dilluns, 7 de gener de 2013

«Penes i alegries dels indigenes americans». Pere Antoni Pons sobre «Danses de guerra», de Sherman Alexie, a l'Ara Llegim!

Danses de guerra és un llibre menys estrany del que aparenta. O diguem-ho d’una altra manera: la seva raresa és menys incòmoda del que pugui semblar en un primer moment.

Certament, és una miscel·lània difícil de classificar, formada per una vintena de textos independents que no tan sols no aspiren a construir cap mena d’unitat, sinó que fins i tot es rabegen provocativament en la seva heterogeneïtat desconjuntada.

Consta de poemes, de microrelats amb aires de lliçó vital, de diàlegs amb forma de paràbola i de narracions breus. A alguns lectors, el còctel de gèneres els resultarà lúdicament atractiu. A d’altres, els remetrà a les modernors fútils d’una certa literatura llampant i insubstancial. Tant és. El talent del seu autor, Sherman Alexie (nascut a Wellpinit, Washington, l’any 1966), mereix que els lectors catalans li facin confiança.

Tot i que no hi ha temes ni idees recurrents que apareguin en tots i cada un dels textos del llibre, sí que la majoria tenen unes constants de mirada i d’estil. Tant si escriu en vers com en prosa, Alexie sempre és entremaliat imolt fresc, i la seva mirada, descaradíssima, gairebé sempre parteix de la seva condició d’indígena americà. Alexie forma part de la tribu dels spokane. Una de les virtuts de la seva literatura és com relata les maneres de fer i de ser dels indígenes americans als Estats Units actuals. De vegades ho fa des del dramatisme i de vegades des de la comicitat, però sempre hi ha una mescla de tendresa i irreverència.

Així mateix, sempre defuig el xovinisme i el tremendisme, tot i que mai no oblida que és hereu d’una tragèdia col·lectiva descomunal. Els poemes del llibre són directes i fàcils d’entendre. Formalment poc sofisticats i fortament narratius, n’hi ha de molt prosaics i sense gaire gràcia. En general, però, tenen una musicalitat encomanadissa i agradable, i expressen un humanisme descregut i insolent que funciona prou bé. Hi ha tres odes –A les novietes de poble, A les cabines telefòniques i A les velles cassets– que fan pensar en les Odas elementales de Pablo Neruda posades al dia.
 
Amb tot, són la part menys interessant del volum, juntament amb aquells textos presumptament menys convencionals: anècdotes curioses, acuditsmés omenys hilarants, diàlegs entre transcendentals i estrambòtics...

Influït pels grans contistes

Els set relats del volum, en canvi, són molt notables. Constitueixen el gruix de l’obra i s’hi nota la influència dels millors contistes nord-americans del segle XX: des de J.D. Salinger fins a John Cheever. D’un realisme ple de vivacitat i molt creïble, que regalima autenticitat i veritat humana a dojo, la narrativa d’Alexie és molt versàtil.A Violació de domicili, explora les paradoxes d’una societat nord-americana carregada de greuges i de prejudicis racials. A La balada de Paul Malgrattot, es burla pietosament de la ridícula autocomplaença, plena de pors i de dimonis, de molts nord-americans blancs. Finalment, El fill del senador és protagonitzat per un republicà homosexual que viu sense contradicció les seves conviccions polítiques i la seva orientació sexual: demostra que la complexitat delmón no és desxifrable a còpia de fórmules fàcils.

El millor conte és el que dóna títol al llibre, Danses de guerra, una aproximació desmitificadora a les tradicions més ancestrals i als estereotips més tronats o sagnants– l’alcoholisme generalitzat, les danses rituals, les mantes xamàniques– de la seva ètnia. Ple de saviesa i de magnanimitat, però sobretot ple d’un humor dissolvent i brètol, és la culminació d’un llibre curiosíssim que fa de molt bon llegir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada