dimecres, 2 de gener de 2013

«Fukushima i altres indrets, al segle XVI», la lectura de «L'estret camí de l'interior», de Mastuo Bashô, per Ignasi Aragay [diari ARA]

A les acaballes d’un pacífic segle XVI en què al Japó va florir el comerç i la cultura, als 34 anys el poeta japonés Matsuo Bashô (1654-1694), pintant-se ja com un home gran i malaltís, va emprendre un viatge pel nord del país, a la recerca dels utakamura o “coixins de poemes”, indrets que els seus predecessors dins la poesia japonesa havien fet famosos. La primera part d’aquell recorregut va quedar plasmada en el dietari de viatge L’estret camí de l’interior, una recreació lliure, a cavall entre la realitat i la ficció, de cinquanta-tres dies d’estiu i tardor del 1689. Bashô va dedicar cinc anys a completar aquesta breu obra, considerada un dels cims de la literatura japonesa clàssica i que ara tenim disponible en català gràcies al traductor Jordi Mas López i a Edicions de 1984. 

És un llibre breu, polit i senzill, d’una prosa poètica depurada, mil·limetrada, condensada. I puntejada de haikus, alguns del mateix autor i d’altres del seu company de viatge i deixeble Sora. No hi ha res sobrer, res no hi és excessiu. 

El centre principal d’interès és el gust pel paisatge, pel paisatge com a referent literari, com a tradició. Bashô s’insereix delicadament en la tradició poética com a recreadora de natura. El seu és un univers en què el paisatge esdevé natura humanitzada a través de l’escriptura, més enllà de l’acció física de l’home. És com si Bashô observés el seu país com un immensi divers jardí, on tot té un sentit profund. A les illetes de Matsushima, “el paratge més bell de tot el Japó”, hi descobreix com “els pins són d’un verd profund, i les branques, assotades constantment pel vent salobre del mar, han pres formes retorçades que semblen obra d’un jardiner”. “El paisatge té una bellesa fascinant, com la del rostre d’una dona tot just acabada de maquillar”. 

Admirador dels antics monjos poetes itinerants, des de la primera pàgina ens adverteix que “els que passen la vida surant en un vaixell o envelleixen sostenint la brida d’un cavall converteixen els seus dies en un viatge, i el viatge en la seva llar”. Tot i disposar del seu lloc a Fukagawa, a prop d’Edo, on va crear escola, Bashô se sent atret per aquest nomadisme. Després de fer nit a Fukushima, confessa quins eren els seus pensaments a l’inici del viatge. “M’amoïnava haver-me d’enfrontar a un viatge tan llarg malalt com estava, però l’havia iniciat conscient del risc de peregrinar a zones tan remotes i decidit a deixar de banda les preocupacions mundanes i acceptar la incertesa de la vida: si moria pel camí, seria perquè el cel ho disposava”. 

Va sobreviure, però només cinc anys. La seva obra, tanmateix, ha arribat vibrant fins als nostres dies: “Regna el silenci: / el cant de les cigales / cala les Roques”. 

Ignasi Aragay, Ara Llegim, diari ARA, dissabte 29/XII/2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada