Els Onze, de Pierre Michon, segons Glòria Farrès

Potser sabeu que mirem de recollir algunes de les crítiques i articles relacionats amb els nostres títols aquí. Són crítiques i articles que, per l'interès que revesteixen, ens agrada compartir amb vosaltres. Tanmateix, no ens podem resistir a publicar a la pàgina principal d'aquest blog obstinat aquesta crítica que signa Glòria Farrès sobre el llibre Els Onze, de Pierre Michon. És un article que ens omple d'orgull i ens estimula a seguir publicant. Desitgem que a vosaltres la lectura d'aquest article us estimuli a llegir Michon! Glòria Farrés és doctora en filosofia (UAB, 2005), traductora i crítica literària i va publicar aquest article al Diari del Maresme.

Aquest setembre va arribar a les llibreries editat per Club Editor la novel·la Els Onze, de Pierre Michon (Chatêlus-le-Marcheix, Creuse, 1945). Aquest autor, si bé va començar a publicar a trenta-set anys, ha anat construint lentament una obra sòlida i de reconeguda vàlua, amb títols com Vides minúscules, Rimbaud el fill i, més recentment, Mitologies d’hivern i Cos de rei. La seva escriptura és imbuïda d’una gran humanitat, amb frases penetrants i d’una claredat punyent. Ara tenim la sort de poder-lo llegir per primer cop en català en una traducció excel·lent de David Ilig

El protagonista d’Els onze és una pintura. Hi són representats els onze homes membres del Comitè de Salut Pública de l’anomenada època del terror que prosseguí a la primera etapa de la Revolució Francesa. La narració és una recerca exhaustiva, gairebé científica, de la biografia de François-Élie Corentin, el “Tiepolo del Terror”, i de la gènesi del seu quadre Els onze. El text interpel·la subtilment el lector per fer-lo còmplice de la dificultat de rescatar aquest artista de les espesses teranyines de la Història i així suggerir més que afirmar les coses essencials d’aquell moment. De fet, Pierre Michon va començar a redactar la novel·la el 1989, quan a França es commemoraven els 200 anys de l’inici de la Revolució Francesa i, en bona part, és també una reacció a l’eufòria amb què es festejava un dels esdeveniments més importants i fascinants de la història europea, en el qual es van unir l’esperança màxima i la tragèdia absoluta.

L’estructura de l’obra és una mica enrevessada perquè s’envolta d’un doble misteri: d’una banda, hi ha el misteri de la recerca en si i, de l’altra, el misteri propi que embolcalla l’època del terror. L’aproximació lenta a l’artista i a l’obra van aportant llum a la vaguetat inicial: la primera part és una aproximació física, en primer lloc, i després psicològica i genealògica, mentre que la segona part es dedica a l’obra en sí , al moment de l’encàrrec oficial del quadre. A poc a poc, el narrador va despertant-nos l’interès per aquest personatge, fa que ens interroguem de qui és, que cerquem sense èxit el quadre a internet, i ens va portant amb un cert vertigen des d’un pla llunyà i emboirat cap a la descripció precisa i lluminosa dels onze membres del quadre.

El text ens va fent entrar per diversos angles dins el segle XVIII francès: no només en la situació infrahumana en què vivien molts homes, sinó també en l’ambient il·lustrat, en aquella nova actitud davant l’església i el coneixement. Això es veu clarament en l’actitud del pare del pintor, un jove poeta eclesiàstic, que abandona l’església per casar-se amb la noia rica i poder dedicar-se a les lletres. La il·lusió i l’esperança que diposita en el coneixement científic i literari és un sentiment nou, inèdit fins aleshores. És a partir d’aquest moment que les lletres regnaran gairebé amb llum divina fins als nostres temps: “Car era l’època en què la fe literària començava a expulsar l’altra fe, la gran i vella, a relegar-la al seu breu moment històric i al seu petit espai, el regne de Tiberi, els oliverars del Jordà, i a pretendre que era en el seu propi espai, en les pàgines de les novel·les, en els rodolins anacreaòntics, que es dignava aparèixer l’universal. Déu canviava de jóc, d’alguna manera.”

Però possiblement el que és més interessant de la lectura d’Els onze és el qüestionament implícit, constant, dels mètodes de recerca històrica, el plantejament tàcit de fins a quin punt la història no és literatura i la literatura no és història, de fins a quin punt l’historiador Jules Michelet i l’escriptor Pierre Michon no fan el mateix, o fins i tot, si no és més real l’al·legoria a partir d’una tela fictícia amb què Michon recrea la França revolucionària, que no pas la història documentada, positivista, de la França de Michelet, aquella que celebren amb eufòria les autoritats dos-cents anys més tard. En tot cas, el que és inqüestionable és el talent de Michon per donar vida a l’època del terror, un terror que s’infiltra arreu, fins i tot en els que l’exerceixen impunement, en el mateix Robespierre.

Malgrat la feixuguesa que el lector pugui sentir davant la densitat d’algunes pàgines, val la pena tirar endavant i arribar al final. És una reflexió extraordinària: el quadre es transforma, els onze membres formen part d’un sant sopar pagà, hi surten Macbeth, les bruixes, Ucello, Géricault i d’altres, els onze membres van prenent un aspecte animal, cavalls galopant al llarg de la història, el mal avançant…