dimarts, 27 de juliol del 2010

El nom de Iakov Braun no us dirà res

«I, per primer cop a la vida, unes gotes lentes de foc li ragen dels ulls: la Toibe ha après a plorar.» 

El gambit del diable, Iàkov Braun, Trad. Miquel Cabal, Ed. 1984. 



Una de les reaccions possibles després d'haver-se llegit El gambit del diable pot ser tornar-se'l a llegir de dalt a baix per comprovar que el que s'ha llegit no ha estat somniat, que no pot ser veritat que aquest Iàkov Braun hagi pogut desaparèixer setanta anys entra tanta purga i arxiu. Un altre acte probable, potser més prosaic, és el de retornar al pròleg, i adonar-se que havent conegut la increïble escriptura de Braun, la dissort i la injustícia que l'acompanyà en la seva vida semblin encara més terribles i que la pregunta retòrica que es formula en el pròleg Pavel Chinsky et bategui a dins a tu.
Sens dubte, mai no sabrem ―i és una llàstima― què podien contenir els manuscrits de maduresa que li van ser confiscats en l’arrest-perquisició de Samara i que es van evaporar durant la tempesta de les grans purgues. I, malgrat tot, no posem les mans al foc: al capdavall, ¿qui s’hauria pogut imaginar que, setanta anys després de la seva execució sumària, aquest jueu errant de la jove literatura soviètica trobaria finalment un editor... a França?
Penses en la literatura i el poder i que els papers no són tan fàcils de cremar.

A continuació, us oferim una part substancial del pròleg d'El gambit del diable, on s'expliquen les poques coses que es coneixen de la desafortunada vida de Iàkov Braun.

EL MIRACLE BRAUN

El nom de Iàkov Braun no us dirà res. Es tracta d’un escriptor i crític d’art rus, d’origen jueu, que va ser afusellat el 1937 i va ser perseguit des dels primers anys de la dècada de 1920.

«Què hi ha de sorprenent en això?», em direu amb raó. Al capdavall, mai no ha estat publicat a França! El que és sorprenent és que no ha estat gaire més publicat en el seu país, a Rússia. Si més no, mai en forma de llibre. Mentre era viu, només van sortir a llum dos relats en un diari de província al començament dels anys vint, a més d’una trentena de crítiques literàries i teatrals ací i allà. Això és tot. Setanta anys després de la seva mort, l’any 1999, la seva filla, Svetlana Riazànova, i una investigadora de Novossibirsk, Natàlia Sobolévskaia, unint esforços, van aconseguir que es publiquessin a Moscou, en un recull heterogeni de materials de la Comissió per a l’Herència Artística dels Escriptors Víctimes de les Repressions, dos dels tres relats que ara teniu a les mans. Totalment inèdit fins en aquest moment, «El gambit del diable» esperava pacientment la seva hora en les pregoneses dels arxius exsoviètics. Pel que fa al text d’«Els vells», l’únic exemplar que ens n’ha arribat (en uns fulls mecanografiats de pobra aparença, farcits de guixades i anotacions manuscrites de l’autor) no havia sortit mai, fins avui, dels arxius.

Vet aquí, doncs, com se sol dir, una primícia mundial. Setanta anys després de la mort de l’autor és tard, però sobretot és inesperat! La biografia de Iàkov Braun abunda en zones d’ombra, que, deliberadament, hem procurat no ocultar en el nostre intent de reconstrucció.

Iàkov Braun, el veritable nom del qual era Israel Veniamínovitx Braun, neix el 1889 (o bé el 20 de març del 1894?) i creix a Ielizavetgrad (actual Kirovograd), en ple cor d’Ucraïna. Fou allà que va abaixar el teló el primer teatre ucraïnès. Fou també allà on, després de l’assassinat del tsar Alexandre II, l’any 1881, tingué lloc un dels pogroms més importants del segle xix a Rússia. Aquests dos elements, ho veurem més endavant, marquen profundament i durant molts anys el destí de l’escriptor.

Braun comença els estudis superiors a Àustria, a la facultat de dret de la Universitat de Graz (o al conservatori de música?), estudis que va haver d’interrompre per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. De tornada a l’imperi, el jove de vint-i-cinc anys és absorbit per l’agitació política: s’adhereix a l’ala esquerra del partit socialrevolucionari (SR), que s’havia erigit en el defensor de les aspiracions de la pagesia tot preconitzant abans de res una reforma agrària radical. Per aquesta raó, Braun veu amb joia l’esfondrament del règim l’octubre del 1917, manifestació, segons ell, d’un esperit revolucionari forçosament galvanitzador...

A la primeria dels anys vint, un cop acabada la guerra civil, és a Khàrkiv, des d’on «puja a Moscou» (com ho fan a la mateixa època Bulgàkov o Oleixa). El 1922 s’encarrega d’una rúbrica intitulada «Teatre i llibre» a la revista moscovita Teatre i música, i l’any següent és col·laborador regular d’una jove revista de província, Els focs de Sibèria. Crític literari i teatral immers en l’efervescència creativa de la NEP (Nova Política Econòmica) moscovita, Braun veu que s’obre al seu davant un futur prometedor. Això, però, sense comptar amb el partit bolxevic en el poder, que no vol deixar que prosperin impunement els seus antics competidors. En efecte, en aquell mateix any 1922, té lloc el primer dels processos polítics públics cridats a convertir-se en la marca de fàbrica del règim: el dels SR! El passat de Braun l’atrapa i ja no l’abandona: després d’una intervenció imprudent en una vetllada-homenatge al populista rus Lavrov, organitzada al Museu Politècnic de Moscou, és arrestat l’estiu del 1923. Aleshores s’inicia una successió, rares vegades interrompuda, de detencions, trasllats i fixacions de residència. El relat «El gambit del diable» (aparegut a l’origen en una primera variant, intitulada més sòbriament «Els escacs», a Els focs de Sibèria l’any 1923) porta, doncs, la indicació final «Khàrkov, octubre del 1921 – Ust-Sissolsk, gener del 1928», atès que Ust-Sissolsk era justament la ciutat on l’havien relegat, encimbellada al nord-oest de Rússia, a la inhospitalària república dels Komis. En els arxius familiars, algunes cartes de reclusió esbossen una geografia carcerària: ara la presó de Súzdal, ara ―el dia de cap d’any del 1925― la de Iaroslavl, ara ―mitjan desembre del 1925― la de Kostromà...

Això no obstant, hi ha certs elements, igualment esparsos, que permeten suposar períodes de respir en què Braun pot retrobar l’efervescència de la capital, com ara el seu carnet de membre de la Unió d’Escriptors, atorgat el 29 de novembre del 1926, o encara altres remembrances familiars que evoquen, a la mateixa època, llargues passejades nocturnes en companyia de Maiakovski... A la fi del 1928 (acaba d’enllestir «Els vells»), Braun torna d’Ust-Sissolsk a Moscou. La seva filla se’n recorda: «Ara ja li han tancat la porta de les revistes literàries i teatrals. És redactor de la revista... La cria del bestiar. Però aquesta feina donava mitjans de subsistència, un apartament a l’edifici de pisos de la granja de cria a la vora de Moscou. Tot el temps que tenia lliure l’esmerçava treballant en nous articles i nous relats, en la seva novel·la (que, llàstima!, no havia de veure la llum)».

El 1933, l’any de la terrible fam que va seguir la col·lectivització de les terres, Braun fou arrestat altra vegada i condemnat a l’expulsió de la capital: «El 9 d’agost del 1933, va ser conduït escortat a Samara... A Samara troba la fam, l’escruixidora malària, la desocupació, la indigència... Treballa (economista d’una fàbrica de cervesa, professor de literatura en el complex educatiu del 106è regiment d’artilleria, director de la secció literària del teatre d’art dramàtic de Samara)... Torna a escriure molt. En condicions de fixació de residència. No li publicaven mai les obres».

El febrer del 1937, quan ha purgat la pena de tres anys de relegació, Braun és arrestat novament. És la darrera vegada. Obligat a confessar la seva pertinença a una organització terrorista implicant-hi quinze persones més, no para de proclamar la seva innocència (arriba fins i tot a començar una vaga de fam, el maig del 1937), abjurant amb vehemència del seu compromís polític de joventut: «He declarat que no desitjo “casar-me amb una núvia difunta” i que no mantindré mai més, pel fet mateix que aquesta núvia és difunta, el punt de vista difunt, quant a l’organització i la doctrina, del partit dels SR d’esquerra...» (extret dels arxius de la fiscalia militar de Samara). Declaració inútil. Aquest destí contrariat s’acaba de manera discreta. Condemnat a mort el 7 de desembre del 1937, al pic del gran terror... Executat deu dies més tard... Es desconeix l’indret on va ser enterrat... Rehabilitat el 13 de novembre del 1956...

I, recordem-ho, fins avui mai no ha estat publicat en forma de llibre, mai ni enlloc.

(...)

Pròleg de Pavel Chinsky a l'edició francesa d'El gàmbit del diable, que també obre l'edició catalana d'Edicions de 1984, trad. Miquel Cabal.

dimecres, 21 de juliol del 2010

Trainspotting literari

Trainspotting té diverses accepcions: buscar la vena per xutar-se l'heroïna, n'és una. Una altra, la que avui ens interessa, és seure en un mur d'una estació ferroviària i dedicar-se a veure passar els trens que van i vénen i vénen i van. És una afició que des d'aquí recomanem per aquest estiu crític: no costa res. Mentre no passin els trens per la vostra estació, us suggerim que llegiu. Som criatures obstinades i no coneixem millor company que un bon llibre, mentre no passa el proper tren! I el súmmum seria que el llibre parlés una mica de trens, que fos d'algun autor rus sorprenent per conèixer i que hagués estat traduït per Miquel Cabal. Observin, si no:


L'única cosa que feia feliç en Zakhar Pàvlovitx era seure a la teulada i mirar la llunyania cap on, a dues verstes de la ciutat, de vegades passaven trens enfurits del ferrocarril. La rotació de les rodes de la locomotora i el seu respir accelerat encenien d'alegria el cos d'en Zakhar Pàvlovitx, els ulls se li humitejaven amb llàgrimes lleugeres de simpatia envers la màquina.

Txevengur, Platònov, trad. Miquel Cabal, Edicions de 1984.

És clar que hi pot haver controvèrsia, amb això dels trens. Pot ser que els trens no t'agradin. Pots trobar arguments de pes favorables als teus gustos en altres llibres d'algun autor rus per conèixer, sempre que el traductor sigui en Miquel Cabal. Observin:


L'exprés del nostre segle no coneix retards: la locomotora sembla que s'ofegui, les rodes, amb la pressa, estan a punt de perdre els rails, els passatgers estan a punt de perdre el cap, i l'exprés, com si no passés res, s'afanya, panteixa i s'enfurisma, com si tingués un incendi al darrere, un altre al davant i encara un altre al damunt.
El gambit del diable i altres relats, Iàkob Braun, trad. Miquel Cabal, Edicions de 1984

Ah, però sospito que els trens amaguen més del que diuen, arrosseguen tot un munt de significats, ja sigui un senyal inequívoc de progrés, ja sigui un premonició de mort i destrucció. Observin, observin!



L'exprés directe i ardent va travessar veloç l'any 1914 i va anunciar de sobte al món sencer el seu horari sagnant. L'horari estava penjat a totes les columnes, parets i posts, estava signat pels tsars i els governadors, pels comandants militars i policials, pels reis i els presidents i fins i tot per l'home més terrible de Kàmennaia: el comissari Toropaka.
El gambit del diable i altres relats, Iàkob Braun, trad. Miquel Cabal, Edicions de 1984


Estimava les locomotores amb tant de fervor i tanta gelosia, que se les mirava horroritzat quan marxaven. Si hagués estat per ell, hauria deixat totes les locomotores en repòs etern perquè no s'espatllessin amb les mans tosques dels inexperts. Li semblava que hi havia molta gent i poques màquines; que les persones, que estaven vives, podien defensar-se soles, mentre que les màquines li semblaven ésser delicats, indefensos i trencadissos. Creia que per menar-les correctament, primer calia deixar la dona, treure's totes les preocupacions del cap i sucar pa a la valvolina; només llavors un home podia acostar-se a una locomotora, i sempre que hagués tingut deu anys de paciència!
Txevengur, Platònov, trad. Miquel Cabal, Edicions de 1984

A veure si els editors em donen permís i aviat podem compartir amb vostès, amables criatures obstinades, algun fragment del pròleg del Gambit del diable, que explica la interessant i trista història de Iàkob Braun...

dilluns, 19 de juliol del 2010

Novetat a cal Club Editor!

Bé, ja la tenim aquí! Al blog Criatures obstinades li ha sortit l'esperat germà gran, amb tota la informació sobre el catàleg i les darreres novetats de Club Editor, tot ben endreçat i de fàcil navegació: la web o-fi-ci-al!

Si pitjeu el logo de Club Editor, podreu passejar-vos-hi al vostre gust.



divendres, 16 de juliol del 2010

«El mirall. Imaginant la justícia a Palestina», un article d'Elias Khouri (Primera part)

Reproduïm aquí la primera part de l'article d'Elias Khoury «El mirall. Imaginant la justícia a Palestina», publicat per L'Avenç l'octubre de 2009. Khoury, que ha publicat a Club Editor les novel·les Ialo i La cova del sol, emmiralla en aquest article dues altres novel·les, Hirbet Hiza (S. Yizhar, Ed. Minúscula) i Retorn a Haifa (Kanafani, Club Editor), amb uns resultats enlluernadors: En paraules de Khoury, "la literatura com a mirall d'una identitat complexa,  i la mala interpretació de l’altre com una eina que ens permet veure’ns a nosaltres mateixos amb més claredat."

«El mirall. Imaginant la justícia a Palestina»
[Elias Khoury, L'Avenç, 350, octubre 2009]
L’anàlisi de dues novel·les breus –Hirbet Hiza (1949), de l’escriptor israelià S. Yizhar, i Retorn a Haifa (1969), del palestí Gassan Kanafani, que s’acaben de traduir a casa nostra–, permeten a l’autor explorar com l’apropiació d’imatges de l’altre, utilitzant-les conscientment com a projeccions d’imatges d’un mateix, pot proporcionar una estratègia literària per minar les expectatives d’una ideologia dominant.


El 14 de febrer de 1948, durant la guerra del 1948 –que els israelians anomenen Guerra de la Independència i els palestins la Catàstrofe (Nakba)–, el poble palestí de Sa’sa’ va ser envaït pel Palmah, la unitat d’elit de la Haganà, precursora de les Forces de Defensa d’Israel. Els habitants no es van resistir, però trenta-cinc cases van quedar destruïdes i hi van matar entre seixanta i vuitanta persones.

L’historiador israelià Ilan Pappe descriu l’incident en el seu llibre La neteja ètnica de Palestina, basant-se en l’informe del comandant del batalló responsable de l’atac Pappe, juntament amb Benny Morris, Simha Flapan, Avi Shlaim i altres, pertany al grup de «nous historiadors» que, des dels anys vuitanta, han dedicat les seves energies a reexaminar els mites fundacionals del seu país i d’aquesta manera han engrandit l’espai per al debat crític a l’interior d’Israel sobre la tragèdia palestina. Segons l’informe, un vigilant del poble de Sa’sa’ es va trobar atrapat en un foc creuat verbal. En lloc de preguntar «Qui hi ha?» (min hada) quan s’acostaven els soldats, els va preguntar «Què és això?» (iesh hada). Un soldat israelià que casualment sabia àrab va respondre, invertint les dues paraules: «Hada iesh». Però no va fer servir iesh en el sentit de l’àrab, sinó en hebreu, en què vol dir ‘foc’. Així, barrejant els dos idiomes, va respondre «Això és foc», abans de matar en sec el palestí. Aquesta resposta mortal era un mirall de la pregunta, i les maneres com la resposta es va interpretar i malinterpretar –una barreja de coneixement i ignorància, vessament de sang real i projeccions imaginàries– reflecteixen la intricada interdependència identitària que entra en joc tant en la literatura palestina com en la israeliana. En la llarga lluita entre palestins i israelians pel territori de Palestina, una lluita que ha pres gairebé exclusivament la forma de violència i patiment, l’ús dels múltiples significats en dos idiomes que provenen de la mateixa família lingüística situa el problema dels malentesos al cor de la representació de la identitat, tant pròpia com de l’altre. Si bé gran part de la literatura d’aquestes dues nacions perpetua l’aniquilació de l’altre per mitjà d’aquesta mala interpretació, hi ha unes quantes novel·les extraordinàries que la utilitzen de manera molt diferent.

El «malentès» o la interpretació equivocada s’ha fet servir durant molt de temps com a recurs literari i com a mitjà de dominació. Les connotacions literàries queden molt lluny de l’impacte polític, però són dos aspectes complementaris. A Orientalisme, Edward Said exposa les molt diverses maneres com els malentesos occidentals, siguin deliberats o no, han construït una imatge d’Orient que, constantment i –en termes de dominació colonial– oportunament, ha privat aquestes civilitzacions de les seves identitats. Said ressegueix la història d’aquesta interdependència entre política i ficció a través d’escriptors del període colonial, de George Eliot a Chateaubriand. Però l’anàlisi de l’orientalisme de Flaubert resulta especialment convincent.

L’escriptor realista revolucionari, autor de Madame Bovary i L’educació sentimental, va viatjar a «l’Orient» amb Maxime du Camp l’any 1849. El viatge era alhora una recerca literària romàntica de l’exotisme i l’equivalent del turisme sexual de l’època. Flaubert era un expert en prostitució que no se n’avergonyia, i les seves notes i cartes del viatge documenten un conjunt de bigarrades aventures sexuals. A Said li interessa especialment la trobada de Flaubert amb l’almeh (ballarina i cortesana experta) egípcia Kuixuk Hanem, que descriu en les cartes a Louis Bouillet, titulades Cinq lettres d’Egypte. Flaubert hi destaca tota mena d’exotismes orientals, com ara l’ovella mascota de l’almeh, que ocupa en la seva vida el paper que faria un gos falder, amb la llana tenyida de groc amb alquena i un morrió de vellut. Descriu l’almeh, que porta «els ulls pintats amb antimoni, un vel passat per damunt del cap i subjectat amb els colzes». La dona el porta a casa seva, on Du Camp «s’entreté tot sol amb ella» i Flaubert «segueix el seu exemple». Aleshores Kuixuk Hanem interpreta una dansa anomenada l’Abella, que comença amb uns xiscles aguts per suggerir que se li ha ficat una abella a la roba i l’està picant als pits. Kuixuk continua ballant, traient-se peces de roba l’una darrere l’altra, fins que al final queda completament despullada i convida Flaubert al seu llit.

Que la narració de Flaubert sigui acurada no té cap importància. El que importa és que l’autor va forjar una concepció d’Egipte que més endavant li va servir per escriure L’educació sentimental i Salambó; una concepció en què la visió europea de conquesta combinava la imatgeria d’un viatge ple de perills a un món exòtic amb la sexualitat de Les mil i una nits. Said subratlla que Kuixuk Hanem, «sens dubte el prototip de diversos personatges femenins de les novel·les [de Flaubert] per la seva sensualitat refinada, la seva delicadesa i (segons Flaubert) la seva vulgaritat estúpida», no té veu ni cap existència real més enllà d’encendre la imaginació del novel·lista. «Kuixuk, que no és tant una dona com una exhibició de feminitat impressionant però verbalment inexpressiva», com suggereix Said, «és el prototipus de la Salambó i la Salomé de Flaubert.» Kuixuk Hanem és una imatge convencional de la dona oriental: sensual, obedient, silenciosa… Un paradigma de l’Orient silenciós i irracional. Europa ha abandonat el món àrab, i l’època de les expedicions colonials s’ha acabat. Però, com ha demostrat de manera convincent la teoria postcolonial, les estructures literàries i intel·lectuals produïdes per l’activitat colonial, encara donen forma a les percepcions de l’altre, si bé la imatgeria colonialista de la dominació ha canviat. De fet, el discurs orientalista ja no reflecteix la mera fascinació per elements exòtics, sinó que més aviat expressa una negació total de l’altre, com demostren tres fenòmens.

El primer va ser la creació de l’Estat d’Israel el 1948, que va anar acompanyada, en paraules de Pappe, de la «neteja ètnica» de Palestina. Israel va ser creat; Palestina va desaparèixer. Jordània es va annexionar la Cisjordània, i Gaza va quedar sota el domini militar egipci. El poble palestí va patir una doble tragèdia: l’expulsió de la seva terra i l’opressió sota dos règims àrabs. L’estat jueu es va estendre fins ocupar tot l’antic protectorat de Palestina després de la guerra de 1967, posant en marxa una ocupació permanent i el vessament de sang que la va acompanyar arreu del territori. Tant en la literatura israeliana com en la palestina, l’expressió «una terra sense gent per a una gent sense terra», adoptada pels sionistes i sovint atribuïda erròniament a l’escriptor anglès Israel Zangwill, no tan sols reflecteix els vells estereotips, sinó també una negació implícita de Palestina i els palestins. Al seu torn, aquesta negació es reflecteix en la literatura que representa els palestins com éssers muts o beduïns que existeixen bàsicament com a extensions de la geografia.

En segon lloc, la invasió d’Iraq, que va ser una resposta de bojos a la bogeria de l’11-S, va introduir una nova retòrica que anava més enllà de la negació i arribava a la demonització. Des d’aleshores, un llenguatge d’odi i una posició pròpia d’una croada han dominat el discurs dels neoconservadors i neofonamentalistes dels dos bàndols en guerra. L’odi i la xenofòbia han ocupat el lloc de la fascinació, i la follia de les guerres de religió ha esdevingut la nova cara de la globalització i del capitalisme salvatge.

En tercer lloc, ja no ens referim als immigrants com a membres de les classes treballadores. En canvi, diferenciem les identitats ètniques dels membres de les nostres poblacions immigrants en lloc d’agrupar-los a tots en la categoria de treballadors, basada en la classe social. A França, Kuixuk Hanem —l’exòtica dona oriental coberta amb un vel que personificava el misteri i la sexualitat, juntament amb la fascinació per Les mil i una nits i l’exploració que en va fer Flaubert— ha estat suplantada per una franca i brutal transformació dels àrabs i dels musulmans en bocs expiatoris ran de l’èxit enorme i sorprenent del novel·lista Michel Houellebecq. En altres països, només cal mirar les peroracions recents de Martin Amis amb les seves «erupcions», com en diu Michiko Kakutani, de «vituperi antiislàmic».

Aquests tres elements formen part d’una guerra no declarada que té lloc al Mediterrani i al món en general; una guerra que ningú no ha buscat, però que tanmateix és aquí. Distorsiona contínuament les maneres com un grup pot llegir la imatge de l’altre. I enlloc no és més cert que en la literatura palestina i israeliana, en què la presència de l’altre es fa notar amb gran força. En la seva novel·la curta de 1963 De cara als boscos, l’escriptor israelià A. B. Yehoshua retrata un criat palestí dient que és mut. «L’àrab», diu, «va resultar que era vell i mut. Li havien tallat la llengua durant la guerra; va ser algú dels seus o dels nostres? És important, això?». L’àrab palestí mut no podrà explicar a l’israelià la història del poble palestí destruït que va quedar enterrat sota el bosc.

De manera semblant, Amos Oz, en la història «Nòmada i escurçó» (1963), crea el personatge d’un beduí que, en la seva relació amb una noia israeliana frustrada, s’associa simbòlicament amb la imatgeria d’un escurçó. La noia té al·lucinacions en què l’àrab la viola, però no passa res, i en canvi la mata la picada d’un escurçó. Així, suggereix el crític israelià Ehud ben-Ezer, «en aquesta història l’àrab simbolitza les passions més fosques de l’ànima humana [i l’]escurçó aparentment culmina allò que l’àrab ha començat […] L’àrab ja existeix allà, al punt on el desig sexual animal i la irracionalitat conviuen amb la mort i l’impuls d’autodestrucció.» I així la representació figurativa de l’àrab mut i sexualment subversiu forjada en la literatura orientalista de l’era colonial persisteix en l’època contemporània. Però si examinem de més a prop la literatura posterior al 1948 d’ambdós bàndols, ens mostra que el malentès ha estat també una eina imaginària de resistència, no tan sols de domini.

Diverses novel·les àrabs –com, per exemple, Ocell d’Orient (1938) de Tawfiq al-Hakim, El barri llatí (1953) de Souhail Idriss i L’època d’emigrar al nord (1966) de Tayeb Saleh– no són subversives perquè desafien directament la imatgeria orientalista, sinó perquè totes són conscients de la mala interpretació com a mitjà de dominació i s’apropien de les imatges dels estereotips culturals per emprar-les a la seva manera. Amb l’anàlisi de dues novel·les breus –Hirbet Hiza (1949), de l’escriptor israelià S. Yizhar, i Retorn a Haifa (1969), del palestí Gassan Kanafani–, exploraré com l’apropiació d’imatges de l’altre, utilitzant-les conscientment com a projeccions d’imatges d’un mateix, pot proporcionar una estratègia literària per minar les expectatives d’una ideologia dominant.

Anton Shammas va plantejar el problema central en la seva novel·la Arabescs, on descriu un escriptor israelià que aspira a crear un retrat de ficció de l’«àrab típic». L’autor presenta aquest esforç com una lluita metafòrica entre els dos protagonistes de la novel·la, l’escriptor israelià Bar-Oni i l’escriptor palestí Shammas, sobre els quals, finalment, escriurà la història. En imaginar l’altre com una projecció del jo, la representació dels altres transcendeix el simple reconeixement i arrela en una mena de mirall. Aquesta literatura, fins i tot si no pot alliberar-se completament de la ideologia dominant, pot crear els seus propis mitjans de representació i un nou espai imaginatiu ocupat per veritables éssers humans.

Hirbet Hirza va ser publicada el 1949 juntament amb la novel·la curta de Yizhar El presoner. Totes dues obres ens proporcionen testimonis literaris corresponents a la guerra de 1948. Encara que Hirbet Hirza se sol considerar una obra clàssica de la literatura hebrea moderna, no es va traduir a l’anglès fins al 2008. La novel·la, el narrador de la qual barreja les descripcions en primera persona i la contemplació, es basa en l’experiència històrica d’un escamot israelià que va ocupar un poble palestí del sud d’Israel. Després d’un seguit de mostres de crueltat dels soldats amb els vilatans, l’escamot de la novel·la enderroca parts del poble i n’expulsa els habitants. Tot i que es tracta d’una obra de ficció i no d’un reportatge, Yizhar va confirmar que havia estat testimoni dels esdeveniments que descriu. A més, la novel·la testimonia les injustícies comeses contra els nadius palestins molt abans que els nous historiadors israelians plantegessin la qüestió.

En el món àrab, el debat sobre el llibre es va centrar en la relació entre literatura i realitat històrica. L’escriptor palestí Tawfiq Fayyad, que va traduir la novel·la a l’àrab, va defensar que el poble destruït al llibre era un poble real anomenat Khirbet al-Khisas, i va identificar el capità Yehuda Baiiry com a cap de l’operació. (Baiiry va reconèixer el seu paper en un número de febrer de 1978 del diari Ma’ariv.) Fayyad argumentava que aquest petit llibre revelava «la legitimitat diabòlica basada en la negació de l’altre.» El poeta israelià Haim Guri, d’altra banda, va afirmar que els fets de Hirbet Hiza eren una excepció que calia denunciar. Si bé aquesta mena de debat podria resultar interessant, valdria la pena observar la novel·la d’una nova forma, i examinar el mètode amb què reflecteix els palestins del poble.

[CONTINUARÀ...]

dijous, 15 de juliol del 2010

Ei! A OffLletra han obert un col·loqui per parlar de La Plaça del Diamant!

Ep! Acabem de rebre un comentari al nostre facebook, que hem obert perquè, per aquests mons de Déu, anar sol és cosa trista, i el volem compartir amb tots vosaltres. El missatge diu així:

benvolguts, hem pensat que us agradaria saber que avui mateix s'inicia un col·loqui virtual a LletrA amb el crític literari i professor de la UPF Jordi Galves sobre La Plaça del Diamant, editada per primera vegada per Club Editor. Per participar-hi només heu de registrar-vos a l'OfflletrA (l'adreça que us adjunto). Sembla que veurem La Plaça del Diamant des d'una altra perspectiva així que la cosa promet!!
Us hi esperem!

Que ens mossegui un mico! I tant que ens interessa! Cliquem aquí i trobem el missatge de benvinguda de Jordi Gàlvez, que obre el debat de manera desafiadora:

Amics,

podríem començar de moltes maneres, però sempre n'haurem de triar una abans de passar a les altres. A partir d'avui faré propostes, suggeriments i comentaris que ajudin al diàleg i al debat, potser d'acord amb els meus punts de vista. D'altres vegades ni tan sols això, perquè del que es tracta és de llegir de manera creativa, contrastada, imprevista, aportant alguna cosa al text comentat, defensar-lo més enllà de les opinions purament personals i encantades.

He pensat que la primera qüestió podria ser també la de l'últim dia, tancant una pregunta que no acabarem de respondre prou satisfactòriament: "La plaça del Diamant en 2010". Vigència del llibre avui més enllà del gran èxit de públic que va tenir en el moment de la seva publicació, al març de 1962. Els participants en aquest col·loqui ¿sempre heu llegit i apreciat aquesta novel·la de la Mercè Rodoreda de la mateixa manera? ¿Quins canvis d'apreciació hi ha hagut amb el pas del temps? Els que l'heu llegit per primera vegada creieu que té una fama merescuda? ¿Per què no va obtenir el premi Sant Jordi de 1960? Mercè Rodoreda va presentar el llibre amb el títol "Colometa" i Josep Pla (que formava part del jurat) es va negar a premiar-la adduint que era una novel·la amb títol de sardana. Joan Fuster, en canvi, va recomanar a Joan Sales que la publiqués.¿Fins a quin punt és una novel·la cursi i sentimental? ¿Hi ha qui creu que Rodoreda és rebutjada per tova? ¿Quina és la bona i la mala fama de La plaça del Diamant? ¿Com l'hem de llegir i com la llegim? ¿Tirem per aqui? Si és que sí declaro inaugurat el col·loqui, au. Moltes gràcies.

Tova, la Rodoreda? Cursi? I ara! Amics, amigues, aquest debat promet, oi tant! Obstinats com som, no podem deixar de recomanar-vos un vol per OffLletra.

dimecres, 14 de juliol del 2010

La temptació Villalonga

L'altre dia Maria Bohigas explicava la conveniència de publicar traduccions al català. Avui ens explica per què cal reeditar l'obra de Llorenç Villalonga. I és que tot en aquesta vida té la seva explicació i hi ha autors, i hi ha obres, que no poden caure en l'oblit tan fàcilment... recordeu que som criatures obstinades!

Diu Bohigas:

«En els 14 anys que separen Bearn (1961) d’Un estiu a Mallorca (1975), Llorenç Villalonga es converteix, al mateix temps que Mercè Rodoreda, en una de les grans veus literàries de l’època. Tres títols, dels tretze que li publica el Club dels Novellistes, sobresurten en vida de l’autor: Bearn, L’hereva de dona Obdúlia i Mort de Dama. L’enorme èxit del primer, comparable al de La plaça del Diamant, consagra una visió de Villalonga com a escriptor de l’aristocràcia mallorquina i de la seva obra com una evocació del món insular antic en plena decadència.
Ara bé, aquesta obra, sota la capa moralment apta per al públic de l’època, és treballada per obsessions menys límpides. L’Hereva de dona Obdúlia o Les temptacions ofereix un exemple de com procedeix l’autor: sota el títol, la lletra menuda del subtítol revela el que realment treballa l’obra –les temptacions, la manera com cada personatge desafia o sofreix el cataclisme eròtic. El mateix tema reapareix a Un estiu a Mallorca, on Villalonga confronta dues grans figures femenines, Sílvia Ocampo i la baronessa Felipa, representants l’una de la bohèmia artística que atraca a l’illa en els anys 20 i 30, l’altra de l’aristocràcia encastellada en un ordre moral secular. El viatge de Sílvia per la societat mallorquina, trenat amb el de George Sand cent anys enrere, fa de tapadora a un magnífic retrat de dos inconscients femenins: Felipa, reina del refoulement i de la neurosi, contra Sílvia, encarnació d’un vitalisme sa.

Villalonga és avui un autor per redescobrir. Una part considerable de la seva obra ha quedat oculta i això ens motiva a reeditar-la. L’hereva de dona Obdúlia [reeditat l'any 2006] i Un estiu a Mallorca [reeditat l'any 2008] són la primera tramesa d’aquesta recuperació.»




Un estiu a Mallorca

Estiu 1935, la calma seria absoluta a l’illa de la calma si no fos per Sílvia Ocampo, la poetessa criolla. Com un ocell de pas que destarota un medi, la seva presència a Mallorca fa reaccionar els dos ingredients bàsics de la bona societat, l’esnobisme i la decèndia. Adulada aquí per la fama d’artista, bescantada allà per la polseguera d’escàndols, ella tampoc no s’està d’observar i jutjar els seus amfitrions, com feia cent anys enrere George Sand, la seva precursora. Així s’imposa un duel a dues veus, el de la dona que ha viscut contra la que s’ha castigat a no viure —Sílvia Ocampo contra la baronessa Felipa, dues grans creacions fememines.



L'hereva de dona Obdúlia o Les temptacions


L’escàndol de Mort de Dama i el prestigi de Bearn han ocultat el que té d’excepcional l’obra de Llorenç Villalonga en el seu conjunt, com a univers literari en què cada peça altera i enriqueix els grans temes. A L’hereva de dona Obdúlia, la melodia principal ens ve insinuada per la lletra menuda: les temptacions que amenacen la maduresa de dues dones oposades en tot menys en l’esponerós erotisme. Villalonga les confronta cada una al seu Don Juan particular i observa els efectes produïts sobre les víctimes. Una comèdia? No, un drama irònic, en el més pur estil villalonguià

dilluns, 12 de juliol del 2010

Milton Hatoum: Epopeia i llegenda

David Castillo, embadalit davant Orfes d'Eldorado, va escriure aquesta ressenya que ens permeten consignar aquí.


Aquest senyor d'aquí dalt és Milton Hatoum



A la recerca d’un nou Eldorado

Hi ha persones que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar històries. No parlo de novel·listes d’obra inabastable, ni de grans clàssics, sinó d’un toc de màgia que pot convertir el veí d’un poble o d’una barriada en algú que atreu l’atenció com ho podia fer el García Márquez més en forma. D’aquesta espècie és Milton Hatoum (Manaus, 1952), narrador d’origen libanès que ha esdevingut un dels novel·listes més apreciats de la literatura brasilera actual. Traductor i coneixedor de diferents literatures, especialment la francesa, Hatoum va viure a Barcelona durant un període de la dècada dels vuitanta. Ara ens arriba per primer cop al català amb la seva última obra, Orfes d’Eldorado, una magnífica i breu novel·la que et deixa amb la boca literalment oberta. Cal accentuar que es publica amb una traducció del poeta Josep Domènech Ponsatí, militant de la cultura brasilera i que, a més, ofereix una prosa impecable en un català llegidor. Per l’extensió, 130 pàgines de format butxaca, la podríem considerar una nouvelle, però per l’argument i la temàtica hem de considerar que ens trobem davant una epopeia que recrea un viatge al cor i als mites de l’Amazones. La brevetat no exclou la densitat, perquè Hatoum pot liquidar en un paràgraf el que els altres necessitarien tres capítols per explicar. Va per feina, cosa que m’ha fet recordar les novel·les breus de Stevenson, Joseph Roth, Stephen Zweig, Arthur Queirós i Fernando Pessoa. Hatoum sap mantenir l’equilibri entre la calidesa en l’exposició dels personatges i la distància del narrador, tot i mantenir l’omnisciència d’una primera persona que coresponsabilitza el lector.

El resultat és d’una eficàcia i netedat admirables. Orfes d’Eldorado narra les peripècies d’un jove, fill d’un personatge important de Manaus, que és condemnat a l’ostracisme i a feines mal pagades per haver abusat de la mainadera que l’havia cuidat des de quan era un nadó. El pare, un home sever però generós amb la comunitat, el castiga durament fins que decideix recuperar-lo. La primera cita entre tots dos es clou amb un infart del pare, cosa que el convertirà en hereu únic i amo de totes les empreses i propietats del pare.

Ambientada als anys de la Primera Guerra Mundial, la companyia naviliera i un vaixell, Eldorado, esdevindran l’objectiu de les seves cuites i el nus principal de la novel·la, d’on s’amarraran infinitat de llegendes amazòniques, provinents de la cultura oral dels pobles de la selva. A més, les pot explicar de la manera més descarnada i resumida, en poques línies: “La llegenda de l’home de la titola tan llarga, que travessava el riu Amazones, recorria l’illa de l’Espírito Santo i capturava una noia allà a l’Espelho da Lua. Després la titola s’entortolligava en el coll de l’home i, mentre ell es retorçava, escanyat, la noia li preguntava tot rient: on és, ara, aquella titola tan llarga?”.

Quan l’estabilitat pot aparèixer a la vida del protagonista, l’enamorament d’una noia indígena de l’orfenat i l’enfonsament del mercat del làtex tornen el desequilibri a la seva vida. Tot això coincideix amb notícies incertes sobre el vaixell de càrrega més important de la companyia al Baix Amazones. Un problema a l’assegurança abocarà la seva nova fortuna a la ruïna mentre l’amor es troba amb tota mena d’inconvenients. L’amor el durà cap a una certa esperança de supervivència, que la novel·la guiarà cap a un desenllaç inesperat. Les llegendes i les creences dels xamans i de la gent de l’Amazones són alguns dels components que van amanint un relat lineal i ben construït sobre la vida humana, un xic determinista i força arrodonit.

Hatoum ha creat el seu Eldorado, l’ha poblat de criatures i els ha donat viva com si tot plegat fos un teatre sobre l’existència i la incapacitat de fugir d’un mateix. Una epopeia sobre el riu en un text breu, magistral.

David Castillo (Avui, 1 de juliol de 2010)

...ja m'imagino llegint Orfes d'Eldorado a la vora d'aquest riu... amb aquesta musiqueta... ummmm...


divendres, 9 de juliol del 2010

¡Impublicable!

OPINIÓ DE LA CENSURA FRANQUISTA SOBRE LA PRIMERA VERSIÓ CATALANA D'INCERTA GLÒRIA
(1956)

Informe del lector núm.16. “¿Ataca a la moral? Sí. ¿Ataca al dogma? Sí. Resultando: Diario de un oficial de la zona roja de nuestra guerra de liberación, en el que relata sus problemas íntimos de índole moral, religiosa y política. Todos los episodios están narrados en un lenguaje soez y poco respetuoso.”

Informe del lector núm. 15. “¿Ataca al dogma? Sí. ¿Ataca a la moral? Sí. ¿A la Iglesia y a sus ministros? Sí. Los pasajes censurables, ¿califican el contenido total de la obra? Sí. Se trata del diario de un miliciano rojo en el que relata la vida en el frente de unos oficiales que viven en república. Es de un argumento confuso: cuenta la tragedia de una mujer que desde la infancia se ve abandonada de sus padres y que, muchacha de servicio en Barcelona, su dueño Enrique la posee. Él es de más edad y se casa por fin in articulo mortis cuando los anarquistas van a matarlo. Relata el estado en que quedaron los restos de un monasterio que asaltaron los anarquistas y a este relato le saca un jugo asqueroso que repite con frecuencia. En toda la obra campea irreverencia, heterodoxia y referencias a la obrita Los cuernos de Roldán, pornográfica según él y de gran difusión y aplicación en la vida práctica. La palabra guerra es la más frecuente al hablar de los tiempos que se relatan; y para saber el diario de un miliciano rojo no hace falta escribir una obra en catalán con pujos filosóficos a todo pasto y con memeces. NO PUEDE PUBLICARSE.”

Informe del lector núm. 32. “Novela escrita bajo la forma de diario de un oficial del Ejército rojo durante la guerra de España. Expresa ideas heréticas –las propias de semejante individuo– y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que,aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente IMPUBLICABLE. Es preciso PROHIBIRLA EN ABSOLUTO.”



CARTA DE MERCÈ RODOREDA A JOAN SALES
(6 GENER 1963)

“Estimat amic Sales: acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel.la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica, “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel•la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatge, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta Glòria, que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres– amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s'és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat "en sec", vull dir que no s'explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M'ha deixat tant d'amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s'ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta Glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta Glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de la Plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la –tan diferent– amb Incerta Glòria. En comptes de parlar de Musil i de l'humor de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel•les són les dues úniques novel•les a Catalunya, que donen l'època. D'Incerta Glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito, encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.”

dijous, 8 de juliol del 2010

Edicions de 1984 està d'enhorabona: Olive Kitteridge, d'Elizabeth Strout, Premi Llibreter 2010

Com diria Marc Cerdó, l'any passat va anar més just que la pell del nas que la senyora Alcàntara no s'endú el Premi Llibreter amb la seva Olor de colònia [escolteu aquesta entrevista!]. Però aquest any sí; el jurat ha considerat que aital honor havia de recaure en Olive Kitteridge, de la novel·lista nord-americana Elizabeth Strout. Poca broma: la mateixa novel·la (que no és una novel·la sinó un recull de relats escruixidors) va merèixer el Premi Pulitzer de l'any passat! En fi, congrats, miss Strout! I per molts anys també a l'amic Jordi Puntí. S'avindrien, els seus Cristòfols, amb l'Olive Kitteridge? Teniu un estiu preciós per endavant per comprovar-ho...

[més informació aquí]

Tot aprofundint en el sentit de la vida i en el coneixement de si mateixa, l’Olive Kitteridge desgrana l’espès i el menut de la condició humana. Mestra d’escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància els canvis, petits i grans, els tràngols dolorosos i les alegries més íntimes que es produeixen dins seu i en els habitants del petit poblet on ha viscut trenta anys de la seva vida.
Amb Olive Kitteridge, guardonada amb el premi Pulitzer 2009 a la millor novel•la, Elizabeth Strout, que basteix les seves històries d’una fina ironia, de moments sorprenents i d’emoció intensa, destaca el camí d’una dona que transita per la soledat i la pèrdua, i la fortalesa que això exigeix.
Elizabeth Strout va néixer a Portland, Maine, l’any 1956. Va estudiar Dret i Gerontologia. És autora de diverses novel•les, entre les quals destaquen el best-seller Abide with Me i Amy and Isabelle, que va ser finalista dels premis PEN/Faulkner i Orange 2000. Les seves històries curtes han estat publicades a nombroses revistes de prestigi, com ara The New Yorker i The New York Times. Actualment viu a Nova York i col•labora en el Màster d’Escriptura Creativa de la Queens University de Charlotte, a Carolina del Nord.

divendres, 2 de juliol del 2010

Som-hi?

Benvolguts,

fa unes setmanes se'm va acudir anar a València a veure un amic i presentar un llibre de l'editorial que no m'alimenta però que porto a l'ànima. Vaig agafar el tren amb una amiga. El tren és un mitjà de transport propici per llegir. L'avió també va bé, però les lectures han de ser turbulentes, per fer joc amb les turbines que et sostenen a deu mil metres d'alçada. No ho sé: manies meves.

Curiosament –el destí, el destí!– a la bossa hi duia El Garrell i ella Males companyies, obres editades per Club Editor. A mi El Garrell m'ha transportat a aquelles delicioses lectures d'adolescència on les desventures del protagonista són les teves desventures, i és per això que et reca deixar de llegir; perquè estàs convençut que si deixes de llegir el protagonista morirà.

Veureu, el Garrell és un sagal pobre com una rata que té la desgràcia d'haver nascut en un moment de notabilíssims merders interreligiosos entre catòlics i hugonots (protestants) que tenien segrestat i atemorit el poble ras del Llenguadoc i de gran part d'Europa. Per si no n'hi havia prou, la mare del sagal és mig bruixa; estimada per uns pocs, temuda pels temorosos de Déu, o sia, gairebé tothom. Bé, no us n'explicaré més. Humilment penso que és un llibre de lectura trepidant, amb un català tan bonic i estrany, tan... cristal·lí (traduït de l'occità per Joan Sales fa més de quaranta anys i reeditat fa ben poquet). Un llibre per recomanar a tort i a dret sense temor d'equivocar-se.

Tot això ve a tomb perquè llegint llegint vaig topar una nota a peu de pàgina on s'explica que, carat!, l'època d'El Garrell és també l'època de Michel de Montaigne! El pobre Garrell passa pel costat del castell de Montaigne, just quan el primer assagista de la història redactava tranquil·lament els seus Essais... i el pobre Garrell morint-se de gana! I vatua l'olla: ja sabeu quina lectura vaig fent, quan tinc temps? Els Assajos de Montaigne!! Ah, les connexions entre llibres, les felices coincidències, traces que convergeixen sobre el mapa imaginari de la República mundial de les Lletres!

Vaig tornar de València amb el llibre acabat, i un petit forat a l'ànima. Vaig resoldre aleshores escriure un mail a l'editora, felicitant-la. No sabeu, realment no sabeu, la gràcia que fa que un lector se t'adreci i et feliciti per la feina feta: feu-ho, no deixeu mai de fer-ho! Vaig obtenir resposta de l'editora uns dies més tard: un correu apressat que finalitzava amb una fòrmula ben coneguda: "Trobem-nos aviat!". Trobem-nos aviat. Sabeu quant de temps fa que ens havíem de "trobar aviat"? Com qui llença un desafiament vaig respondre-li que "la setmana que ve".

La setmana següent vaig anar a petar al Poble Nou, a l'oficina de Club Editor / Edicions de 1984. Un cop allí vaig felicitar efusivament el senyor Cots, editor de 1984, que el dia abans havia rebut la bona nova que el Gremi de Llibreters havia decidit premiar amb el Premi Llibreter un dels seus títols: Olive Kitteridge.

—Senyor Cots, il·lumini'm. Què s'ha de fer per guanyar un Premi Llibreter?
—No esperar-lo. No esperar-lo durant vint-i-cinc anys! Haw-haw-haw!

Xerrant, vàrem arribar al tema Facebook i al tema blogs, i vaig llançar-los una proposta indecent, que es materialitza avui, mentre vosaltres llegiu aquestes línies. Sóc un ésser afortunat, que em mossegui un mico!

***

Sento especial predilecció per les editorials suïcides, independents i catalanes. No per ser suïcides, independents o catalanes, sinó perquè solen editar títols curiosos i d'una excel·lència paranormal. Convindreu amb mi que es publica molta porqueria, a dia d'avui: doncs bé, poca porqueria trobareu en una editorial petita, perquè a més del sou t'hi va la pell, t'hi va l'honor. D'igual manera, sento especial predilecció pels blogs i pel facebook com a instruments de comunicació perfectament democràtics i igualitaris, o millor encara: són instruments meritocràtics.

Aquest blog no pretén ser un blog propagandístic, sinó informatiu. Trobareu ressenyes dels títols de Club Editor i Edicions de 1984, però també hi trobareu articles de fons. Articles destinats a remoure la cultura catalana i a generar debat. No són articles complaents, els dels senyor Cots i els de la senyora Bohigas; a voltes són pura dinamita. Fixeu-vos sinó en aquest apartat del blog anomenat "L'opinió dels editors". M'he compromès a fustigar-los per tal que hi escriguin coses que, al marge de l'interès comercial que tenen tots dos, expressin les seves reflexions sobre el món de l'edició, la literatura i la cultura catalana.

En fi. Jo ja callo. Jo ja desapareixo. No és aquest un blog personal, no és el meu blog personal. Però us asseguro que tampoc serà un blog corporatiu, d'aquells que tomben d'esquena de tan avorrits i tendenciosos. Desitjo que el fruïu, que accepteu el repte intel·lectual que des d'ara us llancem. Desitjo que hi participeu. La cultura d'aquest país necessita adrenalina. De calés no en tenim, però d'adrenalina n'anem sobrats!

I la pregunta és... Veniu?