A la mort en garrot vil
lo senyor Jutge el condemna.
Matà a son pare el mal cor
per un grapat de monedes.
La color sens trasmudar
s'escoltava la sentència
No té parents ni té amics
que se'l guaitin per la reixa;
giren lo cap per no veure'l;
sols un jorn trobà en la finestra
Quan lo vénen a cercar
per posar-lo en capella
trau de la gàbia el moixó
i entre les mans se l'emmena:
ses mans que li fan de niu
lligades per les munyeques.
I allisant-li el plomissol
amb sa barba tota crespa,
davant de l'altar li diu,
ont los ciris pipellegen:
—Jo et daré la llibertat
quan senti en lo coll l'anella.—
Ja ha menjat i ja ha begut
com en dia de gran festa;
les molles de pa el moixó
en sos llavis picoteja:
ni el Parenostre sap dir,
ni tampoc lo sap entendre.
Se l'enduen carrer avall,
carrer avall que fa tristesa;
mostrant-lo els pares als fills
i ell seré, sens dir un mot,
entre soldats i entre clergues.
Ja se'n puja pels graons
del catafalc que és tot negre;
ja s'encara amb lo botxí
i al banc de la mort s'assenta;
ja dóna un bes al moixó
que vol fugir i aleteja.
Mes quan a l'entorn del coll
sent la fredor de l'anella
junta els palmells de les mans
i estreny al moixó i l'ofega:
i amb odi mirant la gent
li diu al botxí: —Comença.—
Angel Guimerà, Poesia completa. Àngel Guimerà. Edició de Blanca Llum Vidal, Edicions de 1984.
 |
| Bar Llibreria (H)original, 9 de desembre de 2010 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada