dimarts, 10 d’agost de 2010

El cor intel·ligent d'«Un cor intel·ligent»

Tinc una teoria personal sobre el títol del volum que devoro amb un plaer inenarrable aquests dies rúfols d'estiu, en la calma mortuòria d'aquesta oficina plena de llibres. Fins que no la vaig bastir, la teoria, no em feia la sensació que Un cor intel·ligent fos un títol massa afortunat, que no anunciava amb prou força les joies que el llibre contenia en el seu interior. En la meva opinió de becari, el títol hauria de contenir la pomposa sonoritat de mil trompetes lluents anunciant la potència d'una veritat revelada. És que jo, pobre diable, penso que un cor ho és tot excepte intel·ligent...  el cor és passió, el cor és traïció, és un òrgan no intel·ligent que ens fa anar a tots de cul, què volen que els digui. No obstant això, Un cor intel·ligent, d'Alain Finkielkraut.

Mirin, jo fa temps que maldo per construir una novel·la. Sí. Un dia vaig escriure que estava content perquè ja tenia els ossos i els tendons i alguns músculs de la punyetera novel·la, però que patia perquè sabia que encara no n'havia trobat el cor. I quin és el cor d'una novel·la? Ah, si jo ho sabés tan bé com Finkielkraut ja no parlaria de la meva novel·la com una hipòtesis o com un desig, sinó com una realitat palpable entaforada en un calaix a l'espera de la gràcia i la inconsciència d'algun editor.

Ara sé, després d'haver llegit gairebé tot el llibre, que el cor de la novel·la, el cor d'una gran novel·la, ha de contenir per sobre de tot intel·ligència. Suposo que el cor de la novel·la és allò intangible que fa que una novel·la parli de tots nosaltres i que no es quedi circumscrita només a la feblesa o la potència d'un argument o a les vicissituds dels seus protagonistes.

Un cor intel·ligent reuneix deu assajos sobre llibres que el filòsofs francès ha llegit amb tota la serietat, amb tota l'atenció que vol el desxiframent dels enigmes del món. I quines són aquestes novel·les que contenen algunes respostes als enigmes de l'ànima humana? Aquestes: La broma, de Milan Kundera, Tot flueix de Vassili Grosmann, Història d'un alemany de Sebastian Haffner, El primer home de Camus, La marca de l'home de Phillip Roth, Lord Jim de Joseph Conrad, Memòries del subsòl de Dostoievski, Washington Square de Henry James i El festí de Babette de Karen Blixen.

D'aquests llibres, jo només n'he llegit Memòries del subsòl i El primer home, malgrat que conec altres obres de Kundera, de Grosmann i Henry James. Un avís per a navegants: si tenen un especial interès en llegir-se les obres  què analitza Finkielkraut en Un cor intel·ligent, han de saber què és un spoiler, malgrat que la meva modesta opinió és que no importa si Finkielkraut revela esdeveniments essencials de l'argument de les novel·les, perquè del que es tracta és de reflexionar sobre els enigmes, contradiccions i ombres de la nostra ànima, que sobrepassen l'àmbit de la novel·la per oferir-nos una mirada al món. Deixin que parli una mica sobre un dels assajos que més m'han impressionat d'Un cor intel·ligent: Els orfes del temps, Lectura de «Tot flueix», de Vassili Grossman. Demà passat prometo penjar la reflexió de Vicent Alonso sobre un altre dels assajos d'aquest llibre, el que parla sobre Memòries del subsòl.

Vaig descobrir Grossman llegint Vida i destí, la qual em va impressionar des del començament. Àvid de coneixements sobre la vida de Grossman, vaig llegir-me paral·lelament Sobre vida y destino (Grossman, Todorov i Etkin, editat per Galaxia Gutemberg). Horroritzat, vaig comprovar que Grossman havia viscut, com no podia ser d'altra manera, la repressió  i el segrest de la seva obra per part de les autoritats soviètiques. Fins ara, tot va bé: Grossman era encara un heroi, per aquell lector que era jo. Ah, però la naturalesa humana davant el poder d'un estat totalitari que converteix tothom en alguna tipologia de Judes! Grossman va viure en les seves carns la repressió però també va signar cartes que condemnaven conspiracions i reclamaven penes de mort (que era precisament el que s'esperava de la gent de bé en la brutal lògica repressora soviètica)!  Grossman té, doncs, el seu lloc en la gran tipologia dels Judes, diu Finkielkraut. I tanmateix, va ser capaç d'escriure una magna novel·la com es Vida i destí, el manuscrit de la qual va ser immediatament confiscat. D'ençà que vaig saber que Grossman també va jugar a delatar i a condemnar, que se'm va gelar una mica l'esperit. El meu cor, ho reconec, no va ser prou intel·ligent per entendre el cor de la novel·la... perquè, en paraules de Finkielkraut:

[...] ¿qui, entre els fills consentits de la Història que som, no ha sentit mai l'alè tendre del conformisme ideològic, qui no ha preferit signar una crida ciutadana contra l'exclusió, la discriminació, l'homofòbia, la misogínia, la intolerància i el racisme, abans que haver de caure a l'infern, ni que sigui simbòlic, de la reacció amb els carques i la genteta? Qualsevol planta cara a "l'ànima omnipotent que us amanyaga i us tusta l'espatlla"...

Grossman, d'altra banda, no escriu per confessar-se, sinó per comprendre. I si hi ha cap lliçó que es desprengui del seu esbós d'una fenomenologia de la delació, no és pas que els Judes siguin culpables o innocents: és que els recursos de la tirania són infinits davant d'una llibertat humana ben fràgil [...]

Grossman es nega sempre més als redoblaments de tambor. El seu segle li ha ensenyat [...] que es pot crear una ànima d'esclau i que, lluny de les metafísiques orgulloses, la llibertat té l'obligació de ser modesta, és a dir, de preveure el perill de la pròpia caiguda i guardar-se'n.

Un cor intel·ligent, Alain Finkielkraut, trad. Maria Bohigas, Edicions de 1984

De l'individu (el lector i l'escriptor) davant la massa, de l'individu davant de les revolucions del segle XX, davant del nazisme, davant del políticament correcte que pot portar a la barbàrie, davant dels totalitarismes, davant els drames personals, davant les decisions que embruteixen i que poden semblar incomprensibles a aquesta generació de consentits  que no podem entendre les contradiccions de la Història perquè no les hem viscut amb prou intensitat i que tanmateix ens pensem amb el dret de jutjar el passat bo i condemnar-nos a repetir-lo, tal vegada aquest sigui el cor intel·ligent d'Un cor intel·ligent, l'esperit alliberador d'aquest llibre.

2 comentaris:

  1. Per a la reflexió: "La raça de merda no és tal poble o tal civilització, és la humanitat quan es treu de sobre totes les noses que la distingeixen d'una espècie sanguinària"

    ResponElimina