dimecres, 19 d’octubre de 2011

I unes quantes «dones soles» als nostres articles obstinats!


El món d’Alice Munro no és ni més desgraciat ni més falaguer que el món d’altres autors de la seva generació. Però és un món particular, ben reconeixedor. El control que l’escriptora canadenca exerceix damunt els seus relats és estricte, total. Trenca la història: ara va endavant, després torna endarrere. Tant se val, perquè el lector no en perd mai el fil. 

Munro fa servir uns recursos d’una gran subtilesa. Una noia que s’ha casat amb un home força més gran que ella, un dèspota, no sap on ha deixat el pastís que havia enfornat la vigília. L’home s’indigna i, com que està gelós fins a l’arrel dels cabells, l’acusa d’haver- lo regalat a un amic. Ella, que no. Ell, que sí...

Per continuar llegint, fes clic aquí!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada