dissabte, 11 de setembre de 2010

El Terror segons Pierre Michon



Pierre Michon, el Retorn: una entrevista de Didier Jacob.
(traducció de Maria Bohigas)

Us vaig dir, fa unes setmanes, tot el bé que cal pensar del llibre de Pierre Michon, Els Onze. Us havia promès que us tornaria a parlar d’aquest llibre ple de secrets. Aquesta vegada parla Michon. Qui explica el perquè del com.

Els Onze és un llibre que tenia començat fa molt de temps i que no enllestia mai. Com és?

—Vaig escriure els tres primers capítols de la primera part el 1993. Volia parlar del Terror, ja que el 1989 tothom havia celebrat la Revolució. Però en arribar al final del tercer capítol ja n’estava tip, ja havia dit tot el que tenia per dir. No pensava publicar-lo, era un text inacabat, però no em venia d’aquí. Havia ensenyat aquells tipus, els tipus del Comitè. I també tenia por de la tremenda càrrega ideològica de la Revolució francesa. L’historiador Furet encara era viu, aleshores. No volia barallar-me amb els grans especialistes de la Revolució. Passa una mica com amb la Xoà, que així que t’extralimites, els historiadors disparen.

—Què el va empènyer a enllestir el llibre?

—Fa un any, el meu editor, en Gérard Bobillier, em va dir: “Amb aquesta història dels Onze hem de fer alguna cosa. Posa-t’hi”. Vaig dir que entesos. I vaig escriure de seguida el quart capítol, amb aquella coloració Antic Règim que té tota la primera part. Després vaig posar-me a fer provatures per a la segona part, però sense arribar enlloc. Era l’escena de l’encàrrec. La frase de Proli a Corentin no guixava. Fins que va sortir: “Vols honorar un encàrrec, ciutadà pintor?”. Aquí, sí. Aquí tenia el to.

—Tot li va venir d’un sol cop?

—Sí. Era l’octubre passat [2008]. Vaig tenir la sensació de tornar a connectar-me amb el text que havia escrit quinze anys enrere.

—Explica la història d’un quadre imaginari executat per un pintor imaginari. Però el tour de force és que aquest quadre, quan llegeixes el llibre, el veus. Com si existís, com si encara el poguéssim admirar al Louvre, a la sala on diu que el tenen exposat.

—La veritat és que em costa dir que el quadre és imaginari. Perquè ara que me l’he inventat, trobo que a la Revolució li faltava aquest quadre. Quan pensava aquest text, me’n recordo, era a Orleans durant l’hivern del 93, eren les sis de la tarda. Estava llegint coses sobre Tiepolo. Se’m va acudir: per què un pintor de la vella escola, és a dir un Fragonard però més potent, no hauria pogut fer un quadre genial sobre la Revolució, en lloc de deixar-ho a David i als neoclàssics, a l’esperit nou, a l’esperit republicà? I aquest quadre, d’un tipus que hauria treballat amb el Tiepolo, em vaig preguntar què hauria pogut representar. Homes de poder. Vaig pensar en el Richelieu de Champaigne, en pintures amb homes dempeus. Vaig anar a treure immediatament un llibre on surten els noms dels membres del Comité de Salut Públic, i me’ls vaig apuntar en l’ordre en què venien: Billaud, Carnot, Prieur, Prieur, Couthon, Robespierre, Collot, Barère, Lindet, Saint-Just, Saint-André. Sumen onze peus. En escandir-los es va fer el quadre. Tot va venir en un sol dia i em vaig posar a la feina. Però com que vaig pensar que havia de repassar la Revolució, vaig començar per l’Antic Règim, que coneixia més bé.

—I per què posar-lo al Louvre?

—És el quadre més bell del món, per tant ha de ser al Louvre, i al lloc terminal del Louvre, al Pavelló de Flora. Que avui ja no en forma part, em penso que és una escola. I també perquè el Comitè es reunia just a sota. No el podia pas posar a Boston, aquest quadre. Hauria pogut ser al Metropolitan, però no conec el lloc, mentre que el Louvre me’l sé de memòria. A més, Corentin em fa pensar en Leonardo, i Leonardo és al Louvre. Corentin, igual que Da Vinci, és un pintor amb una producció minúscula, però que l’encerta a cada tret. I que acaba desbancant la Gioconda al Louvre: explico que els japonesos passen sense aturar-se davant del quadre de Leonardo i s’apìnyen davant del quadre de Corentin, protegit per un vidre blindat.

—La Revolució, per a vostè, és la Gioconda?

—És una de les meves passions més antigues, que em ve de la meva àvia. La meva àvia em llegia un llibre d’història per a nens. Hi sortia Lluís XVI davant de la guillotina. Vaig experimentar, davant d’aquesta imatge, davant d’aquesta visió de l’assassinat del pare, una sensació de vergonya i alhora d’alegria. D’aquí ve que la Revolució, per mi, gairebé sigui cosa de la família, un esdeveniment íntim. També em recordo del nostre professor d’història, que interpretava tots els papers de la Revolució: Danton, Robespierre... Finalment, hi va haver la lectura de Michelet, aquest personatge de cera.

—En què ha estat important, Michelet, per a vostè?

—Hi tinc una relació amorosa. És un autor que em fa plorar. Naturalment, les seves idees no tenen res en comú amb les nostres. És alhora el fundador de la història positivista i el cantor d’una història completament romàntica, èpica i sentimental.

—Ja havia escrit sobre aquest període?

—No havia escrit ben bé sobre la Revolució, però ja tenia molta presència en la Vie de Joseph Roulin. En els fantasmes del meu carter roig hi havia el Tribunal Revolucionari, amb Fouquier-Tinville.

—Vostè escriu que la Revolució és un “excés” de la Història. Pot ser que sigui també un excés de Pierre Michon?

—Sí. Un dels meus fonaments és l’ambivalència, és a dir, la barreja d’admiració i terror per les figures que m’agraden. I aquí, és clar, funciona completament. En aquest període, encara que el meu cor sigui més aviat revolucionari, no puc deixar d’admirar tothom. En el bàndol revolucionari, Robespierre tant com Danton, tothom. Són herois, és la fundació de Roma. Però a l’altre bàndol també, el dels monàrquics. Tinc una flaca pels reis. Sempre hi surten reis, en els meus llibres. I que el rei que estimo tant sigui decapitat en aquesta època, això també em fascina. D’altra banda, m’empasso amb la mateixa passió, i amb la mateixa fe, les dues interpretacions: Michelet i Marx, i també De Maistre. Trobo que tots tenen raó. De Maistre, per cert, està a favor de la Revolució, si diu que és Déu qui ha enviat aquesta prova a França, sota la forma malèfica de Robespierre.

—També l’atreu poderosament el caràcter sagrat de la llengua, que en aquella època s’enfervoreix com mai.

—Tots eren escriptors potencials. Tenien vocació d’escriptors. Havien reintroduït sense matisos tot el discurs polític romà, la gran retòrica política. Amb invents lexicals extraordinaris. Sí, van ser grans creadors de llengua. Van crear una poderosa langue de bois [gerga, literalment: llengua de fusta]. Però que no va tenir temps d’encarcarar-se perquè va durar tres anys i prou. Amb Mirabeau, el discurs és encara setcentista, l’estil dels grans liberals com Necker. A partir de Saint-Just, és la langue de bois. Que no neix pas del no-res. Ve dels grans místics, Pascal, per exemple. Penso en aquesta frase de Saint-Just que és una meravella: “Menyspreo la pols que em compon i que us parla”. O bé, quan reclama caps: “Posem entre ells i nosaltres la barrera de l’eternitat”.

—Llengua de fusta, llengua de mort...

—Feta per a la mort. Com passa en la tragèdia. De què serveixen els bells discursos de Racine, si no és per introduir la mort dels protagonistes?

—Aquesta llengua de fusta, podríem comparar-la amb el discurs hitlerià?

—No, no hi té res a veure. La llengua de Hitler és concebuda per a l’ús de les masses. Mentre que quan parlen els revolucionaris, ho fan entre ells. Som a l’Acadèmia. Entenen les belleses estilístiques, i tots saben que aquesta llengua serveix estrictament per reclamar caps.

—I el poble? També la sent, aquesta llengua.

—El poble és un concepte inflat per Michelet. En realitat, el poble eren els sicaris. No es tractava de convocar el poble, o només al començament de tot, com va fer-ho Desmoulins, però llavors amb un discurs rousseauista, sentimental. No pas amb aquesta meravellosa llengua política reservada a aquesta mena d’Acadèmia francesa que era la Convenció. Per citar més exemples, Carrier, quan comença a ofegar gent en massa al Loira, escriu una carta extraordinària a la Convenció que comença així: “El Loira és un famós torrent republicà”. Tinc a casa un llibre que no s’ha reeditat, el vaig trobar casualment en una llibreria de vell, meravellosament relligat a l’estil Imperi. L’exemplar havia estat de Pierre Louys. És el discurs de Courtois sobre els papers descoberts a casa de Robespierre després de Termidor. Hi ha totes les cartes enviades a Robespierre, cartes dels representants en missió, totes elles escrites en aquesta llengua.

—El que vostè sap fer veure molt bé és que els Revolucionaris no es trobaven en un estat normal.

—Feia mesos que no dormien. Tenien tot de catres a les avantsales dels comités. Molts van passar tots aquells mesos borratxos. Carrier va estar borratxo tot el temps que va estar-se a Nantes. Era un període de borratxera inimaginable. Però no va convertir-se en una institució de massacres. El Terror no va durar prou. No va tenir temps d’arribar a ser el que serien el nazisme i el comunisme.

—En el llibre, el poble té presència, encarnat en una escena magnífica pels obrers llemosins. És un homenatge als seus avantpassats?

—Resulta que Richelieu va fer cridar picapedrers per al setge de La Rochelle. Però també necessitava manobres. Són les lleves, els batallons de llemosins. I amb això els llemosins van adquirir el costum, cada any a l’estiu, d’anar a fer el manobre, així se’n deia, a les grans ciutats: París, Lió, Reims... El meu avi ho havia fet. Aquest costum va perdre’s amb la guerra del 14. Tornaven a casa pels mesos d’hivern. D’altra banda, entre els afusellats de la Comuna, hi ha primer els parisencs, i tot seguit després els llemosins. D’aquí ve la tradició roja d’aquestes terres.

—D’on ve la diferència de llum entre les dues parts del relat?

—La primera és un quadre de Tiepolo. És l’Antic Règim. Amb autors prerevolucionaris ficats en la trama, Bernardin de Saint-Pierre, Rousseau i Sade. S’hi han colat. És el segle XVIII. La segona part té una coloració caravaggiesca. És la visió fosca, enfumada, de la Història. És el segle XIX. En el fons, és una al•legoria: les tres edats de la vida (la de Corentin), però sense la maduresa. La joventut, la infantesa —enlluernadora—, i la vellesa —decrèpita. O també, la transformació d’un príncep en gripau, però un gripau amb mans d’or.

—I vostè acaba, cop de teatre, amb Lascaux. Què vol dir?

—Que tot gran quadre de la pintura occidental és sempre un retrat dels déus. Ja ho diu Hegel a la seva Estètica i em penso que té raó: “L’art serveix per representar Déu”. Això és el que falta a David. Quan pinta la Revolució, no representa déus sinó parlamentaris. Quan pinta Mart i Venus, fa un barber i una perruquera. No va. David era incapaç de veure en l’humà la semblança de Déu, que els grans retratistes, Velázquez, Rembrandt, reconeixen sempre. Entre els models del quadre hi ha els Hals, els Rembrandt, la “Ronda de nit” naturalment, i sobretot aquell grup que es diu “El gremi dels drapaires”. En el fons, volia convertir Corentin, el meu pintor, en un Goya avant la lettre. Un tipus que representés déus o monstres sota formes humanes. I que incorporés a la vegada Tiepolo i Caravaggio, cosa que no va fer David, que només va ser deixeble de Caravaggio. El quadre de Corentin representa ombra amb colors. Som lluny del suc de taller que va perpetuar David.

—Lascaux i el Terror, tot ve a ser el mateix?

—Sap com em va venir la idea d’aquest final? Porto la meva filla a poney i en veure els cavalls a la quadra, eren onze, els compto i se m’acut: vet aquí.

—Els comprèn, aquests membres del Comitè? Aquests Onze, aquests assassins?

—Sí. Són gent que s’adorava i que es matava. Com si la darrera amistat fos enviar-se a la guillotina. No pas com sota Stalin, que hi havia testimonis que feien nosa. Robespierre estava al mateix nivell que Danton, que Desmoulins, Robespierre va ser padrí de casament de Desmoulins. Eren germans. Per això es mataven com es mataven: perquè eren germans. Es troben en l’absoluta desmesura, l’hybris dels grecs. En trànsit, el trànsit del discurs, escalfats a mort. La mort ja no era més que un accident. Sí, els comprenc, els absolc i els admiro

2 comentaris:

  1. Déu és un ca.
    Avui l'he acabat de llegir. Sí una lectura lenta que fa anar endavant i endarrera; t'obliga a rellegir. Però té passatges impagables.

    ResponElimina
  2. Coincideixo amb l'opinió del Joan Ducròs. El recomanaré al Lecturàlia un dimecres d'aquests. No és una lectura apta per a lectors amants de la linealitat, però té espirals narratives fascinadores a l'hora d'aproximar-te a una època històrica tan trascendent.

    ResponElimina