dilluns, 12 de juliol de 2010

Milton Hatoum: Epopeia i llegenda

David Castillo, embadalit davant Orfes d'Eldorado, va escriure aquesta ressenya que ens permeten consignar aquí.


Aquest senyor d'aquí dalt és Milton Hatoum



A la recerca d’un nou Eldorado

Hi ha persones que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar històries. No parlo de novel·listes d’obra inabastable, ni de grans clàssics, sinó d’un toc de màgia que pot convertir el veí d’un poble o d’una barriada en algú que atreu l’atenció com ho podia fer el García Márquez més en forma. D’aquesta espècie és Milton Hatoum (Manaus, 1952), narrador d’origen libanès que ha esdevingut un dels novel·listes més apreciats de la literatura brasilera actual. Traductor i coneixedor de diferents literatures, especialment la francesa, Hatoum va viure a Barcelona durant un període de la dècada dels vuitanta. Ara ens arriba per primer cop al català amb la seva última obra, Orfes d’Eldorado, una magnífica i breu novel·la que et deixa amb la boca literalment oberta. Cal accentuar que es publica amb una traducció del poeta Josep Domènech Ponsatí, militant de la cultura brasilera i que, a més, ofereix una prosa impecable en un català llegidor. Per l’extensió, 130 pàgines de format butxaca, la podríem considerar una nouvelle, però per l’argument i la temàtica hem de considerar que ens trobem davant una epopeia que recrea un viatge al cor i als mites de l’Amazones. La brevetat no exclou la densitat, perquè Hatoum pot liquidar en un paràgraf el que els altres necessitarien tres capítols per explicar. Va per feina, cosa que m’ha fet recordar les novel·les breus de Stevenson, Joseph Roth, Stephen Zweig, Arthur Queirós i Fernando Pessoa. Hatoum sap mantenir l’equilibri entre la calidesa en l’exposició dels personatges i la distància del narrador, tot i mantenir l’omnisciència d’una primera persona que coresponsabilitza el lector.

El resultat és d’una eficàcia i netedat admirables. Orfes d’Eldorado narra les peripècies d’un jove, fill d’un personatge important de Manaus, que és condemnat a l’ostracisme i a feines mal pagades per haver abusat de la mainadera que l’havia cuidat des de quan era un nadó. El pare, un home sever però generós amb la comunitat, el castiga durament fins que decideix recuperar-lo. La primera cita entre tots dos es clou amb un infart del pare, cosa que el convertirà en hereu únic i amo de totes les empreses i propietats del pare.

Ambientada als anys de la Primera Guerra Mundial, la companyia naviliera i un vaixell, Eldorado, esdevindran l’objectiu de les seves cuites i el nus principal de la novel·la, d’on s’amarraran infinitat de llegendes amazòniques, provinents de la cultura oral dels pobles de la selva. A més, les pot explicar de la manera més descarnada i resumida, en poques línies: “La llegenda de l’home de la titola tan llarga, que travessava el riu Amazones, recorria l’illa de l’Espírito Santo i capturava una noia allà a l’Espelho da Lua. Després la titola s’entortolligava en el coll de l’home i, mentre ell es retorçava, escanyat, la noia li preguntava tot rient: on és, ara, aquella titola tan llarga?”.

Quan l’estabilitat pot aparèixer a la vida del protagonista, l’enamorament d’una noia indígena de l’orfenat i l’enfonsament del mercat del làtex tornen el desequilibri a la seva vida. Tot això coincideix amb notícies incertes sobre el vaixell de càrrega més important de la companyia al Baix Amazones. Un problema a l’assegurança abocarà la seva nova fortuna a la ruïna mentre l’amor es troba amb tota mena d’inconvenients. L’amor el durà cap a una certa esperança de supervivència, que la novel·la guiarà cap a un desenllaç inesperat. Les llegendes i les creences dels xamans i de la gent de l’Amazones són alguns dels components que van amanint un relat lineal i ben construït sobre la vida humana, un xic determinista i força arrodonit.

Hatoum ha creat el seu Eldorado, l’ha poblat de criatures i els ha donat viva com si tot plegat fos un teatre sobre l’existència i la incapacitat de fugir d’un mateix. Una epopeia sobre el riu en un text breu, magistral.

David Castillo (Avui, 1 de juliol de 2010)

...ja m'imagino llegint Orfes d'Eldorado a la vora d'aquest riu... amb aquesta musiqueta... ummmm...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada