Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Sales. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Joan Sales. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de juny del 2012

Edició del centenari Joan Sales

Incerta glòria
El Club dels Novel·listes, 8
isbn 978-84-7329-167-5
544 pàg.
22,50 €

El vent de la nit
El Club dels Novel·listes, 42
isbn 978-84-7329-168-9
224 pàg.
17,50 €


La concepció d’Incerta glòria és ben probable que comencés quan Joan Sales tot just tornava de l’exili mexicà: a Barcelona l’esperava el plec de cartes que ell havia anat escrivint des del front a Màrius Torres, i que aquest li havia llegat en morir. El retrobament amb les cartes i amb el soldat de poc més de vint anys que s’hi expressa —amb aquest jove que Sales ja havia deixat de ser— constitueix un fet capital si busquem l’origen d’una novel·la que té per protagonista l’Instant fugaç. En tot cas, Joan Sales presentà la primera versió d’Incerta glòria al Joanot Martorell del 1955 i en publicà la darrera el 1971. Un quart de segle entre aquests dos moments… i quatre variants diferents, des del volum primigeni de 335 pàgines fins al volum final de 910.

Que els lectors el veiessin com l’autor d’una sola novel·la el posava de mal humor, i no s’estava de reivindicar que cada part d’Incerta glòria venia a ser «com una novel·la»; però mai no va ser conseqüent amb aquest argument. Pitjor: va condemnar la seva obra poètica, Viatge d’un moribund, a ser un apèndix de l’epistolari amb Mercè Figueres i Màrius Torres, publicat el 1976. Per això es tendeix a pensar fins avui que Incerta glòria i Cartes a Màrius Torres són les dues cares d’una sola moneda, ficció d’una banda i testimoniatge de l’altra; el metall: la guerra.

Tanmateix, un lector privilegiat va instar Joan Sales a revisar la concepció que es feia de la seva obra. Carles Pujol, escriptor, poeta i crític, traductor d’Incerta glòria al castellà, va ser potser l’únic que actuà amb Joan Sales com un editor. D’ell va venir la recomanació de considerar les «Últimes notícies», la part final d’Incerta glòria, com una altra novel·la; no pas només perquè la vintena de pàgines de la primera edició s’hagués transformat en 260 a la darrera, sinó perquè el tema principal, la intenció, el llenguatge, la representació de les coses, hi són completament distints. «Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau...», diu el protagonista d’El vent de la nit, el mateix Cruells d’Incerta glòria, trenta anys més tard: «això fa —parlo, ai de mi, per experiència— que un mateix home sigui dos personatges ben distints», n’escrivia Joan Sales. I és que el Sales que havia escrit Incerta glòria amb la pròpia vivència de la guerra ha donat pas al Sales intèrpret d’una altra veu solitària, la d’un home que emmalalteix en la pau de l’Estat totalitari. El primer Sales parlava, el segon escolta: la confrontació amb la immediata postguerra, que no ha viscut perquè era a l’exili, la sistematitza l’any 1966 quan va tot sovint a l’hemeroteca de Barcelona a treballar «ara seguit i de debò» en la versió definitiva de la seva obra.

Aquesta versió, no va poder publicar-la fins l’any 1971, i encara hi introduí un darrer canvi en forma de portadeta el 1981, dos anys abans de morir: «El vent de la nit, novel·la», avisava abans d’entrar en el que ell mateix descrivia com «la història d’una ment malalta a causa de l’immens escàndol del “nacional-catolicisme”». La celebració del centenari ens permet a nosaltres fer el pas que Joan Sales no s’havia atrevit a fer, en una època en què política i història sembla que anaven renyides i en què la memòria històrica no estava precisament en voga: avui publiquem en volums separats aquestes dues novel·les que tenen entre elles un vincle quasi bé d’oposició. Marcar una interrupció, crear un altre espai físic en forma de volum és necessari perquè s’il·luminin mútuament. Perquè aquella obra arraulida al final d’Incerta glòria, aquella altra novel·la bessona que és El vent de la nit, concentra tot el que els hereus malgré nous del franquisme no volem acabar de mirar: rere la «incerta glòria d’un dia d’abril», la corrupció de l’ideal. 

Maria Bohigas


















divendres, 9 de juliol del 2010

¡Impublicable!

OPINIÓ DE LA CENSURA FRANQUISTA SOBRE LA PRIMERA VERSIÓ CATALANA D'INCERTA GLÒRIA
(1956)

Informe del lector núm.16. “¿Ataca a la moral? Sí. ¿Ataca al dogma? Sí. Resultando: Diario de un oficial de la zona roja de nuestra guerra de liberación, en el que relata sus problemas íntimos de índole moral, religiosa y política. Todos los episodios están narrados en un lenguaje soez y poco respetuoso.”

Informe del lector núm. 15. “¿Ataca al dogma? Sí. ¿Ataca a la moral? Sí. ¿A la Iglesia y a sus ministros? Sí. Los pasajes censurables, ¿califican el contenido total de la obra? Sí. Se trata del diario de un miliciano rojo en el que relata la vida en el frente de unos oficiales que viven en república. Es de un argumento confuso: cuenta la tragedia de una mujer que desde la infancia se ve abandonada de sus padres y que, muchacha de servicio en Barcelona, su dueño Enrique la posee. Él es de más edad y se casa por fin in articulo mortis cuando los anarquistas van a matarlo. Relata el estado en que quedaron los restos de un monasterio que asaltaron los anarquistas y a este relato le saca un jugo asqueroso que repite con frecuencia. En toda la obra campea irreverencia, heterodoxia y referencias a la obrita Los cuernos de Roldán, pornográfica según él y de gran difusión y aplicación en la vida práctica. La palabra guerra es la más frecuente al hablar de los tiempos que se relatan; y para saber el diario de un miliciano rojo no hace falta escribir una obra en catalán con pujos filosóficos a todo pasto y con memeces. NO PUEDE PUBLICARSE.”

Informe del lector núm. 32. “Novela escrita bajo la forma de diario de un oficial del Ejército rojo durante la guerra de España. Expresa ideas heréticas –las propias de semejante individuo– y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que,aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente IMPUBLICABLE. Es preciso PROHIBIRLA EN ABSOLUTO.”



CARTA DE MERCÈ RODOREDA A JOAN SALES
(6 GENER 1963)

“Estimat amic Sales: acabo de llegir Incerta Glòria. És una novel.la que s'ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d'una manera massa gràfica, “a un cop de puny al ventre”. És una senyora novel•la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m'he refet d'aquesta lectura. Les descripcions de paisatge, moltes són impressionants, d'altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta Glòria, que fan venir ganes de treure's el barret. Tant l'una com l'altra; i tan diferents l'una de l'altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres– amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s'és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer caure en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat "en sec", vull dir que no s'explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M'ha deixat tant d'amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s'ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta Glòria s'hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d'ésser una pena per a vós. A més a més em sembla que s'ha donat poca importància a Incerta Glòria. I encara una altra cosa: ni un sol crític de la Plaça no ha tingut l'encert d'agermanar-la –tan diferent– amb Incerta Glòria. En comptes de parlar de Musil i de l'humor de Sterne i de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel•les són les dues úniques novel•les a Catalunya, que donen l'època. D'Incerta Glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito, encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.”