«Vam començar a
viure dins el genocidi espiritual i ara vivim dins la no-llibertat. Potser no
sabem què és la llibertat però sabem què no és la llibertat». Aquestes són
paraules de Lluís Solà dirigides a Josefa Contijoch que, en el marc d’un
homenatge que se li va fer a l’escriptora encara no fa una setmana, va parlar
d’aquella generació, de la qual en formen part tan ell com Contijoch, i que és
la generació, també en paraules de Solà, que va viure el Gran Aiguat i, amb
ressons de les teories paraparèmiques hacmorianes, que va viure el no-lloc que
es vivia en el lloc. Tots dos, Solà i Contijoch, van néixer l’any quaranta.
En
aquest mateix acte, la poeta Núria Martínez-Vernis va llegir un fragment d’un
text que Contijoch va publicar l’any seixanta-sis a la revista “Cal Faluga” de Manlleu, un text manifest titulat
“Aplaudim... Censurem”, en el qual es diu que el fet d’haver estat «educats en
castellà (i en dir educació no menciono sols els llibres de text sinó també la
formació posterior que es dóna cadascú amb lectures apassionades) ens havia
produït un bilingüisme estrany i molt difícil de superar, degut a la seva
profunditat [...]. A vegades tot depèn simplement d’adonar-se de la situació i
de la seva transcendència. O potser tot depèn, només, d’un descobriment [...].
Com a educació real i irrebatible tenim això: la pròpia llengua és un vehicle
massa important, massa sensible, com per deixar-ho de banda. Massa seriós per
jugar-hi el joc dels disbarats com hi juga tanta gent. Hauríem de comprendre-ho
així, ja no inclús pel procés intel·lectual sinó pel que té de problema íntim».
Si
he començat amb aquestes paraules de Solà i de Contijoch, ha estat per lligar
aquesta taula, que han titulat “Els ponts generacionals i els nous reptes
lingüístics”, amb la taula “Intimitat i història” d’aquest matí en què han
parlat Marta Pessarodona, Màrius Sampere i Francesc Garriga. Si ens conviden a
parlar des d’un anunciat que comença esmentant els ponts generacionals, crec que
és important partir pròpiament de la generació que ens precedeix, que és la que
va viure el Gran Aiguat que és el franquisme i que és l’aiguat —el trau, la
ferida, la punyida, l’esquinçada— que encara repixa i on, malauradament, encara
estem enfangats.
La
proposta d’aquesta taula és reflexionar sobre el fet d’escriure en català i,
com li vaig dir a la Clara quan em va convidar, aquest és un tema que en tant
que persona que escriu en català, que estudia filologia catalana, que parla
català a tots les àmbits, en tots els registres i a tots els llocs als quals
se’m deixa, doncs és un tema que evidentment m’agrada pensar —per això us agraeixo moltíssim l’oportunitat
de poder-ne parlar aquí, en aquesta casa, amb el Txema i amb el Jordi i amb
tots vosaltres— però també és un tema que em posa nerviosa, que m’incomoda i
que moltes vegades m’indigna.
Parlant
d’indignació i d’indignats —i precisament avui que és 15 de maig— ara fa un any
vam fer un recital a la plaça Catalunya. Abans que res, voldria dir que, contra
el que a vegades ha semblat, almenys en aquell cas i en molts altres moments que
vaig ser a la Plaça, la llengua catalana va ser la llengua amb què es va expressar
la majoria de la gent. Evidentment també n’hi havia molta que parlava en
castellà. Però una altra cosa ben diferent és que la ultradreta hagi tingut la
mala llet de fer veure que dóna suport als moviments de la Plaça Catalunya i
d’arreu per tal de dinamitar-los des de dins. D’altra banda, aquesta és una
estratègia més antiga que l’anar a peu «i el mal, com ja se sap, s’estén com un
fong», que deia Hannah Arend. Ara, que a causa d’aquest fong maleït a voltes
s’hagi titllat el moviment d’espanyolista i que, per tant, se’l desvirtuï en
bloc, és realment alarmant i, en aquest cas, sí que crec que és la bandera que
encega completament perquè les places d’Europa no només estan fent sentir el
seu desacord amb un capitalisme agressiu i amb un sistema econòmic i financer
que res no respecta. Les places d’Europa proven de construir una alternativa de
vida i de relació amb el món i amb els altres. Les places ensenyen que encara
ens queda una cosa i que aquesta cosa no es toca perquè és la més bonica de
totes. A les places d’Europa el perquè de
cada cosa, el per qui de cadascú que cantava Francesc Català no és tan sols
una pancarta. Crec que abans de la condemna caldria jutjar-se un mateix.
Buscar-se les tares de casa abans d’estimbar la barraqueta de l’altre. Jo feia molt
temps que no podia parlar tan tranquil·lament, tan obertament, de
l’autodeterminació de tots els pobles del món, i entre ells, només faltaria,
del català. I entre tots i al carrer. Ja ho deia en Joan Fuster, que «en
general les societats [...] procuren atribuir la culpa de les seves
deficiències a una causa externa: a un enemic de fora, hàbil i agressiu. [...]
L’enemic hi és. I tant! En el lèxic del dia, s’anomena “imperialisme”. Però té
els seus còmplices a dins: a casa». El cas és que, quan es va acabar el
recital, se’m va acostar un senyor tot emocionat dient-me que li havia agradat
molt el que havia llegit però em va preguntar que per què no escrivia en
castellà. Les raons que tenia aquest senyor —ben vestit i encorbatat— eren les
raons que hem sentit tantes vegades i que, encara que siguin unes raons
disfressades de nombre ranci o innocent —hi ha més parlants de castellà que de
català i, per tant, aquell poema que vaig llegir l’hauria entès molta més
gent—, són unes raons que entronquen perfectament amb la ideologia lingüística
del capitalisme de masses, entre d’altres, i que és vehiculada —i disparada— pels
Estats entre cometes liberals que entenen que en una nació, de llengua, només
n’hi ha una i que la resta són escorrialles garrelles i esguerrades que, més o
menys ràpid, cal esborrar del mapa.
Si
dic això és perquè la proposició “els nous reptes lingüístics” em va espantar
una mica. «La veritat sempre és nova», deia en Max Jacob, i, evidentment, cada
escriptor —des del seu lloc, des del moment històric en el qual s’ha trobat i
en el qual participa i des de la relació que té amb la paraula i, amb ella o a
través d’ella, amb el món—, cada escriptor, doncs, es proposa —conscientment o
no— uns reptes lingüístics. Uns reptes lingüístics que, al meu entendre, són
allò que vols fer-li fer a la llengua, una llengua que ha passat per moltes
boques, per molts caps, per molts cors i per moltes plomes, i una llengua que, tot
i els trets definitoris que la fan única i diferent a la resta, tot i la tradició
parlada i escrita, no és quelcom que adquirim en bloc ni que ens caigui al
damunt com una pedra, sinó una “cosa” viva, que fem viva, que ens deixa
moure’ns, afegir-hi, donar-hi voltes, capgirar-la, passar-hi volant, a peu pla
o com sigui. Per tant, i en aquest sentit, el repte lingüístic que jo ara
mateix em proposo —a vegades tampoc sé si conscientment o no— és endinsar-me en
la llengua que em van regalar, en la qual vaig néixer i en la llengua amb la
qual vaig naixent. I això vol dir llegir-la, estudiar-la, fer-la servir. I amb
l’escriure: agafar-la, deixar que m’agafi, mal menar-la d’amor, arrabassar-la
d’on ve, espiar-la de lluny, plantar-m’hi al davant, fer que em faci afuadissa
i dar-li a l’altre per entendre o divergir.
Això,
que no deixa de ser una evidència, no vol pas dir de cap de les maneres que no
m’interessi per llegir i per aprendre altres llengües, però, malauradament, en
el cas del català, escriure’l ha significat i continua significant una decisió,
a més de necessària des del punt de vista mental, espiritual i físic, també de
resistència i de combat. Ras i curt: per als catalans escriure en català és un
deure i una obligació. Rodoreda. Les raons de l’esbatussada que tant de bo no
haguéssim de mantenir són prou conegudes, si més no aquí, en aquesta sala. Així
doncs, la mena de “por” que us dic que em va fer això dels “nous reptes” era
una por relacionada amb la idea massa estesa que per a la nostra generació, que
no ha viscut directament el Gran Aiguat, que ha estat escolaritzada en català,
que ha crescut amb un català que ja duia el llacet de la “cooficialitat” lligat
al coll, que ja ha nascut amb l’atzagaiada de la constitució espanyola
funcionant, que ja s’ha trobat, per exemple, amb l’article tres pràcticament solidificat
—la riqueza de las distintas modalidades
lingüísticas de Espanya es un patrimonio cultural que será objeto de especial
respeto y protección. I ja ens explicaran què vol dir això de las modalidades lingüísticas.
Sense
voler amurallarnos en lo catalán cómo los
chinos en la China, que deia l’estrafolari Pompeu Gener, no cal dir que
aquesta idea massa estesa, que el català és una llengua normalitzada, és una
idea que cal qüestionar des de tots els àmbits —caires vius de la persona i de
la societat— si es vol que algun dia ho sigui veritablement. O dit d’una altra
manera: encara que tinguem una sèrie de reptes individuals, que entenc com
apuntava ara fa un moment, i que tenen a veure amb l’escriptura pròpia i, per
tant, amb la individualitat i amb la relació amb el món i amb els altres,
aquests reptes estan empeltats amb els reptes, diguem-ne, col·lectius i
socials. I en aquest sentit, entenc que els nous reptes són semblants als
anteriors però que el que és nou són els paranys. Seguim clauficats allà
mateix. En relació amb això, en Blai Bonet té aquells versos espectaculars que
diuen que «ningú no té permís per a creure que sigui veritat el que un carnet
diu d’una persona», que «ningú no està autoritzat per a no tenir autoritat
pròpia» i, anant encara més enllà, en Blai diu «que cadascú decideixi fins quan
ha de durar la guerra», «que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau». Per
tant, jo el que faig és pensar els “reptes lingüístics” en català i de tant en
tant, també recordar aquells versos de Marian Aguiló que diuen que «lo
llenguatge ardent i lliure/ que enraona el català/ per què ha segles s’ha
d’escriure/ estrafent lo castellà?».
Un
dels aspectes que també se’ns proposava en aquesta taula, era que, a més de
reflexionar sobre el fet d’escriure en català en els moments en què hem viscut
i vivim, que hi penséssim amb relació a la pròpia trajectòria, unes trajectòries
que, en el context històric i social en el qual escrivim, no deixen de ser
accidentals, però bé, la meva és, diguem-ne, una trajectòria que, en el sentit
de créixer, de parlar, de viure i, per tant, d’escriure, en català, valoro gairebé
com una sort: mon pare és de Barcelona; ma mare de Mallorca, de pares andalusos
que van viure a les Illes des de ben joves, que mai no van parlar català —però
que els seus vuit fills van parlar-hi tots— i que van ser el contacte més fort
que he tingut amb el castellà perquè, tot i néixer a Barcelona, he viscut des
dels sis anys entre l’Alzina Gran i el Roc de la Mel de Casserres escoltant en
Xesco Boix i després la Marramua d’en
Riba i en Raimon.
Una
trajectòria, accidental, per tant, que, en bona mesura, explica que
l’escriguera em vingui, per dir-ho així, de topades amb animals humanats,
lletruts i remugaires, amb els quals acabo la meva intervenció, perquè si som i
som aquí per la paraula, que ens quedin les seves, de paraules, que són les
paraules de Blai Bonet, Rodoreda, Maragall, Marçal, Brossa i Papasseit i que,
una mica matusserament, he aferrat i mesclat perquè que han dit que «plorar
fort és com parlar amb una pedra dins la boca» i que «set pous i set nits de
les més llargues es van ajuntar perquè nasqués, [la flor negra, que] busquen a
les palpentes per fer-ne l’ungüent que fa patir». Que han dit, també, que «ella
prou la sabia/ la parentela que amb el sol tenia/ que cada matinada/ per la
finestra, a sol ixent badada,/ l’astre de foc i ambre/ li entrava de ple a ple
dintre la cambra/ i ella nua, amb delícia,/ s’abandonava a la fulgent carícia./
De tant donar-se aquestes dolces manyes/ va ficar-se-li el sol a les entranyes»
i que han dit que «morir: potser només/ perdre forma i contorns/ desfer-se,
ser/ xuclada endins/ de l’úter viu,/ matriu de déu/ mare: desnéixer». I que han
etzibat, amb la malícia del lúcid que vol bé, que «hipocresia: la caritat és un
truc:/ sota mots enganyosos/ d’estimar i defensar el pobre/ hi ha un pla de
submissió [...] La caritat és un truc: una canya verda caiguda en un esbarzer,/
un nom de ric escrit en una moneda,/ una flor que rebot en tocar els cossos»
perquè «la llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de
guanyar».
Blanca Llum Vidal
Barcelona, 15 de maig del 2012
Taula rodona Els ponts generacionals i els nous reptes lingüistics
organitzada per l’Aula de Poesia de Barcelona
durant les XVIII Jornades de Poesia i Mestissatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada