divendres, 1 d’octubre del 2010

Novetats a cal Edicions de 1984: Tots els camins duen al llit de Venus


Tots els camins duen al llit de Venus
—Història d'Abelard i Heloïsa—
Josep M. Muñoz Pujol
[més informació]

Aquesta és la història d’un amor torturat per prejudicis morals i per enveja; una història pertorbadora que Lluís Nicolau d’Olwer va qualificar com l’aventura humana més significativa del segle xii, en el moment en què neix Europa.

Rere el suggestiu marc de la passió dels dos amants, hi havia el tumultuós mar de fons de les idees que es ventilaven en les florents i nombroses escoles que es creaven al voltant dels abats insignes i de les poderoses seus episcopals. En aquell temps, Europa es movia en la cruïlla de bastir una nova escala de valors basada en quatre veritats inamovibles del cristianisme per tal de mantenir-se unida contra la barbàrie germànica i la de l’islam.

Abelard sospitava que darrere les parafernàlies eclesiàstiques s’amagava una falsificació «legal». La seva capacitat intel·lectual i la seva audàcia li feien prendre distància, i el seu mètode dialèctic l’enfrontava amb les ments més perverses i reaccionàries del moment.

L’amor d’Abelard i Heloïsa constitueix un paradigma de l’època. Malgrat que va ser violentament blasmat, Heloïsa no va renunciar mai ni a estimar ni a la força d’aquell amor carnal. Per a ella, el penediment no existeix i la seva figura es dibuixa al llarg del llibre amb un traç tant potent com el d’Abelard.


Josep Maria Muñoz Pujol (Barcelona, 1924) és dramaturg i doctor en Medicina. Des del 1955 ha escrit, estrenat i publicat una desena d’obres de teatre. És autor de la novel·la Dies de la raó perduda (1998), amb el rerefons de la guerra civil, i d’un relat sobre la tancada d’intel·lectuals a Montserrat el 1970: La gran tancada (1999). Ha publicat tres biografies: El falcó de Sueca (2002), sobre la figura de Joan Fuster, Agustí Duran i Sanpere: Temps i memòria (2004) i Lluís Nicolau d’Olwer (2007). Amb El cant de les sirenes. Petita crònica del teatre independent a Catalunya (1955-1990) (2009) guanya el premi Ciutat de Barcelona 2009

1 comentari:

  1. És el xoc de dues personalitats -Abelard i Heloïsa-, a les primeries dels segle XIII, en una França dominada per l'ordre del Císter. Un xoc que comportà un fill abandonat -Astrolabi-, i la pèrdua dels atributs sexuals del filòsof dialèctic.
    Abelard ens és presentat com un antecessor de Descartes. La famosa frase del matemàtic de Port-Royal,"Penso, doncs existeixo", prové, en certa manera del "Penso, doncs faig nosa" de Pere Abelard.

    ResponElimina