dilluns, 2 d’agost de 2010

El negre és el color de Grisélidis Réal

—Noi, et quedes a ciutat aquest agost?

I jo he dit que sí de mala gana, i he acceptat vigilar el local durant l'absència dels editors. M'han demanat si faria anar el blog, i he respost que potser sí. M'han advertit amistosament de no fer bestieses, de vigilar l'ortografia, i que procurés passar-m'ho bé. Oi tant que procuraré passar-m'ho bé, evitant fer bestieses en hores de feina, i sobre l'ortografia... empasso saliva; farem el que podrem.

La porta de l'editorial s'ha tancat i m'he quedat palplantat en silenci, al bell mig de la sala. Cap brunzit d'ordenador, cap soroll industrial de Poble Nou, cap cosa a vigilar perquè res no es mou. I m'he encès un cigarret, i el clic de l'encenedor ha ressonat majestuosament en el buit, i m'ha semblat que la sala era un panteó o un teatre grec... o més aviat una biblioteca buida I així com he encès el cigarret, se m'ha encès una idea en el meu cervell entumit de mes d'agost. Se m'ha acudit remenar les caixes que els editors guarden a les lleixes, capses plenes de títols que jo no conec i que de vegades em sembla que es riuen de mi. Quina dolça condemna, aquesta de passar-se el mes d'agost tancat en una editorial!

El primer llibre que trobo és El negre és un color, del qual els editors un dia en van dir, enjogassats en trobar un eslògan:
—Els diaris en diuen "sexe de pagament", elles en diuen una altra cosa, i elles, quan s'hi posen, escriuen com reines.

Escurant el cigarret m'he dit: seu a la primera cadira, i llegeix la primera pàgina de la novel·la de la revolucionària meuca Grisélidis Réal, qui escriu:

Aquesta història està escrita en memòria i a la glòria d'en Rodwell, el meu amant negre que viu a Chicago, a la Michigan Avenue, al barri negre.

—A Amèrica—diu en Rodwell—, ens maten l'ànima.

Que el teu cos visqui en pau i que el desfici estúpid i gelós dels blancs amb cara de micos el respecti enmig dels aldarulls.

Que el seu enorme sexe envellutat, que vaig tenir a les meves mans blanques, com un lliri negre que s'estremeix, faci xisclar d'amor les negres lluents i els faci endurir els pits com llunes de bronze.

Perquè caminaria descalça de cap a cap de la terra, sentiria amb delícia les espines clavant-se'm a la carn, i la sorra que crema i els cristalls de neu que tallen com ganivets, si encara pogués sentir dins meu la seva tija de foc endinsant-se'm a la panxa, tornado roent de l'amor negre.

Sí, ens vam estimar, ens vam drogar, ens vam fondre en els crits rogallosos del jazz.

Estic buida. La teva absència és per a mi la cosa més preuada. 
A la nit, la teva pell esdevé blava a la meva finestra i s'enfosqueix totalment, i tanca al meu damunt la seva cúpula que espurneja de suor d'or. 
Jo sóc tu. L'Única melodia que tinc als llavis és la del teu nom

Grisélidis Réal, El negre és un color, trad. Anna Maria Corredor

—Ah, qui tingués una amant com aquesta Grisélidis Réal, força desbocada de la natura, puta, pintora i escriptora!—m'esgargamello teatralment amarat de solitud i llibertat un matí d'agost. Després, com un nen petit, jugo a giravoltar sobre la cadira. Després segueixo llegint.



La fabulosa història de la tomba de Réal.

1 comentari:

  1. “Aquesta història està escrita en memòria i a la glòria d’en Rodwell, el meu amant negre que viu a Chicago, a la Michigan Avenue, al barri negre”. Així comença el pròleg de El negre és un color. I ja avançada la novel·la dues ratlles sobre en Rodwell. “RONNIE-. Déu negre amb la pell brasejada i calcinada, amb olor d’orquídea i de gingebre, amb el sexe com un enorme lliriu negre”, una descripció que ens acosta als sexes de Mapplethorpe.
    Algunes perles més: “¿A quina revolta, a quina llunyana infantesa humiliada es remunten aquests gestos de destrucció, aquest guarniment cruel? La raça alemanya conserva els seus mascles impotents embotornats de greix, blidants com rinoceronts”.
    O el que diu Tata, gitano com ella, quan va begut: “Tata, quan vas begut crides un amor terrible, l’amor dels morts, l’amor dels jueus i dels gitanos: amb els teus brams els deportats encara criden”.
    I per acabar, nou us dono més la llauna, l’Epíleg, un veritable manifest feminista nascut des de la pròpia realitat, de la misèria: “Els temps han canviat, les dones ens hem revoltat. Davant de tothom, ha calgut que milers de dones sortissin de la foscor i parlessin, escriguessin, s’unissin, de vegades emmascarades, però també amb la cara descoberta, i cridessin la seva veritat, la seva vida. Les han escoltades, els han tapat la boca, les han contradites. Han volgut fer-les callar; però la seva veu ha estat més forta. Ha calgut veure-les, saber que existeixen, que deixin de ser aixafades com escarabats en la foscor”.

    ResponElimina