dimarts, 28 de desembre de 2010

Un bon llibre per aquestes festes: Nit de vetlla, de Jaume Serra Fontelles

Nit de vetlla
Jaume Serra Fontelles
202 pàgines
Mirmanda, 69
Edicions de 1984



Nadal, principis dels 60. Una gran nevada cau sobre la ciutat. L’Eduard, exiliat al sud de França, ha tornat per passar-hi les festes en un inútil intent de retrobar un temps que ha quedat enrere. Ja no hi té família ni amics, només uns quants coneguts. El seu periple transcorre entre els diferents racons del seu barri, una sinistra pensió, els bars on solia anar de jove i un bordell.
L’autor ens mostra amb la mirada de l’Eduard una visió esperpèntica, hilarant i trista, entre la tragèdia d’una guerra perduda i la grotesca adaptació al nou règim, que, amb aparença d’opereta, continuava matant.
Les descripcions dels carrers de Remansa, del seu declivi i de la seva grisor, impregnen la vida d’una mediocritat que va ser el segell d’aquells anys.

Jaume Serra Fontelles (Manresa, 1946) es va donar a conèixer amb la novel•la Desitja’m sort, Madeleine, premi Ciutat d’Alacant 1974. A partir d’aquí es dedicarà al gènere teatral: El dret al revés, premi ciutat de Granollers 1977, Deixeu-me ser mariner, premi ciutat d’Alcoi 1979, Sarsuela de malves, Fe de rates, Manric Delclòs, premi Born de Teatre 1992, Comèdies de corral, premi Memorial Santos Antolín 1993, i Exclòs, accèssit al premi Nacional Ignasi Iglesias 1993. La biografia L’ombra del maquis, 2001, esdevindria un preludi de Nit de vetlla.

***

L'Ada Castells en parla al Cultura/s, de La Vanguardia (22/12/2010)

La ficción o la vida
Entre luces y regalos, la Navidad nos recuerda las historias de regresos al hogar familiar
Vuelve, a casa vuelve...


Ada Castells

Es inevitable. Tanto si queremos como si no, casi todos tenemos en algún lugar de la memoria aquella canción de Navidad del anuncio que reza «Vuelve, a casa vuelve, vuelve al hogar». Esta podría ser la banda sonora de la novela de Serra Fontelles si consiguiéramos quitarnos de la cabeza el tono cursi, facilón y melodramático del gingle publicitario.

Nit de vetlla es la historia de uno que vuelve a casa por Navidad. Lo hace después de más de veinte años de ausencia y encuentra que ya no tiene ni casa, ni familia, ni ciudad, ni siquiera país. El protagonista es un exiliado en Francia que regresa a la Manresa de principios de los sesenta y descubre un mundo gris por culpa de la represión franquista. Así se da de bruces contra el silencio, el miedo, la pobreza, las sospechas y las traiciones.

En doscientas páginas nuestro hombre penetra en un complejo universo de desconfianzas. La posguerra es larga, se dice en la novela, y él lo certifica moviéndose sigiloso por su barrio de toda la vida, un barrio que ya se ha convertido en el barrio de otros. Algunas escenas, de corte cinematográfico, nos remiten a películas de espías, claroscuros de El tercer hombre, aciertos de gran narrador con una amplia cultura audiovisual a sus espaldas.

En la novela hace frío, mucho frío, y cae la nieve como en los buenos cuentos de Navidad, que tienen que ser tristes, nostálgicos, si puede ser con algún perro fiel, algún amigo solitario... Serra Fontelles ha recreado todos estos elementos del género y también nos sirve una persecución inesperada y un contraste de descripción poética. Un exiliado no cruza la frontera y se queda a sus anchas, navegando en sus recuerdos, como si nada: hay acción, hay un principio de amor imposible, hay decepción, hay verdades que nos ayudan a entender una historia más reciente de lo que quisiéramos. Los galets se convierten así en grandes barcazas de un naufragio sin supervivientes.

Antiguos compañeros de juventud son ahora adultos repletos de resentimiento. Ellos sí que llevan más de dos décadas viviendo en las fauces de un lobo, un mundo que los engulle en su negrura, una ciudad que los transforma, los vuelve o héroes o miserables. El gran logro de esta novela disfrazada de cuento de Navidad son estas apariciones fantasmagóricas que interpelan al protagonista y le van contando, sin poder contarle, todo lo que ha sucedido y todavía sucede. Cada uno representa un prototipo: el espabilado estraperlista, el generoso anarquista, la bondadosa prostituta, el servidor del régimen que se cree un machote y otras figuras inolvidables como el limpiabotas maño que habla un catañol imposible o el tabernero que no para de lanzar aforismos al vacío. Ellos conforman esta historia, que es la nuestra, en una Navidad de posguerra que algunos vivieron y todos tendríamos que hacer lo posible para que no se repita.

Cultura|s, La Vanguardia, dimecres, 22 desembre 2010

dimarts, 21 de desembre de 2010

Els Onze, de Pierre Michon, segons Glòria Farrès

Potser sabeu que mirem de recollir algunes de les crítiques i articles relacionats amb els nostres títols aquí. Són crítiques i articles que, per l'interès que revesteixen, ens agrada compartir amb vosaltres. Tanmateix, no ens podem resistir a publicar a la pàgina principal d'aquest blog obstinat aquesta crítica que signa Glòria Farrès sobre el llibre Els Onze, de Pierre Michon. És un article que ens omple d'orgull i ens estimula a seguir publicant. Desitgem que a vosaltres la lectura d'aquest article us estimuli a llegir Michon! Glòria Farrés és doctora en filosofia (UAB, 2005), traductora i crítica literària i va publicar aquest article al Diari del Maresme.


Aquest setembre va arribar a les llibreries editat per Club Editor la novel·la Els Onze, de Pierre Michon (Chatêlus-le-Marcheix, Creuse, 1945). Aquest autor, si bé va començar a publicar a trenta-set anys, ha anat construint lentament una obra sòlida i de reconeguda vàlua, amb títols com Vides minúscules, Rimbaud el fill i, més recentment, Mitologies d’hivern i Cos de rei. La seva escriptura és imbuïda d’una gran humanitat, amb frases penetrants i d’una claredat punyent. Ara tenim la sort de poder-lo llegir per primer cop en català en una traducció excel·lent de David Ilig

El protagonista d’Els onze és una pintura. Hi són representats els onze homes membres del Comitè de Salut Pública de l’anomenada època del terror que prosseguí a la primera etapa de la Revolució Francesa. La narració és una recerca exhaustiva, gairebé científica, de la biografia de François-Élie Corentin, el “Tiepolo del Terror”, i de la gènesi del seu quadre Els onze. El text interpel·la subtilment el lector per fer-lo còmplice de la dificultat de rescatar aquest artista de les espesses teranyines de la Història i així suggerir més que afirmar les coses essencials d’aquell moment. De fet, Pierre Michon va començar a redactar la novel·la el 1989, quan a França es commemoraven els 200 anys de l’inici de la Revolució Francesa i, en bona part, és també una reacció a l’eufòria amb què es festejava un dels esdeveniments més importants i fascinants de la història europea, en el qual es van unir l’esperança màxima i la tragèdia absoluta.

L’estructura de l’obra és una mica enrevessada perquè s’envolta d’un doble misteri: d’una banda, hi ha el misteri de la recerca en si i, de l’altra, el misteri propi que embolcalla l’època del terror. L’aproximació lenta a l’artista i a l’obra van aportant llum a la vaguetat inicial: la primera part és una aproximació física, en primer lloc, i després psicològica i genealògica, mentre que la segona part es dedica a l’obra en sí , al moment de l’encàrrec oficial del quadre. A poc a poc, el narrador va despertant-nos l’interès per aquest personatge, fa que ens interroguem de qui és, que cerquem sense èxit el quadre a internet, i ens va portant amb un cert vertigen des d’un pla llunyà i emboirat cap a la descripció precisa i lluminosa dels onze membres del quadre.

El text ens va fent entrar per diversos angles dins el segle XVIII francès: no només en la situació infrahumana en què vivien molts homes, sinó també en l’ambient il·lustrat, en aquella nova actitud davant l’església i el coneixement. Això es veu clarament en l’actitud del pare del pintor, un jove poeta eclesiàstic, que abandona l’església per casar-se amb la noia rica i poder dedicar-se a les lletres. La il·lusió i l’esperança que diposita en el coneixement científic i literari és un sentiment nou, inèdit fins aleshores. És a partir d’aquest moment que les lletres regnaran gairebé amb llum divina fins als nostres temps: “Car era l’època en què la fe literària començava a expulsar l’altra fe, la gran i vella, a relegar-la al seu breu moment històric i al seu petit espai, el regne de Tiberi, els oliverars del Jordà, i a pretendre que era en el seu propi espai, en les pàgines de les novel·les, en els rodolins anacreaòntics, que es dignava aparèixer l’universal. Déu canviava de jóc, d’alguna manera.”

Però possiblement el que és més interessant de la lectura d’Els onze és el qüestionament implícit, constant, dels mètodes de recerca històrica, el plantejament tàcit de fins a quin punt la història no és literatura i la literatura no és història, de fins a quin punt l’historiador Jules Michelet i l’escriptor Pierre Michon no fan el mateix, o fins i tot, si no és més real l’al·legoria a partir d’una tela fictícia amb què Michon recrea la França revolucionària, que no pas la història documentada, positivista, de la França de Michelet, aquella que celebren amb eufòria les autoritats dos-cents anys més tard. En tot cas, el que és inqüestionable és el talent de Michon per donar vida a l’època del terror, un terror que s’infiltra arreu, fins i tot en els que l’exerceixen impunement, en el mateix Robespierre.

Malgrat la feixuguesa que el lector pugui sentir davant la densitat d’algunes pàgines, val la pena tirar endavant i arribar al final. És una reflexió extraordinària: el quadre es transforma, els onze membres formen part d’un sant sopar pagà, hi surten Macbeth, les bruixes, Ucello, Géricault i d’altres, els onze membres van prenent un aspecte animal, cavalls galopant al llarg de la història, el mal avançant…

diumenge, 19 de desembre de 2010

Dos nous inèdits de butxaca... que són un veritable luxe!

Una noia qualsevol
Arthur Miller
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
90 pàg.
Butxaca 1984, núm. 12

Durant la seva llarga i prolífica carrera, Arthur Miller ha descrit alguns dels aspectes més obscurs del caràcter nord-americà i ens ha fet reconèixer a nosaltres mateixos. Amb Una noia qualsevol pinta un llenç més petit, més íntim, però amb una delicadesa enganyosa que engloba tot un ventall de pors, ambicions i desitjos humans. La Janice ha odiat la seva cara des que era petita i la seva mare li planta davant dels nassos un anunci de la revista Cosmopolitan tot dient-li: «Això sí que és bellesa!».

Arthur Miller (Nova York, 1915 – Roxbury, Connecticut, 2005), dramaturg, escriptor i guionista, va estudiar a la Universitat de Michigan. Als vint-i-vuit anys estrena a Broadway la seva primera peça teatral. Posteriorment, assoleix la fama amb La mort d’un viatjant (1949). La crítica social i la denúncia dels valors conservadors de la societat nord-americana són presents a tota la seva obra. És autor de més de vint obres de teatre, incloent-hi All My Sons, The Crucible, Incident at Vichy, The Price i Broken Glass, que va guanyar el premi Laurence Olivier a la millor obra de teatre de l’any 1995. També ha escrit novel·les, relats curts, col·leccions de reportatges, guions de cinema i unes memòries, Timebends. Ha guanyat el premi de la Crítica de Nova York i el premi Pulitzer.


Moderato cantabile
Marguerite Duras
Traducció de Maria Bohigas
122 pàg.
Butxaca 1984, núm. 13

Una classe de piano, un nen obstinat, una mare que el cova: podria ser l’escenari de la vida més mansa en una petita ciutat. Per la finestra oberta se senten les gavines, el mar –i de sobte un crit: al bar de sota acaben d’assassinar una dona. El crim desperta en la mare una curiositat malaltissa, que la porta cada dia a l’escenari no pas de la vida quieta sinó d’una passió.


«La nova novel·la de Marguerite Duras, Moderato cantabile, podria definir-se així: Madame Bovary reescrita per Béla Bartók –si no fos, abans que res, una novel·la de Marguerite Duras (que no s’assembla a ningú) i el seu millor llibre (que és dir molt).»
Rivarol, 1958

Marguerite Duras, pseudònim de Marguerite Donnadieu (1914–1996), va néixer i va viure tota la infantesa i la primera joventut a la Indoxina francesa. Quan esclata la Segona Guerra mundial viu a París, on s’ha casat amb Robert Antelme. Entren junts a la Resistència, amb l’amic Dionys Mascolo. El 1943 publica el seu primer llibre i, el 1950, Un dic contra el Pacífic. El 1958, alhora que la sortida de Moderato cantabile provoca estupor o devoció entre els crítics, Un dic contra el Pacífic és adaptat al cinema per René Clément: comença l’obra fílmica de Duras, que comprèn una desena de pel·lícules, entre elles Hiroshima mon amour amb Alain Resnais. El 1984 surt la seva novel·la L’amant, que la converteix en una escriptora de gran públic a nivell internacional.

Edicions de 1984 també ha publicat, de Marguerite Duras, El teatre de l'amant anglesa.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Àngel?

Josep Pedrals va escriure el dissabte passat i pel diari Ara un sonet dedicat a l'edició de la Poesia completa d'Àngel Guimerà, que acaba de treure Edicions de 1984. El reproduïm aquí, ben orgullosos i divertits. Qui tingui ulls que miri, qui tingui orelles, que escolti! Vinga, Josep!


Àngel?

Ha eixit en nova edició
la poesia completa
d'Àngel Guimerà, poeta
potent i ple de passió.
Hi ha qui troba carrincló
i caduc l'esclat patriòtic
i considera anecdòtic
tot el ressó casolà
que es desprèn de Guimerà.
Doncs ja han caigut en el tòpic!

Aquest volum, el que esbomba
és una cruesa tètrica:
versos vinguts d'ultratomba
propendint tèrbola dèria!

divendres, 10 de desembre de 2010

Poetes en abrandada defensa d'Àngel Guimerà

Reu de mort

A la mort en garrot vil
lo senyor Jutge el condemna.
Matà a son pare el mal cor
per un grapat de monedes.
La color sens trasmudar
s'escoltava la sentència


No té parents ni té amics
que se'l guaitin per la reixa;

al passar, los carcellers
giren lo cap per no veure'l;
sols un jorn trobà en la finestra


Quan lo vénen a cercar
per posar-lo en capella
trau de la gàbia el moixó

i entre les mans se l'emmena:
ses mans que li fan de niu
lligades per les munyeques.


I allisant-li el plomissol
amb sa barba tota crespa,
davant de l'altar li diu,
ont los ciris pipellegen:
—Jo et daré la llibertat
quan senti en lo coll l'anella.—



Ja ha menjat i ja ha begut
com en dia de gran festa;
les molles de pa el moixó
en sos llavis picoteja:
ni el Parenostre sap dir,
ni tampoc lo sap entendre.

Se l'enduen carrer avall,
carrer avall que fa tristesa;
mostrant-lo els pares als fills
se tornen grocs i se senyen,
i ell seré, sens dir un mot,
entre soldats i entre clergues.

Ja se'n puja pels graons
del catafalc que és tot negre;
ja s'encara amb lo botxí
i al banc de la mort s'assenta;
ja dóna un bes al moixó
que vol fugir i aleteja.

Mes quan a l'entorn del coll
sent la fredor de l'anella
junta els palmells de les mans
i estreny al moixó i l'ofega:
i amb odi mirant la gent
li diu al botxí: —Comença.—

Angel Guimerà, Poesia completa. Àngel Guimerà. Edició de Blanca Llum Vidal, Edicions de 1984.




Bar Llibreria (H)original, 9 de desembre de 2010

dilluns, 6 de desembre de 2010

Presentació de la darrera novetat d'Edicions de 1984. La poesia d'Àngel Guimerà a l'Horiginal!!

Saludem el retorn a Guimerà com el desvetllament de la nostra sensibilitat adormida. Tornem-lo a llegir i tornem-lo a admirar.

Poesia completa
Àngel Guimerà
Enquadernació en rústica
448 pàgines

Edició de Blanca Llum Vidal
Semblança biogràfica d’Eduard Girbal Jaume
Epíleg d’Arnau Pons


«... cap, com ell, ha tingut el verb càlid i grandiloqüent, sense termes mitjos ni pal·liatius, de la revolta, de l’inconformisme, de la intransigència en l’ideal, que pugna i bramula imparablement dintre nostre, com embats de congènita tempesta; cap, com ell, ha projectat enlaire, d’un sol raig, el sentit utilitari que mou nostra sang fenícia i alhora l’idealisme afoguerat de nostre impuls de llibertadors d’esclaus, de redemptors d’opresos, aquest corrent espiritual doble de positivisme i romanticis­me que contrapesa en nosaltres, i els estabilitza fins al màxim equilibri, defectes i qualitats.»

Víctor Català

...I EL DIJOUS DIA 9 DE DESEMBRE, ÉS A DIR, AQUEST DIJOUS...

LA POESIA COMPLETA DE
N'ÀNGEL GUIMERÀ

presentada per

EDUARD GIRBAL JAUME I VÍCTOR CATALÀ

a l'Horiginal (C/ Ferlandina, 29)
a les 20:30 h