en l’absolutesa de l’atac; però sense la seva hiperbòlica unilateralitat i la seva grandiosa deformació no hauríem descobert mai —gràcies a les lents de la ira, que deformen però augmenten i obliguen a veure moltes coses— uns quants aspectes, unes quantes veritats essencials de la vida, de la història, de la societat, de la cultura, de l’home. La còlera exaspera, però aquesta exasperació pot il·luminar de manera inaudita una zona inaudita de la realitat, que només pot ser copsada amb aquella òptica desencaixada. La ira veu les coses a distància zero, com el doctor Kien a l’Auto de fe de Canetti, i en revela l’objectiva desmesura i follia. La còlera freda, gèlida, de Flaubert estripa el vel fictici que envolta i esmorteeix la violència de les coses i únicament d’aquesta manera fa possible l’accés a una autèntica tendresa i puresa.

Potser actualment, la nostra realitat aberrant, reduïda a sàtira per ella mateixa i a ganyota irrecognoscible, pot ser entesa i redimida únicament des d’una perspectiva que sàpiga unir la còlera a la pietas i a la ironia. El llevat que necessitem també ha de contenir uns quants grams d’ira bíblica i d’ira flaubertiana. La vida també implica el judici universal sobre ella mateixa, i això requereix una combinació encertada d’amorosa compassió i de còlera vehement. Ningú no ho revela tan bé com Dante, el més gran poeta d’una còlera inseparable de la tensió moral, del sentiment fort de la vida i de la història, de la grandesa d’ànim. Dante sembla demostrar que la capacitat d’encolerir-se és una qualitat necessària per a la humanitat total d’un individu, igual que la capacitat d’estimar.