dimecres, 19 de gener de 2011

Una notícia emocionant: reedició sense censura d'El desgavell. Un llibre que farà parlar!!

El desgavell
Ferran Planes
La cara fosca de les Lletres, 5
286 pàg.


“Era propòsit meu encapçalar aquest llibre amb un altre títol: La conya. Reconec que no en sabia trobar cap altre que encaixés tan encertadament amb el meu propòsit”, avisa Ferran Planes en començar aquesta crònica molt personal de l’exili, la guerra i la República. Les circumstàncies històriques? Un cafarnaüm dominat per l’absurd. Els personatges? Prohoms o genteta amb un sòlid d’adaptació que no s’assembla gaire al que n’explica després la llegenda. El quadre és tragicòmic, iconoclasta, mai cínic. Contrasta fantàsticament amb la narració de la història oficial. S’acosta a la novel·la d’aventures. I tanmateix, all is true: ho explica un franctirador que no tenia res a perdre si cantava la canya, company de Joaquim Amat-Piniella i Pere Vives.

Aquesta nova edició recupera els fragments de l’obra amputats per la Censura el 1968.

En paraules de l’autor l’any 1969, «Ferran Planes i Vilella nasqué a Bagà, a primers de gener del 1914. El seu bagatge literari és més aviat escàs. Trobaríem rastre de la seva vocació fullejant la premsa catalana dels anys 1930 al 1937. Articles sobre política i algun assaig crític. Després, no res, el silenci. Una veu apagada i una ploma eixuta que poden ser el símbol de tota una època. La guerra interrompé els seus estudis a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. Després de l’exili, dedica uns anys a l’aspra labor d’ensenyament en algun centre privat. En reintegrar-se al país, viu uns anys a Madrid i a Tànger, per tornar definitivament a la capital catalana. Sembla que li ha arribat l’hora de mitigar la seva vida agitada i atzarosa.»

Ferran Planes va morir el 18 d’agost del 1984.

Ferran Planes i alguns companys d'armes

I vet aquí un petit tast d'El desgavell!

[...]

Un diumenge de primavera de l’any 1940, em trobava a Delle, vila fronterera francesa, al llindar de Suïssa.
Evidentment, no hi era pas sol. Formava part d’un grup compacte de cinc amics; al voltant nostre, un grup més ampli, no pas massa gran, de presoners de guerra.
Tots érem espanyols o polonesos. I començo per aquí per centrar l’atenció dels qui em llegeixen i per tal que no confonguin la nostra estada a Delle amb una simple excursió o un vulgar week-end. L’any 1940, això últim encara no s’estilava.
La nit abans havíem estat estatjats a la nau d’una fàbrica tèxtil on vam ser portats per un escamot de soldats alemanys. Ens preguntaren d’on veníem. Vam dir que érem espanyols. Aquells nois boches es van tornar riallers i amables. Fins i tot van exultar.
—Camarades, ¡Franco, Hitler!...
Ens donaren tot seguit llesques de pa i pots de llard perquè les untéssim. Com que no ens enteníem gaire, tot era fer gresca i menjar. Ells reien guturalment, mentre nosaltres, al contrari, fèiem una rialleta de conills espantats. Però, mentrestant, ens atipàvem.

[...]

El desgavell, Ferran Planes

Ferran Planes, jovenívol

1 comentari:

  1. Crec que sóc un dels pocs afortunats que ja fa dies que l'he llegit. La lectura , d'una tirada. Tot el dramtisme de la guerra, de l'exili el converteix en un ventall que va des de la ironia al sarcasme. Nou us el deixeu perdre.

    ResponElimina