dilluns, 14 gener de 2013

Canvi de blogs, canvi de facebooks!

Estimats amics i amigues, lectors i lectores, passavolants que d'una o altra manera heu vingut  a petar aquí,

us hem d'explicar alguns canvis substancials que afecten a aquest blog: Aquest és el darrer apunt que publiquem en aquestes Criatures obstinades.

Us convidem a no perdre'ns la pista a ningú de nosaltres, i per això us enllacem aquí a on ens podeu trobar:

CLUB EDITOR: BLOGFACEBOOKTWITTERPÀGINA WEB

EDICIONS DE 1984: BLOGFACEBOOKTWITTERPÀGINA WEB

Ah, i clar, per sobre de tot giny ultramodern, ens trobareu a totes les llibreries del país, elles són el nostre espai natural, on ens sentim més còmodes.

Així doncs, ens veiem allà on vulgueu. Gràcies a tothom!!

dimecres, 9 gener de 2013

Dimarts dia 15 presentem «Una història d'amor», d'Helena Rufat, a Barcelona!


Després de no poques presentacions per les terres de ponent, ens atrevim amb Barcelona. Helena Rufat presenta el seu Una història d'amor, dimarts dia 15 a les 19.00 al Centre Comarcal de Lleida (Gran Via, 592, 1er., Barcelona), amb la presència de Josep Corbella i Duch, i de la mateixa Helena Rufat.  

Us hi esperem!

«La memòria que ens habita», un article de Teresa Costa Agramunt sobre «Sense alè», de Josefa Contijoch [L'eco de Sitges]



LA MEMÒRIA QUE ENS HABITA

      

Partint d’un fet traumàtic, la mort violenta d’una amiga, a Sense Alè (Edicions de 1984), Josefa Contijoch inicia un viatge retrospectiu sobre aquest fet alhora que va teixint un balanç de vida.

     Estem habitats per memòries, les unes més agradables que altres, les unes més dinàmiques que altres, algunes més problemàtiques que altres. Som com maletes plenes de roba més o menys ben plegada a dins, i anem on anem les memòries van amb nosaltres. Algunes memòries són una ferida oberta. Tot i el dolor, és per aquesta ferida-obertura per on emergeix la consciència que té el poder de sanar-la tal vegada escrivint aquesta ferida. Un daltabaix pot enviar-te a un Hades emocional. Però a vegades partint d’aquest mateix sotrac anímic es troba el fil que cus una trajectòria vital que assumeix els aprenentatges necessaris.

     La memòria no és fidel als fets, la memòria és una creació. Així, en el relat que constitueix Sense alè es troben diferents versions del drama que s’emporta l’amiga a la capsa dels records. La commoció d’aquest fet luctuós va deixar paralitzada momentàniament la narradora de Sense alè. Ara, gairebé quaranta anys després i sense gaires dades concretes, tan sols una petita nota al diari, la narradora recrea amb diferents estils narratius com podia haver anat el tràgic succés. Entremig dels relats d’imaginació lliure, i prenent com a base les diferents memòries, Contijoch va desgranant el seu camí personal paral.lel a tota una generació, la generació dels anys setanta. Es miri com es miri, aquesta és una generació amb pes específic en la biografia de tota una època que, a casa nostra, en el terreny social i polític va des de l’antifranquisme passant per la transició que va acabar adormint els ideals, fins arribar als nostres dies agitats, tot i que comencen a veure’s alguns llums al fons del corredor.

     Les memòries de Contijoch es despleguen en una àmplia perspectiva cultural en la qual la gent de la seva generació –any més, any menys- ens podem reconèixer. Sense alè es constitueix en el relat testimonial d’un temps que passa per la revolució mental del maig francès, la poètica de Dylan, les atmosferes gràvides de Bergman, l’habitació pròpia de Woolf.

     A Sense alè, on l’espai emocional en procès de maduració també hi té una justa presència (recordi’s l’agent provocador: la mort d’una amiga), es fa evident un judici de valors. No pot ser altrament a l’hora de fer balanç d’una vida marcada també per camins cap a la independència personal de les dones, la seva emergència d’un imaginari cultural misogin. Aquest camí té un preu alt com es posa de manifest a Sense alè. Entre els homenatges que es desprenen del text (la memòria com a acte d’amor sempre reclama justícia i es prodiga en el reconeixement) hi ha un record per a Maria-Mercè Marçal, que d’una manera personal i col.lectiva habita la memòria de tantes de nosaltres en aquest camí encara en procès.

     A Sense alè, un experiment literari d’alt voltatge creatiu tant en el fons com en la forma, som convidats a visitar els llums i contrallums d’una biografia personal trenada amb la història col.lectiva. Som amb els altres i les memòries que ens habitan ens donen un sentit pluridimensional, encara que cadascú només en vegi unes determinades dimensions. Crec haver entès que Sense alè s’ha escrit per ampliar els propis límits. Allò escrit, a més de salvífic, proporciona aquesta facultat especular i transcendent de la visió.

Teresa Costa-Gramunt   

dilluns, 7 gener de 2013

«Penes i alegries dels indigenes americans». Pere Antoni Pons sobre «Danses de guerra», de Sherman Alexie, a l'Ara Llegim!

Danses de guerra és un llibre menys estrany del que aparenta. O diguem-ho d’una altra manera: la seva raresa és menys incòmoda del que pugui semblar en un primer moment.

Certament, és una miscel·lània difícil de classificar, formada per una vintena de textos independents que no tan sols no aspiren a construir cap mena d’unitat, sinó que fins i tot es rabegen provocativament en la seva heterogeneïtat desconjuntada.

Consta de poemes, de microrelats amb aires de lliçó vital, de diàlegs amb forma de paràbola i de narracions breus. A alguns lectors, el còctel de gèneres els resultarà lúdicament atractiu. A d’altres, els remetrà a les modernors fútils d’una certa literatura llampant i insubstancial. Tant és. El talent del seu autor, Sherman Alexie (nascut a Wellpinit, Washington, l’any 1966), mereix que els lectors catalans li facin confiança.

Tot i que no hi ha temes ni idees recurrents que apareguin en tots i cada un dels textos del llibre, sí que la majoria tenen unes constants de mirada i d’estil. Tant si escriu en vers com en prosa, Alexie sempre és entremaliat imolt fresc, i la seva mirada, descaradíssima, gairebé sempre parteix de la seva condició d’indígena americà. Alexie forma part de la tribu dels spokane. Una de les virtuts de la seva literatura és com relata les maneres de fer i de ser dels indígenes americans als Estats Units actuals. De vegades ho fa des del dramatisme i de vegades des de la comicitat, però sempre hi ha una mescla de tendresa i irreverència.

Així mateix, sempre defuig el xovinisme i el tremendisme, tot i que mai no oblida que és hereu d’una tragèdia col·lectiva descomunal. Els poemes del llibre són directes i fàcils d’entendre. Formalment poc sofisticats i fortament narratius, n’hi ha de molt prosaics i sense gaire gràcia. En general, però, tenen una musicalitat encomanadissa i agradable, i expressen un humanisme descregut i insolent que funciona prou bé. Hi ha tres odes –A les novietes de poble, A les cabines telefòniques i A les velles cassets– que fan pensar en les Odas elementales de Pablo Neruda posades al dia.
 
Amb tot, són la part menys interessant del volum, juntament amb aquells textos presumptament menys convencionals: anècdotes curioses, acuditsmés omenys hilarants, diàlegs entre transcendentals i estrambòtics...

Influït pels grans contistes

Els set relats del volum, en canvi, són molt notables. Constitueixen el gruix de l’obra i s’hi nota la influència dels millors contistes nord-americans del segle XX: des de J.D. Salinger fins a John Cheever. D’un realisme ple de vivacitat i molt creïble, que regalima autenticitat i veritat humana a dojo, la narrativa d’Alexie és molt versàtil.A Violació de domicili, explora les paradoxes d’una societat nord-americana carregada de greuges i de prejudicis racials. A La balada de Paul Malgrattot, es burla pietosament de la ridícula autocomplaença, plena de pors i de dimonis, de molts nord-americans blancs. Finalment, El fill del senador és protagonitzat per un republicà homosexual que viu sense contradicció les seves conviccions polítiques i la seva orientació sexual: demostra que la complexitat delmón no és desxifrable a còpia de fórmules fàcils.

El millor conte és el que dóna títol al llibre, Danses de guerra, una aproximació desmitificadora a les tradicions més ancestrals i als estereotips més tronats o sagnants– l’alcoholisme generalitzat, les danses rituals, les mantes xamàniques– de la seva ètnia. Ple de saviesa i de magnanimitat, però sobretot ple d’un humor dissolvent i brètol, és la culminació d’un llibre curiosíssim que fa de molt bon llegir.

dissabte, 5 gener de 2013

Vicenç Villatoro parla sobre «Llop entre llops», de Hans Fallada, al QWERTY de BTV

Bon dia! A partir del minut 21:40, i de la mà de Vicenç Villatoro, podreu escoltar per què cal llegir Llop entre llops, de Hans Fallada.

dijous, 3 gener de 2013

«Actualitat de Nietzsche i ‘El quadern gris’». Un article de Lluís Bonada [setmanari El Temps]

Friedrich Nietzsche és un dels autors protagonistes del Quadern gris de Josep Pla. Forma part del camí stendhalià que l’autor de Palafrugell fressa i reivindica al dietari. Stendhal i Nietzsche van formar el seu pensament literari. Les idees comunes entre Pla, l’escriptor francès i el filòsof alemany, són nombroses.

Una d’aquestes idees comunes entre tots tres la va exposar Nietzsche al prefaci de l’assaig El cas Wagner, que ara s’ha traduït al català, bo i coincidint amb l’edició fidel del Quadern gris, elaborada per Narcís Garolera. Nietzsche hi diu que hem d’exigir al filòsof, en primer i darrer lloc –i això es pot estendre a l’escriptor en general– que superi el seu temps, que es resisteixi a ser fill del seu temps, per així poder ser la mala consciència del seu temps. Per a una tasca com aquesta li va caldre, diu, autodisciplina: una profunda alienació, fredor i desencant contra tot el que era temporal, actual, modern. I com a design suprem la mirada de Zaratrustra, una mirada que abastés des d’una monstruosa llunyania el fet humà sencer, una mirada, cal entendre, que només li podia oferir la tradició. Stendhal, que es va oposar a la moda literària dominant del seu temps des d’un profund coneixement de la tradició literària, va manifestar fet i fet la mateixa idea d’atemporalitat en pronosticar que no seria llegit fins després de la seva mort.

Josep Pla va mamar la idea exposada per Nietzsche al Cas Wagner, i la va utilitzar, sense confessar-ne la paternitat, per indicar quina era una de les intencions que l’havien empès a escriure El quadern gris, la de prendre posición davant del seu temps. Els escriptors que s’abandonen al corrent, hi diu, són un mer producte del seu temps, però ell navega contra la corrupció del seu temps i per això hi proclama: “jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps”. Nietzsche pur.

La importància d'Elizabeth Gaskell, inèdita fins ara en català, segons Lluis Bonada [setmanari El Temps]

 “Per a un noi jove sempre és tot un esdeveniment instal•lar-se a viure pel seu compte. No crec que mai de la vida hagi estat tan cofoi com quan, a disset anys, em vaig asseure a l’habitació cantonera de dalt d’una pastisseria a la ciutat d’Eltham”. De totes les maneres de presentar al lector el protagonista-narrador en no més de dues frases, aquesta seria de les més afortunades. Un escriptor que comença així un relat ha de ser, sens dubte, un gran autor, un autor genial. L’hàbil combinació entre la reflexió general –una reflexió que té la força de les veritats inqüestionables– i la confessió personal, autobiogràfica, és producte d’una ment intel•ligent.

La ment pertany a una escriptora anglesa desconeguda per al lector català, Elizabeth Gaskell (Londres, 1810-Holybourne, 1865), i les frases són les que obren la novel•la La cosina Phillis, que Edicions de 1984 acaba de publicar, en versió de Miquel Casacuberta. L’editorial té intenció de traduir més obres seves, però ja Adesiara en publicarà una segona, que apareixerà la propera primavera, Cranford, molt popular al món anglosaxó arran de l’adaptació televisiva que en va fer la BBC el 2007. El retard a presentar Gaskell en català s’explica en gran part pel retard que han patit l’autora a ser reconeguda com a gran autora, al seu país. La Gaskell Society, creada per a promoure els estudis sobre l’obra i la vida de l’escriptora, i per a fer-la més popular i valorada, tot just es va constituir el 1985, però d’aleshores ençà la seva activitat –calia recuperar el temps perdut– ha estat frenètica.

L’autora també ha estat homenatjada tard al Racó dels Poetes de l’Abadia de Westminster. El 25 de setembre del 2010, és a dir, fa només dos anys, s’hi va instal•lar un vitrall amb el seu nom. Molts dels escriptors contemporanis d’Elizabeth Gaskell, o també de generacions anteriors i posteriors –alguns dels quals no tenen tanta importància literària, o la tenen similar– hi van ser honorats molt abans. Les germanes Charlotte, Anne i Emily Brontë –Elizabeth Gaskell és autora d’una gran biografia de Charlotte Brontë– hi són recordades des del 1947. Elizabeth Browning, des del 1906. Fanny Burney, des del 2002. George Eliot, des del 1980, i D. H. Lawrence, des del 1985.

La cosina Phillis apareix en Edicions de 1984 perquè l’editor va veure que Miquel Casacuberta anunciava que en tenia enllestida la versió a la seva plataforma digital, “Traduccions inèdites en línia”. En aquest web, el traductor hi ha penjat un article, “La cosina Phillis, l’obra mestra d’Elizabeth Gaskell, una victoriana inèdita en català”, on parla de les causes de la seva consagració tardana. És molt possible, diu, que la recepció de la novel•la per part de la crítica s’hagués vist perjudicada per la imatge de l’autora de “mestressa de casa que escrivia”, una imatge que malauradament ella mateixa alimentà signant els seus escrits com a Mrs Gaskell, però també per l’excessiu didactisme de les seves obres primerenques.

dimecres, 2 gener de 2013

«El cas Wagner», vist per Carme Miró per a la revista Sonograma

Reproduïm aquí aquesta ressenya sobre El cas Wagner, de Friedrich Nietzsche i traducció de Jaume Creus, que ha aparegut a la revista Sonograma. La signa Carme Miró, i serveix com una mena d'Almax preventiu per a l'any Wagner que just encetem aquest 2013.


El filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900), fill d’un pastor protestant, fou cridat per ocupar la càtedra de llengua i literatura grega de la Universitat de Basilea. La quarta Consideració intempestiva sobre Richard Wagner a Bayreuth, i les obres filosòfiques com El naixement de la tragedia i Humà, massa humà (que acabà causant el trencament definitiu amb els Wagner), pertanyen a aquest període (1869-1879) que destacà per la producció d’una obra creativa radical i innovadora.

El cas Wagner i Nietzsche contra Wagner, dos bel·licosos i desconcer­tants opuscles escrits el 1888, van néixer a Torí, la ciutat italiana on va residir gaudint d’una mòdica subvenció que li havia atorgat la universitat. Un any més tard, el filòsof va patir el seu primer episodi de pertorbació mental.

Desconcertants perquè Nietzsche no solament va exaltar les postures estètiques del compositor alemany –en la Consideració IV, en un llenguatge llagoter, creia fermament que Wagner era un renovador de l’art- sinó també perquè, malgrat la diferència dels afectes, va mantenir una desmesurada correspondència amb Còsima Wagner.

Després d’un estira-i-arronsa, Nietzsche es va distanciar de Wagner a causa l’antisemitisme del compositor i de l’enorme decepció que li provocava la megalomania del mestre. Val a dir que la ruptura definitiva produí un resultat devastador sobre els dos creadors.

Afligit i submergit en una angoixosa soledat, el filòsof va treballar a Torí amb una intensitat sorprenent. El crepuscle dels déus, un text de tradició platònica; L’Anticrist, una crítica ferotge al culte a la pobresa i a la misericòrdia cristiana, i Ecce Homo, el seu testament filosòfic, van se escrits en aquests darrers mesos de la seva vida. «Vull treure’m un pes de sobre» diu Nietzsche al prefaci de El cas Wagner. I exposa sense embuts que girar l’esquena a Wagner va ser el seu destí. Encara més, al prefaci de Nietzsche contra Wagner (escrit uns mesos més tard), el filòsof rebla el clau i diu que ell i Wagner són les antípodes (datat el Nadal del 1888).

El debilitament de la seva salut va venir acompanyat per uns episodis tristíssims que es van precipitar a les acaballes de la vida del pensador més ingent i profund de la nostra era.

«Fukushima i altres indrets, al segle XVI», la lectura de «L'estret camí de l'interior», de Mastuo Bashô, per Ignasi Aragay [diari ARA]

A les acaballes d’un pacífic segle XVI en què al Japó va florir el comerç i la cultura, als 34 anys el poeta japonés Matsuo Bashô (1654-1694), pintant-se ja com un home gran i malaltís, va emprendre un viatge pel nord del país, a la recerca dels utakamura o “coixins de poemes”, indrets que els seus predecessors dins la poesia japonesa havien fet famosos. La primera part d’aquell recorregut va quedar plasmada en el dietari de viatge L’estret camí de l’interior, una recreació lliure, a cavall entre la realitat i la ficció, de cinquanta-tres dies d’estiu i tardor del 1689. Bashô va dedicar cinc anys a completar aquesta breu obra, considerada un dels cims de la literatura japonesa clàssica i que ara tenim disponible en català gràcies al traductor Jordi Mas López i a Edicions de 1984. 

És un llibre breu, polit i senzill, d’una prosa poètica depurada, mil·limetrada, condensada. I puntejada de haikus, alguns del mateix autor i d’altres del seu company de viatge i deixeble Sora. No hi ha res sobrer, res no hi és excessiu. 

El centre principal d’interès és el gust pel paisatge, pel paisatge com a referent literari, com a tradició. Bashô s’insereix delicadament en la tradició poética com a recreadora de natura. El seu és un univers en què el paisatge esdevé natura humanitzada a través de l’escriptura, més enllà de l’acció física de l’home. És com si Bashô observés el seu país com un immensi divers jardí, on tot té un sentit profund. A les illetes de Matsushima, “el paratge més bell de tot el Japó”, hi descobreix com “els pins són d’un verd profund, i les branques, assotades constantment pel vent salobre del mar, han pres formes retorçades que semblen obra d’un jardiner”. “El paisatge té una bellesa fascinant, com la del rostre d’una dona tot just acabada de maquillar”. 

Admirador dels antics monjos poetes itinerants, des de la primera pàgina ens adverteix que “els que passen la vida surant en un vaixell o envelleixen sostenint la brida d’un cavall converteixen els seus dies en un viatge, i el viatge en la seva llar”. Tot i disposar del seu lloc a Fukagawa, a prop d’Edo, on va crear escola, Bashô se sent atret per aquest nomadisme. Després de fer nit a Fukushima, confessa quins eren els seus pensaments a l’inici del viatge. “M’amoïnava haver-me d’enfrontar a un viatge tan llarg malalt com estava, però l’havia iniciat conscient del risc de peregrinar a zones tan remotes i decidit a deixar de banda les preocupacions mundanes i acceptar la incertesa de la vida: si moria pel camí, seria perquè el cel ho disposava”. 

Va sobreviure, però només cinc anys. La seva obra, tanmateix, ha arribat vibrant fins als nostres dies: “Regna el silenci: / el cant de les cigales / cala les Roques”. 

Ignasi Aragay, Ara Llegim, diari ARA, dissabte 29/XII/2012

dijous, 27 desembre de 2012

ATENCIÓ VIC! UNA MÀQUINA D'ESPAVILAR OCELLS DE NIT —De la premonició a la paraula escrita. Una exposició altament recomanable

Ja coneixeu el llibre Una màquina d’espavilar ocells de nit? Fa pocs anys que es va publicar i va admirar a tot aquell que se’l va llegir, per molt allunyat de la cobla que estigués. Al cap i a la fi, no és la cobla la protagonista dels relats, sinó aquells antiherois que enfilen carreteres comarcals amb els seus instruments com si fos una road movie rural al ritme de la música de Goran Bregović en una pel·li de Kusturica, només que al ritme de la sardana i per la plana de Vic. L’humor, el record, l’homenatge a aquells vells músics obstinats de cobla però plens de vida, el llenguatge vivíssim i festiu que gasta Jordi Lara... quin gran llibre, Una màquina d’espavilar ocells de nit!

Doncs, bé, mentre els lectors de Jordi Lara fem temps tot esperant el que ens pugui deparar el futur, Edicions de 1984 us convida fervorosament a fer cap a Vic i visitar l’exposició que en Toni Casassas i en Jordi Lara han preparat, i que explica el procés creatiu —premonitori? multidisciplinar?— que porta un autor a escriure una novel·la. Una exposició, n’estem plenament convençuts, del tot recomanable. Vic, no te la perdis! 

Preneu nota: 

PRESENTACIÓ DEL PROJECTE, 28 de desembre de 2012 a les 19.30 h
VÍDEO INSTAL·LACIÓ, del 07.01.2013 al 09.02.2013


UNA MÀQUINA D’ESPAVILAR OCELLS DE NIT
De la premonició visual a la paraula escrita
Toni Casassas i Jordi Lara





Aquesta exposició explora la relació entre literatura i imatge en moviment més enllà de l’adaptació cinematogràfica d’un text. Es parteix de tres moments de la novel·la Una màquina d’espavilar ocells de nit de Jordi Lara, que són invocats per realitzar accions performatives, traduïdes després al llenguatge audiovisual.
En l’espai expositiu, amb cinc films breus i un suport gràfic, es pot seguir el fil del trànsit creatiu: des del vídeo que introdueix la novel·la, passant per la peça que documenta les situacions de rodatge i el relat interartístic, fins a les tres premonicions visuals, properes al videopoema.

“Quan llegim, la nostra ment basteix imatges. Qui sap si aquestes imatges mentals que el lector va confegint no s’assemblen a les visions que un dia van assaltar l’escriptor i el van empènyer a escriure? Són les premonicions visuals, esbossos fílmics d’un text, cinematografia submergida que mai no es realitza -excepte en aquest projecte- i que podria donar lloc a nous textos».

Amb la col·laboració de Meritxell Manyoses, Àngels Agulló i Josep Maria Serracant.

ACVIC
CENTRE D’ARTS CONTEMPORÀNIES
Sant Francesc 1. 08500 Vic · Tel +34 93 885 37 04
www.acvic.org · info@acvic.org
De dilluns a divendres de 10.00 a 13.00 h i de 17.00 a 20.00 h.
Dissabtes d’11.00 a 14.00 h i de 17.00 a 20.00 h.

divendres, 21 desembre de 2012

Amics, amigues, BON NADAL I FELIÇ ANY... 1984

[cliqueu sobre la imatge, per fer-la més gran] 


I quan farts de cava només volgueu un shot de vodka, quan farts de celebracions familiars volgueu retrobar-vos amb els amics i ficar-vos el diable al cos, penseu en la presentació d'El diable i altres relats, de Marina Tsvetàieva, que celebrarem a l'Heliogàbal el dia dels Sants Innocents, a les 21.00. Ens acompanyaran el seu traductor Miquel Cabal, i la Xènia Dyakonova, i la gran Martínez-Vernis en llegirà algun fragment escollit.

dijous, 20 desembre de 2012

Ens agrada Sherman Alexie i volem que us agradi a vosaltres també!

Amics, s'acosten festes i per celebrar-ho d'alguna manera, hem pensat que estaria bé cedir a Núvol un dels contes que, juntament amb poemes i relats més llargs, conformen Danses de guerra, de Sherman Alexie, una de les veus més potents —no ens tremola el pols al dir-ho— de la narrativa nord-americana actual. El conte que hem escollit és «Observació d'ocells nocturna».Veureu que és un text ben curt, que transita entre la poesia i el relat. No tots els relats del llibre són així de curts, però tenim fe que aquesta Observació d'ocells nocturna us encendrà una llumeta que només s'il·luminarà del tot llegint, tot sencer, Danses de guerra.


—un relat de Sherman Alexie, traduït per Esther Tallada—



 
I

dimarts, 18 desembre de 2012

«Edificar sobre les runes», l'article de Simona Skrabec sobre «Sense alè», de Josefa Contijoch. [diari ARA]



El cicle Drames de Princeses d’Elfriede Jelinek posa sota la lupa algunes de les dones més fortes, o d’una bellesa més incontestable, que s’han convertit en icones de la modernitat. Així, l’escriptora austríaca fa pujar a dalt de l’escenari Jackie Kennedy en un conjunt de Chanel, i arrossega rere seu –com els sirgadors del Volga– tots els seus morts: Jack, Bobby, Ari i els fills no nats... La vida de Jackie Kennedy/Onassis va estar marcada per una sèrie d’avortaments espontanis que van ser amagats sota els vestits impecables i les mànigues tres quarts, que desviaven hàbilment la mirada de la seva cintura feta malbé.

L’insòlit llibre de Josefa Contijoch podria portar el mateix títol que les dramoletten de Jelinek: La mort i la donzella. Contijoch sospesa constantment la brutal incursió de la mort en la vida d’uns éssers massa fràgils per admetre el punt final. Quin sentit haurà tingut tanta bellesa, tanta força, tanta il·lusió, si la mort pot irrompre i acabar amb tot?La futilitat de tot l’esforç la corrobora Anita Cerquetti, que va deixar de cantar perquè la seva veu la feia plorar, o Rodoreda, que va llogar un pis just al davant del pàrquing construït sobre les runes del seu Mirall trencat. La Monroe, tan “rotunda i femenina en la seva exuberant carnalitat, com devia sentir-se?”, es pregunta Contijoch, i la resposta a aquesta existència “disminuïda i intimidada per tanta bellesa” la podríem trobar en la informació seca de Jelinek que els cabells tenyits de la diva no deixaven, literalment, tancar la tapa del taüt i sobresortien, una vegada i altra, com a última rebel·lió.

El que emparenta Contijoch amb la premi Nobel del 2004 no és només la necessitat de sospesar el preu de la modernitat, sinó sobretot la mirada gèlida d’una observadora que es declara incapaç de sentir empatia amb res i amb ningú. A Sense alè la mort d’una jove el 1974 fa de fil conductor greu i inquietant: l’escena de la mort es repeteix una vegada rere l’altra amb variacions, la notícia és posada en boca dels narradors més diversos i el desenllaç implica aquí la nuesa de la violència de gènere i allà un complot de la geopolítica més fosca. Per què va morir? A part d’aquesta pregunta concreta cal mantenir viu el record d’una primavera que s’enduia els joves: morien en un nombre massa elevat, però les morts eren amagades sota causes tòpiques per no haver de parlar ni del desencís ni de la repressió. Al costat d’aquest entramat, l’autora narra la pròpia vida amb el mateix escepticisme.

El Maig del 68 finalment no li devia ser cap trasbals si ella va poder anar a París en tren com en qualsevol altre moment. I de tornada escriu:“Ens vam fer portar a la plana deVic amb taxi, perquè estàvem molt cansades i nosaltres érem d’aquesta mena”. I també reconeix com llançaven els llibres prohibits per la borda, just abans de creuar la frontera, en un acte que les delatava com unes “diletants de la subversió casolana”.Ser transgressores era només un joc, sense acabar de comprendre on era el guany.

El títol del llibre fa referència a la pel·lícula de Godard, però la història en el fons s’acosta molt més a La més forta de Strindberg, que Ingmar Bergman va reinterpretar en la inquietant Persona (1966). Contijoch potser no aconsegueix crear el joc de miralls que cal perquè la vida esplendorosa d’un ídol s’acabi entremesclant obsessivament amb la de l’observadora. Però el resultat de l’anàlisi sí que és el mateix: elles eren lesmésfortes, eren els “personatgesdetonadors, dinamitzadors” que donaven sentit a tot plegat. La vida a l’ombra, encanvi, desperta la necessitat de “tornar-se escèptica” com a antídot efectiu per “evitar disgustos”.

SIMONA SKRABEC / Diari Ara, Ara Llegim, dissabte 15 de desembre

divendres, 14 desembre de 2012

«L'estret camí de l'interior», de Matsuo Bashô

Un dels cims de la literatura japonesa a «La clàssica»


L’estret camí de l’interior
Matsuo Bashô
Traducció de Jordi Mas López
isbn 978-84-92440-95-5
la clàssica, 3
128 pàgines
14,00 euros


L’estret camí de l’interior, el darrer diari de viatge de Matsuo Bashô (1654–1694), és considerat un dels cims de la literatura japonesa clàssica. Passatges en prosa com els referits a Matsushima, Hiraizumi o Kisakata, o el que serveix per introduir l’obra són presents a totes les antologies, i els nombrosos haikus inserits al llarg del text exemplifiquen perfectament per què l’autor és considerat el primer dels quatre grans mestres d’aquesta forma.

Fruit, a pesar de la brevetat, de quatre o cinc anys de treball, el diari narra cinquanta-tres dies d’un viatge que portà Bashô a les províncies septentrionals del Japó durant l’estiu i la tardor de 1689, amb l’objectiu de visitar els indrets famosos que els autors del passat, principalment monjos itinerants com Saigyô, havien cantat a la seva poesia. Així, el viatge esdevé un recorregut de forta càrrega espiritual en què Bashô, seguint la seva màxima de no imitar els clàssics sinó buscar el mateix que van buscar ells, dialoga amb els poetes que l’havien precedit.

Per bé que escrit en prosa, el text està estructurat a la manera d’un poema encadenat, la forma de poesia col·lectiva de què Matsuo Bashô fou el mestre indiscutible a la seva època, i la continuïtat del viatge s’enriqueix amb una gran varietat de temes i escenes i una multiplicitat de mirades que l’autor recull de la tradició i projecta, entrelligades amb la seva pròpia, sobre els paisatges que contempla.

Matsuo Bashô (1654–1694) és un dels poetes més importants de la tradició japonesa, i sens dubte el més ben conegut fora del seu país. Nascut en una modesta família de samurais de la ciutat d’Ueno, gràcies als seus dots poètics entrà de ben jove al servei dels senyors locals i es formà en el conreu del haikai renga o poema encadenat, una modalitat de poesia col·lectiva de la qual arribaria a ser el mestre indiscutible de la seva època. Tot i la proximitat dels cercles poètics de Kioto i Osaka, més actius, als vint-i-vuit anys es traslladà a la ciutat d’Edo, on es va anar forjant un estil poètic propi a partir de lectures de clàssics xinesos i japonesos, l’estudi del budisme zen i l’assimilació de les tendències més innovadores en el conreu del haikai i de l’haiku, que n’és l’estrofa inicial. L’any 1677 va fundar la seva pròpia escola poètica, que privilegiava les composicions austeres, basades en l’atenció als sentits i el to meditatiu, i el 1680 va prendre el pseudònim de Bashô, el nom de l’arbre que creixia al jardí de casa seva i que representa la sensibilitat del poeta.