dijous, 12 d’agost de 2010

El subsòl de Finkielkraut, un article de Vicent Alonso

I aquí, l'opinió de Vicent Alonso sobre Un cor intel·ligent, que de ben segur és una opinió més autoritzada que no pas la meva. L'article va aparèixer el passat 17 de juny, a El País en la seva edició valenciana.

Ja és remarcable que, en les primeres línies del seu darrer llibre, Un cor intel·ligent (Edicions de 1984, 2010), un pensador com Alain Finkielkraut corregisca la súplica del rei Salomó a Jahvé perquè li concedira un cor intel·ligent, comprensiu, tot derivant-la cap a poders més terrenals. És a la literatura, i no a l’Etern, a qui, amb esperances de ser escoltats, hem de sol·licitar l’instrument amb què podrem donar compte dels problemes que ens preocupen. I no cal que m’entretinga gaire a donar raons d’aquesta singularitat.

Des de la filosofia, s’ha menyspreat tantes vegades la creació literària que tothom ja n’és sabedor, i no és imprescindible que a hores d’ara s’esmercen esforços a posar-hi els punts i les comes. Perquè, per a reblar el clau —hi ha escriptors bastant desinformats que haurien de prendre nota de la circumstància—, també des de la filosofia han aparegut gairebé sempre les veus més potents en defensa de la literatura com una activitat gens subsidiària quan es tracta de conéixer el món i les emocions a través de les quals l’home accedeix a parcel·les infranquejables des de l’ús exclusiu de la raó. Finkielkraut, doncs, que en diverses ocasions ha predicat que la filosofia no té el monopoli del pensament, posa els ulls en un material literari amb pes específic i d’autors poc sospitosos de no comptar entre els qui s’hi dediquen convençuts que fer literatura, que escriure sobre l’home i el món, comporta un compromís que excedeix el dictat generós de les muses, el deure cívic o la voluntat de repartir entreteniment.

A Kundera, Grossman, Haffner, Camus, Philip Roth, Conrad, Dostoievski, Henry James i Karen Blixen devem les obres que el pensador llegeix i analitza amb la intenció de col·laborar en el desxiframent d’enigmes massa humans per no sentir-los com a propis. És cert que el millor comentari sobre un llibre sempre és pitjor que el llibre en qüestió, però si un té la paciència de contrastar l’un i l’altre, d’assistir al diàleg entre el creador enèrgic i el comentarista sagaç, tindrà també l’oportunitat de comprovar en la pràctica que la literatura, com tot l’art, no paga la pena sense aquest col·loqui universal que algunes obres generen amb el temps. 

Observar, en conseqüència, de quina manera Finkielkraut s’introdueix per exemple dins dels amagatalls significatius de les Memòries del subsòl de Dostoievski és un plaer ben recomanable. No debades, el pensador francés —segons contava en una entrevista de fa algun temps— va descobrir la literatura tot llegint aquesta singular creació de Dostoievski que hauria de formar part de la llista de lectures obligatòries de les persones civilitzades. Reconec que el comentari m’ha semblat un pèl massa condensat, com si demanara oxigen, però d’una agudesa envejable. I estic convençut que més d’un lector d’aquestes singulars memòries se sentirà al·ludit quan observe que també Finkelkraut ha vist que el protagonista ni és un “herald contra l’imperialisme de la raó instrumental, ni un pertorbat”, sinó un home corrent, un antiheroi en qui qualsevol de nosaltres es podria reconéixer. Qui no ha estat un adorador fidel d’aquell “Palau de Vidre” dostoievskià, és a dir, de l’omnipotència de la ciència i de la raó? I qui de nosaltres no reconeixerà ara, com Finkielkraut afirma del mateix Dostoievski, que aquell “edifici espurnejant dels seus somnis” ha esdevingut “una gegantina presó correccional”? Finkielkraut s’esforça per construir un discurs analític que incorpore el text comentat perquè els lectors no troben a faltar l’obra analitzada. Ací, tanmateix, el seu esforç és més aviat estèril. Sense el de Dostoievski, el subsòl de Finkielkraut és prescindible. En conseqüència, cap lector hauria de dubtar sobre on acudir en primer lloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada