Maurici Serrahima
Perfils, 5
124 pàgines
Maurici Serrahima ens acosta a Proust, vida i obra entrelligades. L’admiració, la passió i la profunditat amb què s’hi endinsa ens permet entendre millor no tan sols el «temps perdut», sinó també la tècnica d’una escriptura que furga els replecs més profunds de la memòria per capturar-hi instants d’un món que ja no existeix.
Afectat com Proust per les crisis asmàtiques, Serrahima ens exposa la seva teoria dels talls amb la realitat i aborda la vida de l’escriptor amb empatia. Però el mèrit del seu assaig és que no substitueix la lectura de Proust per una reflexió més o menys brillant, sinó que aboca el lector precisament a llegir-lo: a descobrir l’arquitectura subtil d’una obra que va canviar definitivament la literatura.
Maurici Serrahima (Barcelona, 1902–1979), advocat de professió, va ser un destacat catalanista, catòlic i republicà, amb una intensa carrera com a assagista, crític literari i memorialista. De la seva extensa obra destaquen Assaigs sobre la novel·la (1934), La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966), Marcel Proust (1971), l’imprescindible assaig sobre la prosa catalana contemporània Dotze mestres (1972), assaigs biogràfics de Joan Maragall (1966) i de Josep M. Capdevila (1974). Els seus dietaris, escrits a partir de 1940, ens permeten conèixer la vida cultural clandestina del país durant la postguerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada