dijous, 27 de desembre del 2012

ATENCIÓ VIC! UNA MÀQUINA D'ESPAVILAR OCELLS DE NIT —De la premonició a la paraula escrita. Una exposició altament recomanable

Ja coneixeu el llibre Una màquina d’espavilar ocells de nit? Fa pocs anys que es va publicar i va admirar a tot aquell que se’l va llegir, per molt allunyat de la cobla que estigués. Al cap i a la fi, no és la cobla la protagonista dels relats, sinó aquells antiherois que enfilen carreteres comarcals amb els seus instruments com si fos una road movie rural al ritme de la música de Goran Bregović en una pel·li de Kusturica, només que al ritme de la sardana i per la plana de Vic. L’humor, el record, l’homenatge a aquells vells músics obstinats de cobla però plens de vida, el llenguatge vivíssim i festiu que gasta Jordi Lara... quin gran llibre, Una màquina d’espavilar ocells de nit!

Doncs, bé, mentre els lectors de Jordi Lara fem temps tot esperant el que ens pugui deparar el futur, Edicions de 1984 us convida fervorosament a fer cap a Vic i visitar l’exposició que en Toni Casassas i en Jordi Lara han preparat, i que explica el procés creatiu —premonitori? multidisciplinar?— que porta un autor a escriure una novel·la. Una exposició, n’estem plenament convençuts, del tot recomanable. Vic, no te la perdis! 

Preneu nota: 

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE, 28 de desembre de 2012 a les 19.30 h
VÍDEO INSTAL·LACIÓ, del 07.01.2013 al 09.02.2013


UNA MÀQUINA D’ESPAVILAR OCELLS DE NIT
De la premonició visual a la paraula escrita
Toni Casassas i Jordi Lara





Aquesta exposició explora la relació entre literatura i imatge en moviment més enllà de l’adaptació cinematogràfica d’un text. Es parteix de tres moments de la novel·la Una màquina d’espavilar ocells de nit de Jordi Lara, que són invocats per realitzar accions performatives, traduïdes després al llenguatge audiovisual.
En l’espai expositiu, amb cinc films breus i un suport gràfic, es pot seguir el fil del trànsit creatiu: des del vídeo que introdueix la novel·la, passant per la peça que documenta les situacions de rodatge i el relat interartístic, fins a les tres premonicions visuals, properes al videopoema.

“Quan llegim, la nostra ment basteix imatges. Qui sap si aquestes imatges mentals que el lector va confegint no s’assemblen a les visions que un dia van assaltar l’escriptor i el van empènyer a escriure? Són les premonicions visuals, esbossos fílmics d’un text, cinematografia submergida que mai no es realitza -excepte en aquest projecte- i que podria donar lloc a nous textos».

Amb la col·laboració de Meritxell Manyoses, Àngels Agulló i Josep Maria Serracant.

ACVIC
CENTRE D’ARTS CONTEMPORÀNIES
Sant Francesc 1. 08500 Vic · Tel +34 93 885 37 04
www.acvic.org · info@acvic.org
De dilluns a divendres de 10.00 a 13.00 h i de 17.00 a 20.00 h.
Dissabtes d’11.00 a 14.00 h i de 17.00 a 20.00 h.

divendres, 21 de desembre del 2012

Amics, amigues, BON NADAL I FELIÇ ANY... 1984

[cliqueu sobre la imatge, per fer-la més gran] 


I quan farts de cava només volgueu un shot de vodka, quan farts de celebracions familiars volgueu retrobar-vos amb els amics i ficar-vos el diable al cos, penseu en la presentació d'El diable i altres relats, de Marina Tsvetàieva, que celebrarem a l'Heliogàbal el dia dels Sants Innocents, a les 21.00. Ens acompanyaran el seu traductor Miquel Cabal, i la Xènia Dyakonova, i la gran Martínez-Vernis en llegirà algun fragment escollit.

dijous, 20 de desembre del 2012

Ens agrada Sherman Alexie i volem que us agradi a vosaltres també!

Amics, s'acosten festes i per celebrar-ho d'alguna manera, hem pensat que estaria bé cedir a Núvol un dels contes que, juntament amb poemes i relats més llargs, conformen Danses de guerra, de Sherman Alexie, una de les veus més potents —no ens tremola el pols al dir-ho— de la narrativa nord-americana actual. El conte que hem escollit és «Observació d'ocells nocturna».Veureu que és un text ben curt, que transita entre la poesia i el relat. No tots els relats del llibre són així de curts, però tenim fe que aquesta Observació d'ocells nocturna us encendrà una llumeta que només s'il·luminarà del tot llegint, tot sencer, Danses de guerra.


—un relat de Sherman Alexie, traduït per Esther Tallada—



 
I

dimarts, 18 de desembre del 2012

«Edificar sobre les runes», l'article de Simona Skrabec sobre «Sense alè», de Josefa Contijoch. [diari ARA]



El cicle Drames de Princeses d’Elfriede Jelinek posa sota la lupa algunes de les dones més fortes, o d’una bellesa més incontestable, que s’han convertit en icones de la modernitat. Així, l’escriptora austríaca fa pujar a dalt de l’escenari Jackie Kennedy en un conjunt de Chanel, i arrossega rere seu –com els sirgadors del Volga– tots els seus morts: Jack, Bobby, Ari i els fills no nats... La vida de Jackie Kennedy/Onassis va estar marcada per una sèrie d’avortaments espontanis que van ser amagats sota els vestits impecables i les mànigues tres quarts, que desviaven hàbilment la mirada de la seva cintura feta malbé.

L’insòlit llibre de Josefa Contijoch podria portar el mateix títol que les dramoletten de Jelinek: La mort i la donzella. Contijoch sospesa constantment la brutal incursió de la mort en la vida d’uns éssers massa fràgils per admetre el punt final. Quin sentit haurà tingut tanta bellesa, tanta força, tanta il·lusió, si la mort pot irrompre i acabar amb tot?La futilitat de tot l’esforç la corrobora Anita Cerquetti, que va deixar de cantar perquè la seva veu la feia plorar, o Rodoreda, que va llogar un pis just al davant del pàrquing construït sobre les runes del seu Mirall trencat. La Monroe, tan “rotunda i femenina en la seva exuberant carnalitat, com devia sentir-se?”, es pregunta Contijoch, i la resposta a aquesta existència “disminuïda i intimidada per tanta bellesa” la podríem trobar en la informació seca de Jelinek que els cabells tenyits de la diva no deixaven, literalment, tancar la tapa del taüt i sobresortien, una vegada i altra, com a última rebel·lió.

El que emparenta Contijoch amb la premi Nobel del 2004 no és només la necessitat de sospesar el preu de la modernitat, sinó sobretot la mirada gèlida d’una observadora que es declara incapaç de sentir empatia amb res i amb ningú. A Sense alè la mort d’una jove el 1974 fa de fil conductor greu i inquietant: l’escena de la mort es repeteix una vegada rere l’altra amb variacions, la notícia és posada en boca dels narradors més diversos i el desenllaç implica aquí la nuesa de la violència de gènere i allà un complot de la geopolítica més fosca. Per què va morir? A part d’aquesta pregunta concreta cal mantenir viu el record d’una primavera que s’enduia els joves: morien en un nombre massa elevat, però les morts eren amagades sota causes tòpiques per no haver de parlar ni del desencís ni de la repressió. Al costat d’aquest entramat, l’autora narra la pròpia vida amb el mateix escepticisme.

El Maig del 68 finalment no li devia ser cap trasbals si ella va poder anar a París en tren com en qualsevol altre moment. I de tornada escriu:“Ens vam fer portar a la plana deVic amb taxi, perquè estàvem molt cansades i nosaltres érem d’aquesta mena”. I també reconeix com llançaven els llibres prohibits per la borda, just abans de creuar la frontera, en un acte que les delatava com unes “diletants de la subversió casolana”.Ser transgressores era només un joc, sense acabar de comprendre on era el guany.

El títol del llibre fa referència a la pel·lícula de Godard, però la història en el fons s’acosta molt més a La més forta de Strindberg, que Ingmar Bergman va reinterpretar en la inquietant Persona (1966). Contijoch potser no aconsegueix crear el joc de miralls que cal perquè la vida esplendorosa d’un ídol s’acabi entremesclant obsessivament amb la de l’observadora. Però el resultat de l’anàlisi sí que és el mateix: elles eren lesmésfortes, eren els “personatgesdetonadors, dinamitzadors” que donaven sentit a tot plegat. La vida a l’ombra, encanvi, desperta la necessitat de “tornar-se escèptica” com a antídot efectiu per “evitar disgustos”.

SIMONA SKRABEC / Diari Ara, Ara Llegim, dissabte 15 de desembre

divendres, 14 de desembre del 2012

«L'estret camí de l'interior», de Matsuo Bashô

Un dels cims de la literatura japonesa a «La clàssica»


L’estret camí de l’interior
Matsuo Bashô
Traducció de Jordi Mas López
isbn 978-84-92440-95-5
la clàssica, 3
128 pàgines
14,00 euros


L’estret camí de l’interior, el darrer diari de viatge de Matsuo Bashô (1654–1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l’obra són presents a totes les antologies, i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l’autor és considerat el primer dels quatre grans mestres d’aquesta forma.

Fruit, a pesar de la brevetat, de quatre o cinc anys de treball, el diari narra cinquanta-tres dies d’un viatge que portà Bashô a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor de 1689, amb l’objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigyô, havien cantat a la seva poesia. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Bashô, seguint la seva màxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l’havien precedit.

Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d’un poema encadenat, la forma de poesia col·lectiva de què Matsuo Bashô fou el mestre indiscutible a la seva època, i la continuïtat del viatge s’enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l’autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla.

Matsuo Bashô (1654–1694) és un dels poetes més importants de la tradició japonesa, i sens dubte el més ben conegut fora del seu país. Nascut en una modesta família de samurais de la ciutat d’Ueno, gràcies als seus dots poètics entrà de ben jove al servei dels senyors locals i es formà en el conreu del haikai renga o poema encadenat, una modalitat de poesia col·lectiva de la qual arribaria a ser el mestre indiscutible de la seva època. Tot i la proximitat dels cercles poètics de Kioto i Osaka, més actius, als vint-i-vuit anys es traslladà a la ciutat d’Edo, on es va anar forjant un estil poètic propi a partir de lectures de clàssics xinesos i japonesos, l’estudi del budisme zen i l’assimilació de les tendències més innovadores en el conreu del haikai i de l’haiku, que n’és l’estrofa inicial. L’any 1677 va fundar la seva pròpia escola poètica, que privilegiava les composicions austeres, basades en l’atenció als sentits i el to meditatiu, i el 1680 va prendre el pseudònim de Bashô, el nom de l’arbre que creixia al jardí de casa seva i que representa la sensibilitat del poeta.

dimecres, 12 de desembre del 2012

En el bicentenari del naixement de Wagner, Nietzsche encara té coses a dir... «El cas Wagner», «Nietzsche contra Wagner», de Friedrich Nietzsche

En el bicentenari del naixement de Wagner...


El cas Wagner
Nietzsche contra Wagner
Friedrich Nietzsche
Traducció de Jaume Creus i del Castillo
isbn 978-84-92440-92-4
De bat a bat, 21
126 pàgines
14 euros


Havent contemplat l’exaltació del geni wagnerià al gran edifici del poblet de Baviera, tot just inaugurat, gairebé el temple d’una nova religió, Nietzsche, que de feia algun temps congriava recels envers el seu músic «salvador», de primer admiradíssim i llavors ja sospitós de manipulació, passa a l’acció i comença l’operació de desemmascarar Wagner. Progressivament, va desmuntant amb escalpel privilegiat la figura del músic, ara titllat d’«actor» i de «nociu», i amb el pecat de la megalomania a sobre: la culminació serà El cas Wagner, llibre enllestit i publicat el 1888, l’any que a Torí, a la seva estimada Itàlia, a les acaballes de la seva vida lúcida acabà uns quants llibres més, molt polèmics. Entre ells, Nietzsche contra Wagner, on recull, abans d’abismar-se en els buits de la follia, els fragments de llibres anteriors que ja havien fet el camí contra l’esperit wagnerià. Aquest llibre és el rebut final d’una intensa relació decebuda tant pel que fa a l’amistat com pel que fa a la música i, per damunt de tot, pel que fa a l’Art amb majúscules.

 Nascut el 1844, Nietzsche, molt jove, tenia la càtedra de filologia clàssica de la Universitat de Basilea. En aquesta època va conèixer Wagner, també instal·lat aleshores a Suïssa. Motivat en bona part per Wagner escriu El naixement de la tragèdia (1872), les Consideracions inactuals (en quatre volums, 1873-76) i Humà, massa humà (1878), que acaba causant el trencament amb la parella, que ja s’ha traslladat a Bayreuth. Des del 1879, per motius de salut, viatja contínuament dels Alps a la Riviera, i l’any 1889 una forma esquizofrènica i expansiva de paràlisi estacionària el porta a la demència. El 1888, el seu darrer any de lucidesa, escriu El cas Wagner, reeditat el 1900, juntament amb Nietzsche contra Wagner.

dimarts, 11 de desembre del 2012

«La cosina Phillis». Elizabeth Gaskell per primer cop en català!


LA CLÀSSICA presenta Elizabeth Gaskell per primera vegada al lector català amb una deliciosa novel·la



La cosina Phillis
Elizabeth Gaskell
Traducció de Miquel Casacuberta
isbn 978-84-92440-93-1
la clàssica, 2
128 pàgines
14,00 euros


«Per a un noi jove sempre és tot un esdeveniment instal·lar-se a viure pel seu compte. No crec que mai de la vida hagi estat tan cofoi com quan, a disset anys, em vaig asseure a l’habitació cantonera de dalt d’una pastisseria a la ciutat d’Eltham.»


 Quan el jove Paul Manning arriba a Eltham per fer d’aprenent de l’enginyer encarregat de construir el ferrocarril, l’envaeix un sentiment d’alegria que es barreja amb el de desolació. Lluny de casa, s’acosta als Holman, uns parents de la seva mare que viuen al camp. La vida pausada que descobreix a Hope Farm, regida per l’oració i les tasques de la granja, i l’amistat que forja amb la seva cosina Phillis, una noieta culta i ingènua que s’enamora de l’amic d’en Paul, l’endinsen en un món nou que el deixa enlluernat. 

Ambientada en la dècada de 1840, La cosina Phillis —una petita obra mestra— ens transporta a l’època en què l’arribada del ferrocarril estava provocant canvis profunds en el paisatge anglès. El nou contacte amb el món exterior acabarà modificant per sempre les relacions entre els membres de les tranquil·les comunitats rurals, i La cosina Phillis,una commovedora història sobre la pèrdua de la innocència rural, retrata els efectes d’aquests canvis sobre una noia de poble que, per primera vegada, descobreix l’amor. 

Elizabeth Cleghorn Gaskell (Londres, 1810 – Holybourne, 1865), nascuda Stevenson i coneguda amb el pseudònim de senyora Gaskell, va ser una novel·lista anglesa de l’època victoriana famosa per les seves descripcions de les condicions de vida de les classes més humils del segle xix i per l’ús d’un llenguatge col·loquial que reflecteix la parla d’aquests personatges. Va començar a escriure tardanament, arran de la mort del seu fill William. Aquest fet, i el canvi de vida que va suposar establir-se a la industrial Manchester en casar-se, van condicionar la seva obra. Va escriure novel·les, com ara Mary Barton (1848), Cranford (1853) i North and South (1855), relats curts i obres de no-ficció, com ara la biografia de Charlotte Brontë, que va publicar l’any 1857. D’entre les seves nouvelles, cal destacar-ne La cosina Phillis (1864), considerada per la crítica la seva obra més reeixida en aquest camp.

diumenge, 9 de desembre del 2012

«Les cel·les solitàries de la revolta», Marina Espasa sobre Marina Tsvetàieva i el seu «“El diable i altres relats», al diari ARA


"Els meus versos són el meu diari íntim", afirmava la poeta russa Marina Tsvetàieva (1892-1941). Doncs quina vida, perquè els versos tallen l'alè: exiliada a Europa, a la dècada dels 30 va malviure als afores de París i va escriure uns quants relats, tres dels quals podem llegir per primera vegada en català en traducció, intuïm que dificilíssima però reeixida, de Miquel Cabal. Són uns relats mig fantàstics i molt lírics que evoquen la infantesa de l'escriptora. "La infantesa, el lloc on tot va quedar així i allí", li explicava Tsvetàieva en una carta a Borís Pasternak. ¿Tot va quedar fixat i programat, o oblidat i deixat de la mà de Déu? En qualsevol cas, és possible que, enmig de la misèria en què vivia, amb dos fills petits i gairebé sense un ral, quan es llevava a trenc d'alba per escriure mentre els altres dormien, pouar en el pensament màgic infantil li servís per trobar forces per poder tirar endavant. Hem dit que eren proses, però són les proses d'una poeta, i ja se sap que les poetes saben com enfilar-se a la galleda que les durà fins al fons del pou.
Si volen baixar amb ella, coneixeran els seus orígens: una nena que s'estima els amics Serioja i Nadia com si fossin la seva vida i, quan els dos germanets van morir de tuberculosi, va patir la primera gran pèrdua de la seva vida. A qui coneixeran, també, és a la mare de la nena, omnipresent i omnipotent. ALa mare i la música , el segon relat, un prodigi de llenguatge, vol que la seva filla sigui música, i la martiritza a cops de metrònom, però la filla ja sap que serà poeta, i només sap veure en el teclat del piano la imatge d'una ala d'àliga estesa. Si volen aprendre a fer metàfores, llegeixin aquest relat, sisplau. Però amb qui es voldran quedar és amb la nena del primer conte, la que veu el diable a tot arreu i no s'espanta, s'adreça a ell i li diu: "On hi ha molta gent, no hi ets. Si se t'ha de buscar, ha de ser per les cel·les solitàries de la Revolta i per les golfes de la Poesia Lírica". Com era, allò? ¿Són mals temps per a la lírica, o per a la revolta? Són bons temps per a totes dues coses, segons la poeta Marina Tsvetàieva.

dimecres, 5 de desembre del 2012

«Els fervors secrets de Marina Tsvetàieva», una crítica d'Irene Alem per a la revista Núvol

La poeta russa Marina Tsvetàieva va escriure alguna prosa durant el seu exili parisenc, mentre vivia abocada al passat. La col·lecció Mirmanda de 1984 n’ha recuperades tres de les que va escriure cap allà als anys trenta i Miquel Cabal Guarro n’ha fet la traducció. Amb el títol de “El diable i altres relats” hi trobem, a part de la història del diable,  La mare i la música i La casa del vell Pimen



En aquesta tríada de relats singulars, Tsvetàieva escriu amb mots d’adulta la peculiar visió del món que tenia quan era petita. Fent referència total a la seva infantesa, el present tan sols hi és evident quan reflexiona sobre aquells impulsos d’antany i procura explicar-se el perquè d’algunes de les seves accions. De la mort i l’amor ―en aquell moment intraduïbles racionalment― en surten els seus gestos, obsessions i pensaments de criatura. A tots els relats, somnis i imaginació es mesclen amb la realitat tot formant un univers sorprenent. En tot moment la protagonista-autora o l’autora-protagonista fa gala d’un imaginari infantil inaudit―gairebé indòmit!― que no s’ha perdut i que ha conservat al llarg dels anys amb exactitud rigorosa.
Els temes que tracta són pocs i específics: Diable, música, mare, mort. I tots els esdeveniments giren al voltant de la família complexa que va tenir Tsvetàieva, incidint en personatges aparentment tan secundaris com l’avi dels seus germanastres o aquells parents morts que ni tan sols va conèixer, però que  li pesaven, no com a càrrega, sinó com a vides no viscudes. Embruixada per aquests familiars estrafolaris, per les fotografies que omplien les parets i sobretot pels silencis que restaren després de tantes morts, viu l’òbit amb normalitat, hi parla cara a cara i sense estupefacció i l’empeny a imaginar les vides que no foren i que contempla en una eterna joventut emmarcada dins els retrats.
Aquest món que l’envolta, però, no el pot explicar per si sol car per completar-lo, per donar-nos el sentit més exacte de cada element que vol explicar, cada cara que vol descriure, cada sentiment que vol evidenciar, utilitza tant referències a la literatura i tradició russa com paraules i expressions en francès i alemany, les seves altres dues llengües. Escindida en tres veus interiors, allò que no pot acabar d’explicar una ―la russa― ho fan les altres dues; potser amb versos, potser amb comptines iKinderlieder però tot creant el collage que completa l’explicació del món.  És a través dels mots i la seva etimologia i a través d’aquesta investigació de llenguatge i dels idiomes d’infant que ella es pot explicar la realitat d’anys enrere.
El diable i altres relats són tres escrits difícils de seguir, caòtics, no només per la mescla de llenguatges i referències a l’imaginari i tradició dels quals beu l’autora. La seva complexitat també  ve de la perbocada de records, pels enllaços bruscos entre un mot i la seva objectivació que ens duen d’una realitat versemblant a la Rússia de tombants de segle a una altra d’inconeguda, d’un cos de nena cap endins. Malgrat entrem de ple dins aquest entorn prenyat d’intuïcions,  imaginació i sorpreses i el prenguem com a real també dubtem. És verídic tot el què llegim? Marina Tsvetàieva retrata fidelment la infància que va viure? Són tan sols records abocats per l’exili? No, no fa gala de nostàlgia. Potser tan sols és un intent de comprensió des de l’allunyament palpable. Si més no, és un univers que no ens pot deixar indiferents. Un univers que no podem evitar de furgar i intentar capir, com qui juga amb les matriosques, les nines russes que s’amaguen unes dins les altres i que, bellament decorades, sempre ens fan descobrir nous detalls cada cop més petits i a penes perceptibles.



Font: Núvol


dimarts, 4 de desembre del 2012

«Bulgàkov. El combat». Un article de Glòria Farrés sobre «Morfina. Relats d'un jove metge», per a la revista Núvol.

Ens agrada poder penjar aquí la ressenya que la Glòria Farrés ha escrit de Morfina. Relats d'un jove metge, de Mikhaïl Bulgakov, que ha aparegut a la revista Núvol.

BULGÀKOV. EL COMBAT

Els que vivim en latituds meridionals, no ens fem el càrrec del fred que fa a Rússia, especialment en els camins nevats que uneixen els llogarets. En fa tant, que s’escola en la literatura russa i sembla que es glacin les pestanyes en llegir-la. Això passa en molts relats de Txèkhov i en aquells que cauen sota la seva ombra, com Morfina. Relats d’un jove metge de Mikhaïl Bulgàkov –també metge com Txèkhov− que acaba de publicar Edicions de 1984 en traducció excel·lent de Jaume Creus. El primer conte comença un dia fred de tardor en què un jove llicenciat arriba a Muriévo, al districte de Gratxovka, després de vint-i-quatre hores en cotxe de cavalls, i ja es penedeix per primera vegada ―ho farà moltes vegades al llarg del text― d’haver-se inscrit a medicina. Quan ja és dins el petit hospital pensa: L’home, de fet, necessita ben poca cosa. Però, per damunt de tot necessita foc. El jove metge no haurà de lluitar només contra el fred, sinó que al llarg d’un any mantindrà un combat contra les malalties i la solitud, molta solitud, sense cap altre ajut que les seves pròpies forces. Tots els contes d’aquest recull estan basats en l’experiència personal de Bulgàkov, que abans d’abandonar-se del tot a la literatura, va exercir de metge el 1917 a Smolensk.




Al llarg dels relats apareix l’enyor de la ciutat civilitzada i ociosa ― Adéu, adéu per molt de temps, roig i daurat teatre Bolxoi, Moscou, aparadors… Ah, adéu!...―, contraposada a la vida del camp, una vida feixuga i erma. Les tempestes de neu udolen de debò ―no és un invent de les novel·les, com es pensava―, les operacions cal fer-les i de res no serveixen els excel·lents obtinguts a la facultat davant un part que arriba de través o quan s’ha de fer una traqueotomia, i la sala d’espera és plena de matí a vespre. L’aprenentatge es fa sobre el terreny, a cop de bisturí i amb una bona dosi d’angoixa. El realisme amb què se’ns descriuen les operacions fa feredat: olorem la càmfora sota el llum de querosè, controlem les pulsacions del malalt i sentim els laments dels familiars a fora. Al costat d’aquesta lluita diària tan física contra la mort, hi ha un respecte profund per la vida humana. Després de molts dubtes i trasbalsos, l’exercici de la professió en aquell lloc remot li aporta força i confiança, sent que ha madurat. Com ell mateix confessa a l’inici de “Morfina”: Vaig ser feliç l’hivern del 1917. Un any inoblidable, tempestuós, precipitat!
Precisament a “Morfina” el realisme arriba a extrems extraordinaris. És el darrer conte, el més llarg i l’únic que no té per protagonista el doctor Bomgard, sinó un col·lega seu que cau en l’infern de la drogoaddicció. A través de les cartes que el doctor morfinòman adreça a Bomgard podem veure el procés de degeneració que provoca tota droga: primer, lloa la morfina, els seus efectes miraculosos ―una extraordinària lucidesa de pensament i un esclat de les capacitats de treball, absolutament totes les sensacions desagradables cessen―, però de seguida cau en l’abisme de la dependència, en la necessitat d’augmentar la dosi, en el turment continu per obtenir el diable en una ampolla. S’aprima, té al·lucinacions, i finalment arriba la destrucció de la personalitat moral, que comportarà la destrucció física. Poques vegades s’explica la drogoaddicció amb la precisió de qui en sap perfectament les causes, els símptomes i la dificultat de la curació, qui coneix a fons la penitència que travessa, perquè drogoaddicte i metge, pecador i confessor, són la mateixa persona. De fet, Bulgàkov ho pot descriure tan bé perquè ell mateix va ser addicte a la morfina durant força temps.
Certament en aquests relats no trobem el Bulgàkov sarcàstic i mordaç, genial, de El mestre i Margarida o de Cor de gos, per bé que la pagesia és ridiculitzada carinyosament –un pacient s’aplica els cataplasmes sobre la pellissa, un altre es pren el triple de medicació perquè faci més efecte… En aquest recull de contes primerencs, escrits abans de l’arribada al poder de Stalin –les represàlies del qual Bulgàkov patirà intensament−, no trobem tant la presència del seu admirat Gógol, mestre del grotesc i de la picaresca russa, com de la humanitat emotiva i tendra del Dostoievski de Les nits blanques.
Amb l’arribada del fred, és una lectura molt recomanable.


dilluns, 26 de novembre del 2012

La col·lecció MIRMANDA arriba als cent títols amb LLOP ENTRE LLOPS, la colossal novel·la de Fallada

Copyright de la fotografia: Aufbau Verlag
La més ambiciosa novel·la de l’escriptor alemany Hans Fallada (Greifswald, 1893-Berlín, 1947), Llop entre llops, un fresc balzaquià de la trasbalsada Alemanya dels anys vint, ha estat escollida per Edicions de 1984 per a figurar a la col·lecció “Mirmanda” amb el número 100. Signa la traducció Ramon Monton. És el tercer Fallada que s’hi publica, després de les novel·les I ara què, homenet? i Sol a Berlín, també traduïdes per Ramon Monton. I no serà el darrer.



Llop entre llops supera les 1.200 pàgines però això no fa pas por a l’editor, perquè Sol a Berlín, que en té gairebé 700, s’ha convertit en un dels èxits de l’editorial, amb tres edicions, ara com ara. El retrat moral i físic que fa l’autor de l’Alemanya d’entreguerres, a Llop entre llops, quan el dòlar –el dia de juliol del 1923 que engega l’acció– costava 414.000 marcs, és, ha considerat la crítica, extraordinari.

Fallada acosta al lector el drama de l’home que surt cada dia al carrer per sobreviure al col·lapse de l’economia, la política i la cultura alemanyes. Com si fos un Dos Passos elevat a la quinta essència, combina la història personal i la crònica social i econòmica, i ho fa amb la trempera d’un thriller, l’interès d’una novel·la històrica i el lirisme d’un autèntic poeta.

Hans Fallada, nom artístic de Rudolf Wilhelm Friedrich Ditzen, va assolir un gran èxit, tant a Alemanya com a la resta del món, amb I ara què homenet? Patia problemes mentals greus i de convivència i d’addicció a les drogues i va viure una mena d’exili interior durant el règim nazi. Les seves darreres obres, com Sol a Berlín, el gran llibre de la resistència, mostren que mai no va simpatitzar amb els nazis.

La col·lecció “Mirmanda”.
Edicions de 1984 crea la col·lecció “Mirmanda” el 1999. La va inaugurar La casa dels finestrons verds (1901), de l’escocès George Douglas Brown (1869-1902).

En aquesta dotzena llarga d’anys, la col·lecció s’ha convertit en una de les importants de l’edició catalana, tant pel que fa a la traducció, sempre a través de versions de pedra picada, com a l’edició d’originals, amb un ritme alt i constant de producció de títols.

Pel que fa als autors catalans, “Mirmanda” destaca per ser la col·lecció de Sílvia Alcàntara i per ser el segell que ens ha permès descobrir dues obres mestres de la narrativa catalana que el nostre gremi filològic desconeixia, L’estrella amb cua (1919) i La tragèdia de cal Pere Llarg (1923), d’Eduard Girbal Jaume (Girona, 1881-Barcelona, 1947), incorporades a la col·lecció els anys 2005 i 2006, respectivament.

Els clàssics del XIX –Zola, Maupassant, Henry James, Willa Cather, Puixkin, Hugo o Balzac– s’hi combinen amb algunes de les figures internacionals més recents. Parlem, per exemple, de Claudio Magris i Alaa Al Aswani, el gran autor de L’edifici Iaqubian. Tot això enriquit, de temps en temps, amb obres redescobertes tan fermes com La frontera, de Franco Vegliani (Trieste, 1915-Malcesine, 1982).

27 de novembre del 2012
Lluís Bonada per a la revista El Temps

dimecres, 21 de novembre del 2012

«BENET, UN CAPELLÀ QUE...». Lluís Bonada entrevista Helena Rufat, autora d’UNA HISTÒRIA D'AMOR, per a la revista EL TEMPS



Helena Rufat (Torrelameu, la Noguera, 1967) professora de filologia catalana i narradora, publica a Edicions de 1984 la seva primera novel·la, Una història d’amor.

—Per als de casa, l’anunci del casament del rector del poble, mossèn Benet, que pateix una malaltia terminal, amb la minyona, va ser “una enorme sorpresa”. Per a la gent del poble, no? No en dieu res.
—A veure. És una novel·la molt sintètica i el poble és un rerefons i només m’interessa quan apareix algun acte multitudinari. Potser sí que es podria haver fet alguna referència, però en principi aïllo els personatges principals, que són pocs, de la massa. La massa només apareix als enterraments, als actes públics i a la botiga, sempre en grup. I m’interessava matisar la reacció dels personatges que envolten mossèn Benet, no pas la massa.

—El fet és que a mossèn Benet no sembla preocupar-lo com reaccionarà el poble.
—No. En absolut. De fet al primer capítol ja és un capellà buit. És capellà d’ofici però per dins és un home com un altre. I vol ser lliure. Vol tenir la Teresa. I té dubtes, té sentiments d’amor, té ràbia en determinats moments... És un home i a les portes de la mort no el preocupa gens el que dirà la gent. Al primer capítol l’església és plena i se sent un participant més de la farsa. És conscient que la gent no l’entendrà però no el preocupa perquè està en situació límit. I per primera vegada decideix pensar en ell, no deixar-se portar.

—Tampoc entra en escena el bisbe, que ha de reaccionar d’alguna manera, si un rector seu es decideix casar-se de la nit al dia.
—El bisbe? No. És que no els dóna temps. Benet actua ràpid.

—On es casen? L’escena del casament no té escenari.
—A l’habitació de casa. Per a mi queda clar que és a l’habitació, en la intimitat de gent i de lloc. Penso que queda clar que Benet està sempre a l’habitació, des d’un determinant capítol, que fa més llit que res.

—Té base real el fet que un rector de poble es casi a les portes de la mort sense secularitzar-se?
—No. És real la descripció física del personatge d’en Cauets, però no els seus fets i accions. És real també la manera d’actuar de la família Riera, una família amb poder durant el franquisme, de la postguerra rural. És real fins i tot la relació matrimonial entre els pares Riera, l’Elisenda i en Lluís Riera, una Elisenda que ja li està bé que el marit vagi amb altres dones perquè té el seu lloc de senyora de la casa assegurat. La Teresa, tot i que no la vaig conèixer, sí que en un determinant moment sé que al poble, que buscava una família per remuntar l’escola, va aparèixer un dia amb taxi una noia de Barcelona amb tres fills, però no va quedar-s’hi, a diferència de la Teresa de la novel·la. Aquestes petites engrunes són reals. Benet és inventat de cap a peus un capellà que pensa i viu com un home, que no és religiós. La veritat es que no en conec cap.

—Mossèn Benet es decideix a casar-se perquè té al davant una mare soltera a l’abast?
—És casa perquè reflexiona sobre el que ha estat la seva vida i decideix fer dos actes de completa llibertat. L’un és casar-se i l’altre triar com ha de ser el seu futur, davant de la malaltia terminal que pateix, en quin moment aturarà el seu camí. Decideix casar-se també per un altre motiu, pel desig de perennitat. La seva vida ha estat molt buida i com que la Teresa li ofereix fills, això li permet perpetuar-se, poder seguir més enllà, perpetuar-se en la memòria, que la família continuï. Per tant, la relació entre els dos personatges no és amorosa, passional, típica, sinó una relació en la qual entren molt més motius.

—Sense la Teresa, hauria buscat una altra dona per casar-se?
—No. Benet pateix dos revulsius, en el marge d’un any. L’un és l’arribada de la Teresa amb els nens, però sense anar més enllà, fins que arriba el segon motiu que l’empeny a actuar, la malaltia i la reflexió sobre la seva vida. Llavors és quan es rebel·la i es decideix a fer el pas. D’entrada ell no s’havia plantejat casar-se, només havia tingut un amor d’adolescent que va quedar truncat.