dimarts, 18 de desembre del 2012

«Edificar sobre les runes», l'article de Simona Skrabec sobre «Sense alè», de Josefa Contijoch. [diari ARA]



El cicle Drames de Princeses d’Elfriede Jelinek posa sota la lupa algunes de les dones més fortes, o d’una bellesa més incontestable, que s’han convertit en icones de la modernitat. Així, l’escriptora austríaca fa pujar a dalt de l’escenari Jackie Kennedy en un conjunt de Chanel, i arrossega rere seu –com els sirgadors del Volga– tots els seus morts: Jack, Bobby, Ari i els fills no nats... La vida de Jackie Kennedy/Onassis va estar marcada per una sèrie d’avortaments espontanis que van ser amagats sota els vestits impecables i les mànigues tres quarts, que desviaven hàbilment la mirada de la seva cintura feta malbé.

L’insòlit llibre de Josefa Contijoch podria portar el mateix títol que les dramoletten de Jelinek: La mort i la donzella. Contijoch sospesa constantment la brutal incursió de la mort en la vida d’uns éssers massa fràgils per admetre el punt final. Quin sentit haurà tingut tanta bellesa, tanta força, tanta il·lusió, si la mort pot irrompre i acabar amb tot?La futilitat de tot l’esforç la corrobora Anita Cerquetti, que va deixar de cantar perquè la seva veu la feia plorar, o Rodoreda, que va llogar un pis just al davant del pàrquing construït sobre les runes del seu Mirall trencat. La Monroe, tan “rotunda i femenina en la seva exuberant carnalitat, com devia sentir-se?”, es pregunta Contijoch, i la resposta a aquesta existència “disminuïda i intimidada per tanta bellesa” la podríem trobar en la informació seca de Jelinek que els cabells tenyits de la diva no deixaven, literalment, tancar la tapa del taüt i sobresortien, una vegada i altra, com a última rebel·lió.

El que emparenta Contijoch amb la premi Nobel del 2004 no és només la necessitat de sospesar el preu de la modernitat, sinó sobretot la mirada gèlida d’una observadora que es declara incapaç de sentir empatia amb res i amb ningú. A Sense alè la mort d’una jove el 1974 fa de fil conductor greu i inquietant: l’escena de la mort es repeteix una vegada rere l’altra amb variacions, la notícia és posada en boca dels narradors més diversos i el desenllaç implica aquí la nuesa de la violència de gènere i allà un complot de la geopolítica més fosca. Per què va morir? A part d’aquesta pregunta concreta cal mantenir viu el record d’una primavera que s’enduia els joves: morien en un nombre massa elevat, però les morts eren amagades sota causes tòpiques per no haver de parlar ni del desencís ni de la repressió. Al costat d’aquest entramat, l’autora narra la pròpia vida amb el mateix escepticisme.

El Maig del 68 finalment no li devia ser cap trasbals si ella va poder anar a París en tren com en qualsevol altre moment. I de tornada escriu:“Ens vam fer portar a la plana deVic amb taxi, perquè estàvem molt cansades i nosaltres érem d’aquesta mena”. I també reconeix com llançaven els llibres prohibits per la borda, just abans de creuar la frontera, en un acte que les delatava com unes “diletants de la subversió casolana”.Ser transgressores era només un joc, sense acabar de comprendre on era el guany.

El títol del llibre fa referència a la pel·lícula de Godard, però la història en el fons s’acosta molt més a La més forta de Strindberg, que Ingmar Bergman va reinterpretar en la inquietant Persona (1966). Contijoch potser no aconsegueix crear el joc de miralls que cal perquè la vida esplendorosa d’un ídol s’acabi entremesclant obsessivament amb la de l’observadora. Però el resultat de l’anàlisi sí que és el mateix: elles eren lesmésfortes, eren els “personatgesdetonadors, dinamitzadors” que donaven sentit a tot plegat. La vida a l’ombra, encanvi, desperta la necessitat de “tornar-se escèptica” com a antídot efectiu per “evitar disgustos”.

SIMONA SKRABEC / Diari Ara, Ara Llegim, dissabte 15 de desembre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada